Una situació econòmica com la que tenim té trets diferents a altres crisis que hem viscut. Afecta més al model perquè hi ha quelcom que és irresoluble: la crisi energética. Els trets de la crisi fa que les solucions que alguns donen (multiplicar les infraestructures existents, o privatizar sectors públics) reprodueixin més la fallida d'un model de creixement. I es produeix en un país fortament endeutat que no ha canviat les bases del seu model de creixement quan podía fer-ho.

Les conseqüències d’aquest escenari, com gairebé sempre, seran negatives pels sectors més vulnerables, i aquí si que pot haver una percepció diferent del problema. A diferència de les crisis viscudes als anys 80, ara pot haver qui busqui un boc expiatori en la immigració, amb respostes populistes i dretanoses.

El repte és establir una agenda eminentment social, on poguem traduir la necessitat de determinades polítiques econòmiques i fiscals, fent que aquestes s’associïn a conquestes socials. Combinar això amb noves propostes, que vagin des del radical rebuig a la pretensió d’augmentar la jornada laboral a les 65 hores, fins a la necessitat d’augmentar el Salari Mínim Interprofessional a 1000 euros. I al costat de tot plegat ser aquells que no cedirem davant dels discurs que tracta a l’immigrant exclusivament com a mà d’obra i no com a persona. Tenim la responsabilitat de ser el referent social en un escenari de crisi. No és fàcil fer-ho, però aquesta és la primera responsabilitat per una força d’esquerres pels propers anys.

Amb les mans a les butxaques

La setmana passada la junta de portaveus discutía la nostra petició de compareixença d’en ZP perquè expliqués les respostes econòmiques. El PSOE va anar amb les mans a les butxaques. Sense cap soci per tumbar la nostra solicitud. I al final va prosperar. Si el PSOE volgués, al Congrés hi ha majoria d’esquerres per fer polítiques d’esquerres. Però fins al moment la lògica dels xecs, l’assumpció de la directiva de retorn, la privatitzacióp d’AENA, la frenada al desenvolupament de drets, o l’eliminació de l’impost del patrimoni fan pensar que la seva opció és clara; entendre’s amb la dreta.

Més sobre Lisboa

Dijous vam parlar I votar al Congrés el Tractat de Lisboa. ICV vvam expressar una veu crítica, fruit de l’análisi que vam fer a la darrera Comissió Permanent. És cert que el tractat millora institucionalment el pésim Tractat de Niça, però el que tocava era una veu crítica, I vam decidir expressar-la amb la nostra intervenció I el nostre vot. Us adjunto la intervenció perquè digueu la vostra.

Durant molt temps lliures pensadors, defensors dels drets humans, gent d’esquerres i de progrés, va veure en Europa un espai de llibertat i d’avenços. Al costat d’això l’esquerra europea, espanyola i catalana van fer de l’europeisme un canal per on els avenços serien més fàcils. Un marc de trobada, on una nova identitat l’Europea, podria donar respostes a la pèrdua de sobirania que suposa el procés de globalització.

Malauradament, aquest mirall, aquest projecte, que és Europa aquesta setmana s’ha començat a esquerdar. I el problema no és el no irlandès, sinó aquelles propostes que situen a Europa en l’espai de la renúncia, de la pèrdua de drets, del pas enrere. La proposta de les 65 hores o de la directiva de retorn reflecteixen que la UE està perdent els signes d’identitat que la caracteritzaven, y que la feien aparèixer com una oportunitat. Malauradament, davant aquest extraordinari retrocés i el moment de crisi que es viu, des de l’esquerra europea som incapaços de reflexionar que necessitem una agenda d’aprofundiment democràtic; que necessitem unes institucions que permetin que la política econòmica i la monetària estiguin al servei de la gent (ben al contrari del que passa amb el Banc Central Europeu). I a aquest dèficit se li suma la terrible miòpia d’una part de l’esquerra que s’apunta a la humiliació dels immigrants, amb una actitud que contemporitza amb el pitjor projecte pel continent dels darrers 60 anys.

Tornem a la càrrega

Reconec que després de la compareixença d’Espinosa com a nova Ministra de medi ambient, la meva impressió va ser de profunda decepció. Amb Narbona faltava la coherència dels altres ministeris, però hi havia un relat potent. Ara ni tan sols això. La ministra va ser incapaç de respondre’m a una sola pregunta i em va dir que el meu to era inquisitorial. Quan no tens resposta el millor recurs és atacar a l’altre. Però davant la falta de respostes ja ens hem posat a treballar i de valent. El passat dijous 20 de juny em vaig tornar a reunir amb les principals organitzacions ecologistes a l'Estat i amb CCOO. Després d’haver presentat dues proposicions de llei, una sobre estalvi i eficiència i l’altra sobre mobilitat, ara ens disposem a preparar una proposició de llei sobre fiscalitat ambiental. Estem demostrant que és qüestió de voluntat política. I que si el govern no avança és perquè no vol.

