Dimarts 16 de setembre: reunió amb en Solbes. Ens acabem trobant el que pensava que em trobaria. Per una banda, un escenari que tots sabem que serà complicat i que, fins i tot, pot empitjorar. A això se li suma un escenari de baixada notable dels ingressos. I la crua realitat: tenen –tenim- menys marge per fer-hi front.

A la trobada posterior amb els mitjans he dit que en la legislatura anterior s’havien polit el marge que ara necessitem, i ho van fer en reformes fiscals que poc o res ens aportaven, encara menys quan fa un parell d’anys teníem un creixement entorn al 4%. Després, un periodista amic m’ha dit que “aquí m’havia passat”, i m’he limitat a repassar els números. La reforma fiscal que el PSOE va aprovar amb CiU de baixada d’impostos quan l’economia demanava no més dinamisme sinó un canvi en el model de creixement va suposar una reducció d’ingressos de 8.000 milions d’euros si sumem IRPF, societats i altres impostos; després li van sumar el xec nadó, amb una despesa a l’entorn dels 3.000 milions d’euros; el va seguir el xec dels 400, que va sumar una despesa d’uns 6.000 milions d’euros; i finalment la supressió efectiva de l’impost de patrimoni, amb una aportació d’ingressos que representen 1.500 milions d’euros menys. Totes aquestes politiques s’han fet amb acords amb la dreta, i el que es més greu, assumint part del seu diagnòstic, és a dir, reducció d’impostos quan l’economia no ho necessitava, o política de xecs quan el que reclamaven des de l’esquerra eren drets. En total, 18.000 milions d’euros, diners que falten ara per fer les politiques imprescindibles. Una política efectiva i no només retòrica d’increment de la inversió social, un increment de la recerca i el desenvolupament i la inversió en noves infraestructures que ens facin menys dependents del petroli (es a dir, ferrocarril convencional).

Però com que no hi ha marge, tot i reconèixer que haurem d’assumir dèficit, els pressupostos que podem fer no són els pressupostos que necessitem.

A això se li suma que els pressupostos que ens portaran al Congrés difícilment portaran una millora dels finançament local. I es dóna per fet que no portaran, com a mínim d’entrada, l’acord de finançament autonòmic que s’ha d’implementar en els PGE pel 2009.

Tot i això, aquesta setmana pot haver hagut el punt d’inflexió que reclamàvem. La música del ministre Solbes sonava diferent en la compareixença que va tenir lloc al Senat quan parlava de finançament. Esperem que vagi de debò.

Bé bloggaires, m’acomiado per un dies. Com a mínim quinze. Moltes gràcies per les suggerències, les propostes, les reflexions i les crítiques. I sobretot, gràcies per avisar-me pel que m’arriba amb això de la paternitat. Això sí que és un REPTE, i en majúscules.

Tornem a iniciar el curs marcat per la ciris econòmica i el debat del finançament i on la gent d’ICV haurem de fer la nostra assemblea nacional.

En primer lloc volia començar el comentari setmanal amb una explicació. He estat gairebé un mes desconnectat del blog potser perquè un estiu intens com aquest s’ho mereixia. A més, estant com estic, a les portes d’una propera paternitat, els preparatius de tot plegat han contribuït a aquestes vacances “bloggaires”.

El proper dimecres Zapatero anirà al congrés a explicar les respostes a una crisi que fins fa quatre dies va negar. Espero que el primer que faci es desmarcar-se del seu propi guió i sortir de les respostes fàcils i a vegades populistes on ens ha instal·lat el seu govern; des del xec del 400 euros fins al darrer anunci “immigració 0” del ministre Corbacho. Es tracta no només que faci el discurs que les més febles no pagaran la crisi, sinó aquest vagi acompanyat de polítiques que permetin que així sigui.

L’altre gran repte del període de sessions serà el del finançament. I dic del període de sessions perquè o es resol en els proper mesos o anem a un escenari de crisi política sense precedents. Un acord que serà fonamental també amb l’objectiu de donar una resposta social a un moment complex com aquest. O no son les CCAA les que han de respondre a les principals demandes socials d’un moment com aquest? De l’acord Saura i de la Vega ja s’ha dit tot. I una cosa està clara. Qui ha de moure fitxa ara és el Govern de l’Estat, i ni les seves actituds ni les seves propostes serveixen.

Respecte al tercer repte, el de l’Assembla d’ICV, és clar que hem de situar aquest com un moment ideal pel rellançament del projecte, i per aconseguir-ho haurem d’abocar tots els esforços de la gent d’esquerres, ecologista i catalanista. Aquest país necessita d’un espai d’inconformisme constructiu, ens cal algú que lideri el debat ambiental en un país com el nostre, o qui faci efectiu que les desigualtats es combaten plantant cara front els que només miren de preservar determinats privilegis.

Per aconseguir sortir més enfortits del procés ens caldrà en primer lloc abocar tots els esforços en fer les millors conclusions polítiques, i per fer-ho ens caldrà un debat seré i sense límits. El més important no són els noms sinó un projecte il·lusionant i el debat de les idees. En això estem ara. És curiós veure com s’entesten alguns mitjans en parlar només de noms, o situar el debat com un conflicte generacional, quan el principal repte és debatre a fons entorn a la polític. Suposo que estan acostumats a processos congressuals que giren entorn al conflicte. Una assemblea com la nostra haurà de ser diferent. Temps tindrem per parlar de noms, però això ho haurem de fer des del consens d’un equip fet pels adherits, els territoris, els homes i les dones d’Iniciativa, des del lideratge de Joan Saura com a president d’ICV.