Un debat molt poc polític: el canvi climàtic


Hi ha setmanes que es parla de moltes coses. I el més sorprenent es que en unes setmanes com aquestes, després de la cimera de Barcelona, a les portes de Copenhaguen no estem parlant de canvi climàtic. De la cimera de Barcelona s’ha de dir que sens dubte va representar un èxit organitzatiu però sobretot van significar un fracàs polític. Per primera vegada es va acceptar que podíem arribar a Copenhague sense cap acord, obrint el 2010 sense un compromís concret en la lluita contra el canvi climàtic.

No estem parlant de qualsevol cosa. La manca d’acord representa que la humanitat sigui incapaç de posar uns objectius que permeti evitar la pujada de la temperatura global en 2º C, escenari d’irreversibilitat que ens portaria que el medi on ens relacionem, on vivim, on es produeixen les relacions econòmiques, humanes, comercials i socials deixaria de ser com ara és.

La bona notícia de la Cimera de Barcelona ha estat un major compromís dels països emergents. I el problema està no només en la demanda de temps, quan estem fora de tots els terminis, per part de l’administració Obama, sinó també en quina és l’estratègia per comprometre en ferm als països emergents i desencallar els temors americans. I la millor de les respostes és un compromís en ferm per part de la UE amb un compromís de reducció d’emissions que arribi al 30%.

Per aconseguir-ho haurem de situar també el debat sobre el canvi polític en el terreny de l’exigència política. Quan parlem d’aquestes coses es passa directament del que passa al món a l’apel•lació al compromís individual. I l'única manera que tenim per encarar aquest repte és apel•lar a la política, fent que la responsabilitat sigui d’alcaldes, diputats, consellers, ministres o presidents. Però el problema és que el debat està fora de l’agenda. Modestament ho mirarem de corregir. Sense anar més lluny amb una interpel•lació al Govern el proper dimecres, amb l’objectiu que el Congrés assenyali al Govern un determinat full de ruta.


Un debat de país

Hi ha debats que estan fora de l’agenda política, que es tracten com si res tinguessin a veure amb el debat entre els representants dels ciutadans. Fa poques setmanes Aigües de Barcelona, AGBAR, una companyia líder al país, que comercialitza un bé de primera necessitat, deixava de ser catalana, per passar a mans franceses. I mentre arreu d’Europa en mans de qui estan empreses pioneres, punteres, forma part del debat nacional, a Catalunya el debat empresarial, polític i de país sembla que no van de la mà. És una pena. A Catalunya hem perdut algunes oportunitats. Teníem base per ser pioners en el sector del material mòbil ferroviària amb Maquinista y Macosa; i ara tenim sort per la presència d’Alstom y Siemens a Catalunya, però no tenim una empresa pròpia; teníem una empresa líder en el terreny de les renovables com Ecotècnia, però va deixar de ser catalana. I ara, l’aigua. Crec que aquest hauria de ser un dels primers debats de país, però malauradament, i malgrat la crisi, els debats econòmics estan fora ja no de l’epicentre del debat polític, es que ni tan sols formen part del debat.