Que Berlusconi i Sarkozy farien discurs i polítiques de dretes i restrictives en matèria de drets i llibertats era d’esperar. Sabíem que farien de la immigració el boc expiatori on penjar tots els mals de la societat moderna. Però davant del descarament de la dreta necessitàvem que se situessin els límits, no que s’assumís parcialment el seu discurs.

I es que la pitjor notícia del cap de setmana són les successives declaracions del ministre Corbacho, anunciant restriccions en el procés de reagrupament familiar. Mentre que en aquests tràmits el problema és que no es compleix la llei, es vulneren els terminis, i s’impossibilita 'de facto' un dret reconegut per la llei, el reagrupament familiar, la preocupació del ministre ha estat posar limitacions. Els joves no podran accedir-hi, i els pares i mares tampoc, en una concepció que demostra que l’immigrant és vist bàsicament com a mà d’obra i en cap cas com a persona. Ha faltat temps perquè l’amic Campuzano s’apuntés, però amb una aportació original: els pares podran reagrupar-se sempre i quan facin de cuidadors dels infants. Dit d’una altra manera; si ens permeten estalviar-nos uns quartos que entrin, però sempre i quan no gastin en excés en salut.

La màxima de Corbacho sembla senzilla, abans que vingui la dreta a fer les seves polítiques en matèria d’immigració apliquem-ho nosaltres en petites dosis. Retallada de drets però parcial, sense adonar-se’n que des de l’esquerra el que ens cal és eixamplament de l’estat del benestar front a la política fàcil i ineficaç dels xecs.

Respecte a en Bono, us adjunto la carta que li he enviat. En aquesta carta li dic curt i ras que abans de cridar l'atenció per passejar pel Congrés una bandera democràtica, la bandera republicana, hauria d'anunciar la retirada dels presidents de les corts franquistes que estan penjats en el primer pis del Palau del Congrés.

"Excmo. Sr. D. José Bono
Presidente
Congreso de los Diputados


Madrid, 16 de junio de 2008
Estimado Presidente,

Hace cerca de un año remití al anterior presidente del Congreso de los Diputados, Manuel Marín, una carta en la que le recordaba la carta que a su vez le remitió hace dos años, Iñaki Anasagasti, secretario primero del Senado, y en la que le proponía la retirada de una serie de cuadros que se encuentran en el Palacio del Congreso de los Diputados y que recrean a personajes históricos de, cuando menos, dudoso talante democrático, como los presidentes de las Cortes franquistas en la planta primera del Palacio. A su vez, cabría la posibilidad de plantear la colocación de otros cuadros de personajes que merecen ser homenajeados por esta Cámara como Azaña, Alcalá Zamora, Companys, Castelao, Maura, Aguirre, etc.
Aunque puede parecer un tema menor, no lo es a mi juicio. El Congreso de los Diputados es una de las máximas instituciones del Estado y debe ser muy cuidadoso con los símbolos y con los personajes históricos a los que se homenajea ya que es, y debe ser, un ejemplo tanto para otras instituciones como para los ciudadanos a quien se honra en representar.
Pasado un plazo de tiempo más que razonable desde que, en septiembre de 2006, Iñaki Anasagasti remitiera dicha carta a la presidencia de esta Cámara, y en 2007 yo mismo, también le remitiera una, no se ha producido ningún cambio en los cuadros del Palacio y considero que es importante que usted tome la iniciativa para que los símbolos que se exhiben en el Congreso de los Diputados sean dignos del estado de derecho en el que vivimos. No se trata de reescribir la historia, se trata de no dignificar, con su exhibición en la sede de la soberanía popular, las páginas más oscuras de ésta.
Presidente, nadie mejor que usted puede tomar esta decisión, cuyo respaldo por parte de la Cámara y de la ciudadanía nadie puede poner en cuestión. Usted mismo ha puesto este tema de actualidad al reprender a un represaliado por le franquismo por exhibir una bandera republicana en el Congreso.
Espero que tome la decisión acertada y le ofrezco todo mi apoyo y el del grupo parlamentario al que represento para seguir dando pasos para consolidar el respeto por los símbolos democráticos en nuestro país.

Reciba mi saludo más cordial,

Joan Herrera Torres"

Dijous, 5 de juny. Una altra vegada davan de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. Va comparèixer al Congrés per explicar els principals eixos d’acció del seu ministeri. Més AVE i més ciment per als pròxims 4 anys. La seva obsessió és que Espanya es converteixi en el país del món amb més kilòmetres de tren d’alta velocitat i amb més autovies. Sobre el AVE va arribar a qualificar-lo de “tren social”! En la meva rèplica li vaig dir que els trens socials són els que utilitza la majoria, Rodalies, que són precisamente els que té més descuidats. Si vol trens socials que inverteixi en Rodalies i recuperi per a la ruta Barcelona-Madrid els trens Alvia i Altaria que han estat suprimits amb l’entrada en funcionament de l’AVE.

És un escàndol que s’hagin suprimit aquests trens que tenien uns preus més barats que el AVE (anada i tornada per sota de 100 euros anada i tornada per un trajecte de poc més de 4 hores). Això contrasta amb l’AVE: el viatge de 2,38 hores a un preu de 192 euros i el que fa 4 parades i triga 3,24 hores 162 euros. El tren d’alta velocitat més car d’Europa. I a això Maleni l’anomena “tren social”.

