Fa una setmana vam decidir interpel·lar al Govern sobre la necessitat de reorientar la seva política fiscal. Una reorientació imprescindible en el recó d’Europa amb una pressió fiscal més baixa, el 32’8 del PIB, fruit de la política de reducció d’impostos, conseqüència dels xecs, fruit d’eliminacions d’impostos com el de patrimoni, afectant principalment als que tenen patrimonis superiors al milió d’euros. De fet, són aquells països amb més recursos els que poden fer polítiques públiques, polítiques socials i donar millor resposta a la crisi. Però a casa nostra fins al moment han decidit seguir lexemple de... les repúbliques bàltiques pel que fa a la recaptació, mentre que l’administració Obama, la de Gordon Brown o el SPD alemany plantegen pujar els impostos a les rendes més altes.

Però fruit de la insistència, i potser per la necessitat imperiosa d’arribar a acord. Potser davant de la necessitat de picar l’ullet a l’esquerra en matèria fiscal, vam aconseguir un principi d’acord amb el que significava una reorientació de la política fiscal. Per posar límits al xec dels 400 euros, per donar progressivitat als ajuts a la natalitat, per incrementar la fiscalitat a les rendes altes, per acabar amb els privilegis d’alguns esportistes d’elit i per tirar endavant una reforma fiscal verda començant per l’impost de circulació.

En les negociacions varem deixar clar quin era el nostre marge de maniobra. Podíem moure el vot en el sostre de despesa, del no a l’abstenció. Però no aniríem més enllà. No estava resolt el tema del finançament, i durant el darrers anys no s’havia contat amb nosaltres per orientar la política econòmica ni el dia a dia en el Congrés. Així ho vam traslladar en tot moment. La setmana anterior, en la tarda de dilluns, en el matí de dimarts (a les 11.05 i a les 11.55), minuts abans d’acabar l’hora de termini de presentació d’esmenes. I el grup socialista va registrar l’esmena pactada sabent quin era el nostre pronunciament.

El que s’ha de lamentar és que el compromís va durar tan sols sis hores. I el que s’ha de celebrar es que hem trencat un tabú. Que la política fiscal del Govern era inqüestionable.

I en tot cas hem d’interrogar-nos pels motius pels quals es van tirar enrere. Les raons poden ser variades. L’impacte mediàtic de l’acord estava sent superior al que esperaven. O potser no ho havien meditat prou. O potser era un compromís que simplement no pensaven complir. Per altra banda és sabut que el soci del PSOE en la política econòmica, CiU, li retirava el suport a la política econòmica del Govern. I CiU ho va deixar clar, si s’aprovava aquesta mesura votaven que no al sostre de despesa, tot i que a ells ningú els exigia votar a favor del sostre de despesa a canvi que la llei del “desnonament express” tirés endavant.

Les raons poden ser diverses, o fins i tot totes a la vegada. Però la conseqüència és clara: no hi ha una orientació sobre com afrontar la crisi. I nosaltres demanem que decideixin amb qui i sobretot què volen fer. Si volen una sortida progressista on qui més té m és aporti per sortir de la crisi o si s’alineen amb aquells que no volen tocar els privilegis d’alguns dels responsables de la crisi.

Sobre europees

Crec que de les eleccions europees hem d'extreure algunes conclusions. Hem aconseguit els objectius. Revalidar l'acta del Raül. I ho hem aconseguit gràcies a que molta gent ha decidit continuar donant-nos suport. En Raül ha fet una excel·lent campanya. I la gent ha pencat de valent. Sabíem el que ens jugàvem.

Però crec que és hora de treure algunes conclusions. A ICV-EUiA hem baixat en nombre de vot i percentatge. I tot i que som qui menys disminuïm en el si del tripartit, crec que hem d'obrir una reflexió sobre el que volem fer i cap a on anem.

Hi ha un factor. El desencís pels incompliments de Zapatero. I aquesta és la principal causa de la desmobilització de l'electorat. Però hi ha un altre. L'electorat progressista s'ha de veure reflectit amb les polítiques que es fan, i darrerament els conflictes entre esquerra i dreta no s'han produït entre Govern i oposició sinó en el si del Govern. Exemples com els de la LEC o els ajuts als cotxes són paradigmàtics. És per això que cal obrir la reflexió en el Govern. Aconseguint que el debat entre polítiques d’esuqerres i polítiques d’esquerres es situïn entre Govern i oposició, i no entre els socis del Govern.

Sobre la pregunta de Garoña

M'havia arribat que el president del Govern aniria més enllà. Que estàvem a les portes d’assistir a un anunci històric; el tancament al 40 anys de la planta. Aquesta hagués estat la constatació que més enllà d'aquesta edat les plantes no poden operar. Porto 5 anys escoltant bones paraules sobre la inequívoca voluntat del president, però res concret. Al president li queden 25 dies de crèdit en matèria ambiental. I si no es compromet se li haurà acabat.