El Tripartit: el balanç d'un fracàs anunciat

22-11-2010

El govern de Montilla no ha tingut cap coherència ni projecte, fora de marginar CiU

El 22 de setembre passat, el govern català va afirmar que, quatre anys desprès, s'han complert el 90% dels objectius que s'havia marcat. El conseller Nadal, en funcions de portaveu de l'executiu, va explicar que hi haurà un abans i un desprès d'aquest govern en la història recent del país. Però aquest 90% té tan poca credibilitat com la d'aquells que deien que el TC havia salvat "el 95% de l'Estatut". El govern defensa amb percentatges la seva gestió, però dos dels seus tres socis, PSC i ERC, reneguen de la fórmula. El fracàs és evident. Vegem-ne les claus.

1.- Tots contra CiU.

2.- L'obra del Tripartit.

3.- Els problemes financers.

4.- PSC, ERC i ICV: tres governs en un.

5.- Una mala herència.

__________________________________________________________

1.- Tots contra CiU.

L'argument principal sobre el que es va fonamentar el pacte del primer tripartit el 2003 va ser per la necessitat d'una alternança desprès de vint-i-tres anys d'un mateix color. Quan es va reeditar el pacte el 2006, ara amb José Montilla de president, es va justificar argumentant que calia més temps per acabar el que s'havia començat tres anys abans.

El segon tripartit, format de nou per la coalició de PSC, ERC i ICV-EUiA, va mantenir la mateixa aposta estratègica que el primer tripartit: aliar-se des de la coincidència d'esquerres. Aquesta aposta, molt del gust del PSC i ICV-EUiA, un altre cop va trobar en ERC un aliat que els va permetre constituir una majoria parlamentària en contra dels veritables guanyadors de les eleccions: CiU.

Esquerra, com ja havia fet amb el primer tripartit, va justificar el seu gest en clau social, tot i que va afegir-hi una altra aposta estratègica: apropar el PSC a plantejaments més catalanistes. A més, ERC esperava que quatre anys més d'oposició de CiU anirien acompanyats d'una crisi interna dels nacionalistes que els afavoriria. Es tractava de capgirar el mapa polític nacionalista català a favor dels republicans. Així doncs, els objectius de l'aliança governamental eren molt clars: reivindicar un gir esquerrà en l'actuació de govern i enfortir ERC per damunt de CiU. I es resumia en tres paraules: tots contra CiU.

Intentar fer un gir esquerrà en l'actuació d'un govern vol dir canviar les prioritats d'actuació i les formes de dur-les a terme. Establir uns objectius en l'acció de govern que afectin, principalment, als serveis públics; prioritzar accions encaminades a eliminar l'exclusió social i fomentar l'activitat econòmica del sector públic. S'ha aconseguit això en els darrers quatre anys? Vegem l'obra de govern.

2.- L'obra del Tripartit.

La mateixa Generalitat ens ofereix dades sobre què ha fet. 17.000 nous mestres d'escola. 40.000 noves places d'escola bressol. La construcció de vuit hospitals, 123 centres de salut, 52 noves comissaries i 18 palaus de justícia. 132.000 persones s'han beneficiat dels ajuts de la llei de dependència. 500.000 persones en atur han accedit a la formació. 62.000 famílies han rebut ajuts per al lloguer o la hipoteca i s'ha iniciat la construcció de 54.000 habitatges protegits. S'han creat nous regadius. S'ha disminuït el quilometratge amb peatges i les víctimes a la carretera i s'han construït 18 noves estacions de metro a Barcelona.

És clar que aquestes dades oficials, recollides en l'informe fet públic pel president Montilla sobre el balanç de la gestió del seu govern, cal emmarcar-les temporalment, perquè moltes d'aquestes coses ja estaven planificades prèviament, i també s'han de posar en relació amb l'augment dels recursos propis. 

Quant a lleis, les aportacions genuïnes del segon tripartit serien la Llei d'Educació (pactada amb CiU), la Llei del Consell de Garanties Estatutàries (pactada amb el PP) i la llei del Síndic de Greuges. També ha tingut la responsabilitat de tancar, amb moltes crítiques i dèficits, traspassos com el de Rodalies, a més de les negociacions amb el govern espanyol sobre el nou finançament, l'aplicació de l'addicional tercera de l'Estatut sobre inversions de l'Estat a Catalunya, i la nova Agència Tributària.

Aquesta és la part triomfalista, el balanç que fan Montilla i els seus socis. Per cal fer-hi quatre objeccions:

1.- Les actuacions públiques s'han dut a terme per sobre les possibilitats financeres del país. El dèficit de 5.256 milions d'euros de l'any 2009 n'és una bona prova. I la urgència per trobar recursos financers immediats ha obligat a la Generalitat a endeutar-se encara més.

2.- Les inversions en infraestructures no han pogut compensar el dèficit crònic d'inversió per part de l'estat espanyol. Això demostra la incapacitat de negociació del Govern de la Generalitat, que no ha volgut o no ha pogut fer valer la possible d'influència del PSC sobre el PSOE, ni ha estat decisiu a les Corts de Madrid.

3.- La pretensió esquerrana del Govern s'ha topat amb un greu problema. Tot i els recursos abocats, la realitat és que el percentatge del total del pressupost de la Generalitat destinat a polítiques socials ha disminuït des del 2003. Aquest descens del total de recursos utilitzats per a les polítiques públiques ha anat acompanyat per un increment del 61% des del 2003 del personal lligat directament o indirectament a l'empresa pública que implementa aquestes polítiques.

