Que serem el país amb més quilòmetres d’AVE, que abans de les eleccions podrem anar a Madrid a més de 300 km/h... És sorprenent que el president Zapatero, la ministra Álvarez i tots i cadascun dels candidats del partit socialista continuïn situant l’èxit de les seves polítiques en quan, on i com arriba l’AVE, en comptes de centrar-se en un pla a favor del tren de la majoria. Això sembla un concurs per veure quan de temps triga a connectar-se cada ciutat de l’Estat amb Madrid, com si totes les línies haguessin de passar necessàriament per la capital de l’Estat i com si la mobilitat del dia a dia -anar a treballar o a estudiar- no tingués prou categoria com per preocupar el Govern.

Precisament en contra d’aquesta obsessió per l’AVE, la gent d’ICV presentem el nostre pla ferroviari (http://primer-rodalies.blogspot.com/2007/12/pla-ferroviari.html) Fem nostra la proposta treballada a fons per l’Associació per la Promoció del Transport Públic. És un pla ambiciós i realista que tracta d’aprofitar els 6 anys que ens queden de forta inversió de l’Estat a Catalunya per aconseguir una xarxa ferroviària que permeti reduir els temps de desplaçament, passant d’un model d’eixos a un model en xarxa.

El pla planteja 16 línies de rodalies, amb 5 línies de catalunya exprés (velocitats a 160 km/h) i 7 línies intercity (en una xarxa que aniria entre 160-250 km/h). Suposa que 1 de cada 5 euros que l’Estat invertirà a Catalunya vagi directament a aquest pla i representa fer només 400 km d’obra nova, ja que es volen desdoblar algunes vies i quadiplicar-ne d’altres per solventar els colls d’ampolla existents actualment.


La Catalunya exigent

S’apropen les eleccions, i els mitjans de comunicació acaben reduint alguns discursos a titulars. Mentre el PSC sembla quedar-se amb l’etiqueta de la Catalunya optimista, d’altres s’identifiquen amb el català emprenyat. Posats a triar una etiqueta, jo opto per la Catalunya exigent.

Malgrat tots els entrebancs, la societat catalana continua sent una societat dinàmica. Seria un error caure en el cofoïsme que tot ho aplaudeix, o en l’emprenyamenta absoluta. Per això ens cal una actitud exigent envers aquest PSOE, que va començar la legislatura parlant de l’Espanya plural i l’ha acabat parlant del “gobierno de España”.


Sorprèn

La sorpresa més trista d'aquestes festes és el video electoral de CiU. Es tornen a atiar els fantasmes de la por, i es fa de la immigració un espantall. A les darreres eleccions municipals a llocs com a Badalona ja vam dir que no tot val en política. Però aquest spot porta el segell més conservador de la dreta catalana.

La sorpresa graciosa d’aquests dies és el missatge del candidat independentista al Congrés. Insisteix que ICV ha estat subsumida a IU. Que continuï així, amb una anàlisi tan poc creïble. Es nota que no ha trepitjat el Congrés aquests quatre anys. Fins i tot els propis diputats d’ERC, els que en més d’un debat han parlat de tres grups parlamentaris catalans a Madrid, reconeixen que les seves són declaracions fetes per les exigències del guió electoral. Suposo que deu molestar que ICV, amb només dos diputats, s’hagi fet notar tant o més que grups parlamentaris amb molts més diputats.

Una trobada a l'ascensor

Acabem de votar l’enèsima proposició del PP proposant la il•legalització d'ANV. M'adreço a l'ascensor per pujar a la reunió, i acabo coincidint amb la diputada d'ERC Georgina Oliva. Pugen amb nosaltres dos diputats del PP. I un d'ells s'adreça a mi i em diu "Si mi padre se enterará que me subo enh un ascensor con un comunista i no lo he matado...". La diputada d'ERC i jo mateix no sortim del nostre estupor. M'he quedat sense paraules davant d’un comentari insuperable, descarada, capaç, en l’ús de la paraula de gairebé tot. Els diputats del PP arriben a la seva planta i baixen. Aquesta és part de la dreta que tenim.