És realment un sarcasme que aquest AVE amb un perfil tan poc social hagi estat finançat amb els fons europeus de “cohesió”.

Amb aquests preus el que s’està provocant és que les rendes mitjanes i baixes estiguin deixant el tren per l’autocar, ja que el servei Barcelona-Madrid et costa 47 € en un viatge que dura 7 h 30’. Fins i tot resulta més barat viatjar en avió entre les dues capitals.

Li vaig aportat una comparativa entre l’AVE i els altres trens europeus d’alta velocitat

Hem seleccionat cinc viatges en tren d’alta velocitat en un mateix dia, el dimecres, 9 d’abril de 2008, sortint a les 7 h del matí de l’origen per arribar a destinació cap a les 9,30h del matí, i sortida de tornada a les 18 hores per arribar a l’origen cap a les 21 h.

Les tarifes són amb bitllet tancat que es podien comprar per internet el 9 de març, un mes exacte abans del viatge

Viatge
Companyia
Distància (km)
Preu (euros)
A / T
Índex 100 = preu AVE
Bordeus-París
SNCF
550
73
42
Marsella-París
SNCF
720
73
42
Londres-París
Eurostar
480
73
42
Frankfurt del Main-Berlín
Deutsche Bahn
500
100
58
Barcelona-Madrid
Renfe
620
176
100

Podem veure com els trens europeus, en trajectes similars cap a la capital de l’Estat, tenen unes tarifes que són la meitat de les tarifes del AVE.

Algunes de les mesures que vaig propasar a la ministra:

i) Una oferta ferroviària en el corredor no centrada en el tren de luxe. Recuperar trens a preus populars.
ii) Una política de tarifes semblant a la de SNCF, Deutsche Bahn o Eurostar.
iii) Construir la LAV de Girona de forma que no s’hipotequi les possibilitats de què en el futur hi hagin trens semidirectes, de rodalies o regionals.
iv) Permetre que els trens regionals d’amplada variable d’eixos puguin penetrar en la via d’alta velocitat tal com està indicat en el Pla Tren 2014 de la PTP, a l’Arboç, Martorell i Girona.
v) Construir les estacions de Vilafranca, Martorell i Passeig de Gràcia, sobre la línia d’alta velocitat, per permetre els combinacions previstes en el Pla Tren 2014.

I al final podrem derogar el decret, i evitar la canonada. Hi ha una generació que mai havíem vist que en tan temps plogués tan poc. I aquesta mateixa gent, hem vist com un maig plujós, plujós com mai, en treia d’una situació d’emergència i ens permetia tornar a una situació de relativa normalitat.

Ara el que toca es treure algunes lliçons. Més enllà de la reflexió obvia, el comunicar millor, hem d’extreure altres conclusions. Els processos els hem de fer més acompanyats. Dit d’una altra manera. Les polítiques públiques que fem, i més quan es situen en el terreny del conflicte, les hem de fer en processos més participats. És cert que l’emparedament amb les eleccions generals no ajudaven, però la interlocució amb els actors afectats i les decisions més compartides hauria anat d’allò més bé. En tot cas, el fet que la canonada s’aixequi demostra que només va ser pensada per la situació d’emergència que vivíem, i que un cop superada aquesta no té sentit.

És moment per rellançar el projecte. I ho podem fer des de ICV, amb una agenda participada amb diferents actors socials. I ho haurem de fer també des del Govern, des de totes dues conselleries. Per començar amb la política d’aigua, però continuant amb la política de residus i en la de medi natural. L’Assemblea de la tardor és una excel·lent oportunitat per fer-ho, i per fer-ho be hem de comptar amb tot el capital polític d’ICV i d’aquella gent que ens acompanya, amb propostes, reflexions i fins i tot alguna crítica.

La pregunta sobre Ascó

El passat dimecres vaig preguntar al president Zapatero sobre Ascó, i la resposta va ser que es tractava d’un error humà. Es pot considerar un error humà amagar la informació, alterar els mesuradors perquè no es posin en situació d’alerta, no avisar i fins i tot enganyar a les autoritats? Ni entenc ni comparteixo que davant la industria nuclear més “xapusera” de tota Europa, el Govern Zapatero es conformi amb un marc regulador que continua sense ser exigent davant la indústria nuclear. El que ha passat a Ascó és molt greu, i no només per l’incident sinó per la manifesta mala voluntat dels administradors de la central. Ha estat molt greu perquè anys després, en el mateix titular, es tornen a reproduir els errors de l’incident de Vandellós II. I és molt greu perquè passi el que passi, res canvia i tot queda igual. Que més ha de passar perquè algun dia decideixin el tancament d’una central per no complir amb la cultura de seguretat?

El avions de la CIA

La setmana que es tanca en Raül Romeva ens va fer saber, per via portuguesa, que avions de la CIA havien tornat a passar per Espanya. Una informació que el Govern espanyol mai va donar, i que després ha justificat dient que sabien que en aquests avions no hi havia cap detingut. Sense cap garantia. No és de rebut.