Avui era el dia apropiat perquè a Madrid s’aprovessin dues coses. El primer que s’havia de fer era aprovar un full de ruta concret que definís com s’ho faria el Govern Zapatero per complir amb el que havia pactat, quan es va aprovar l’Estatut, i com es pensava continuar avançant en l’autogovern. En segon lloc el Congrés havia de prendre bona nota del que havia expressat de forma molt majoritària la ciutadania tant al Parlament i al carrer: el rebuig a la sentència i el sentiment que aquesta interpretació de la Constitució pot acabar fent que el país no càpiga en aquest marc. Però al final ens ha matat la tàctica. O dit d’una altra manera; ha faltat vocació unitària i voluntat de concreció en allò que demanàvem. Des d’ICV, si voleu modestament, varem fer una resolució de mínims, constatant el sentiment del poble, assumint el caràcter plurinacional i plurilingüe de l’Estat, fent una llei de millora de l’autogovern que signifiqués el restabliment del que es va acordar, de forma concreta i amb un calendari, fent que des del Govern de l’Estat es respectés el compromís de no invasió competencial que es va pactar amb l’Estatut i que la sentència s’ha carregat, i obrint una nova etapa descentralitzadora, començant pels trens regionals i acabant pels aeroports.

No varem plantejar el que crec que s’hauria de fer des d’ara, sense esperar que passa amb les eleccions: que cap força política catalana i catalanista doni suport al Govern Zapatero en res, mentre no es comprometi amb fites concretes i un calendari concret. Però malauradament, després de les llargues de ZP ja tenim la primera mostra. En la votació més important de la jornada, el sostre de despesa que marcarà el sostre pressupostari, no només tenim l’habitual suport del PSC, també tenim l’actitud col·laboradora de CiU, que amb la seva abstenció permetrà que el govern se’n surti amb la seva (de fet, en la resolució que plantejàvem que l’edat de jubilació no s’incrementés als 67 és també CiU qui els ha salvat de perdre la votació).

Tornant al que ens ocupa, la resolució entorn a l’Estatut, al final, mentre uns posaven damunt de la taula el seu full de ruta, i altres feien una declaració tan genèrica que si la miraves a contrallum podia acabar transparentant, al final el Govern sen va sense deures de fer absolutament res. I una cosa per l’altra i el Congrés no diu ni piu sobre la Sentència de l’Estatut. Si, tenim un problema, i és la lectura que fa el Govern central de la Sentència, però hi ha un segon problema propi de la política catalana; massa tàctica i poca estratègia.