I això és així perquè en tres anys no ha posat fi a cap dels dèficits socials de Catalunya, ni s'ha sabut constatar els suposats beneficis de la Catalunya social i el catalanisme de pluja fina. Espanya ens ha col·locat tots els gols que ha volgut en els grans temes de país, del finançament a l'Estatut, passant per les caixes, mentre Catalunya no ha obtingut cap contrapartida significada.

La crisi tampoc no ha ajudat a lluir, sinó que ha agreujat la imatge d'incompetència d'una majoria de responsables governamentals en gestió de l'atur, formació, creació d'ocupació, obra pública, inclemències d'aigua i d'incendis, o en suport a les activitats empresarials.

3.- Els problemes financers.

El gran problema del Tripartit era que volia centrar la legislatura en l'eix dreta-esquerra (la "gestió" que prometia Montilla), però ha acabat depenent totalment de l'Estatut i les relacions amb Espanya.

L'evolució o la involució de l'autogovern ha dominat la legislatura. Segons fonts del Govern, l'estat ha transferit a la administració catalana 19 competències. Tot i que l'oposició les redueix a 11 competències, el que és evident és que és un nombre molt inferior als 40 traspassos que l'acord tripartit preveia aconseguir en aquesta última legislatura.

Els recursos presentats al Tribunal Constitucional contra l'Estatut van donar pas a quatre anys d'incertesa, que la sentència contrària a l'autogovern català va agreujar. El Tripartit no ha pogut liderar la resposta a la sentència del TC pels constants desacords entre els socis i per la incapacitat del PSC d'enfrontar-se al PSOE de Madrid. En una de les situacions polítiques més complicades des de l'adveniment de la democràcia, el Govern s'ha vist superat pels fets i per la societat civil: aquest govern no ha sabut liderar el país.

Un govern format en clau esquerrana per aparcar la reivindicació nacionalista ha estat superat pel debat sobre l'autogovern, que ha estat determinant. I això ha perjudicat ERC més que no pas als altres dos socis. La seva aposta per nacionalitzar el PSC ha estat un fracàs.

El problema de fons és molt senzill: per fer polítiques d'esquerra calen diners, però per obtenir diners cal reduir el dèficit fiscal i enfrontar-se a Madrid. A Catalunya l'eix dreta-esquerra pressuposa l'eix nacional. I sembla mentida que no s'hagi entès.

El que segurament quedarà com el gran fiasco del Tripartit va ser l'acord de finançament signat l'agost del 2009. "El millor finançament de la història, va proclamar Antoni Castells, i a penes un any més tard se sabia que la Generalitat havia hagut d'ajornar el pagament dels concerts sanitaris per manca de liquiditat. L'acord de finançament, que com va denunciar CiU incompleix l'Estatut, va ser acordat pel PSC i el PSOE i, el que és més gros, secundat per una Esquerra més submisa que mai.  

4.- PSC, ERC i ICV: tres governs en un.

Més enllà de la gestió, a l'hora de fer balanç cal parlar, també, del a projecció de la imatge del Govern. El Tripartit no ha sabut crear confiança: no ha sabut gestionar l'acord entre tres partits politics diferents, segurament perquè eren massa diferents. Les tensions entre els uns i els altres han estat constants i el president no ha esdevingut l'autoritat interna cohesionadora fins i tot en qüestions tan importants com la Llei d'Educació, salvada per CiU.

Els tres partits, PSC, ICV i ERC, s'han fet servir del Govern en benefici propi. Preservar el perfil propi i acontentar el respectiu electorat han estat les prioritats per sobre, és clar, del bon funcionament del govern. Cada departament de la Generalitat s'ha convertit en un compartiment estanc, el que ha debilitat la figura del president i ha generalitzat la sensació de desgovern. Sensació que en el cas del PSC s'ha agreujat per la supeditació als interessos del PSOE. En fi, que el president Montilla no ha imposat la seva autoritat ni als socis ni a la cúpula federal del PSOE.

Per partits, l'únic amb balanç clar ha estat el PSC, tot i les limitacions imposades per una excessiva despesa en ajuts, subvencions i funcionaris, per la sempiterna servitud al PSOE, i pel maridatge amb uns maldestres socis de govern, sempre preocupats per potenciar perfil electoral i mai per complir amb les responsabilitats. Les millors conselleres han estat socialistes: Montserrat Tura i Marina Geli.

El desastre més gran ha vingut per la banda d'Iniciativa. La gestió que de la sequera va fer el conseller Francesc Baltasar va ser esperpèntica. I les permanents polèmiques amb els Mossos de Joan Saura faran que el nou govern hagi de fer mans i mànigues per restablir la moral de les forces de seguretat.

Pel que fa a ERC, només s'ha salvat Joan Manuel Tresserras, que ha mantingut el tipus i ha tirat endavant una Llei del Cinema que, en tot cas, difícilment s'aplicarà per obra i gràcia del recurs del PP al TC. Carod ha estat una figura patètica i decorativa, Huguet una nul·litat i Jordi Ausàs, a Governació, ha vist com el TC liquidava d'un sol cop anys d'esforços i equilibris impossibles amb la Llei de Vegueries.

5.- Una mala herència.

Fracàs i decepció. Aquest és el balanç del tripartit presidit per José Montilla. En el primer tripartit ja va demostrar que l'aposta no havia estat molt positiva per al país. És per això que el segon tripartit ja va arrencar amb més oposició que no pas el primer. El resultat final és evident fins i tot per al president Montilla: és una fórmula esgotada, que fóra perjudicial repetir.

Un país no pot viure sotmès al desànim gairebé una dècada. Així doncs, l'única solució per superar-ho és aconseguir una majoria parlamentària que sigui coherent i prou forta per prendre les decisions que són necessàries per sortir del pou i dissenyar el futur sense cap mena de demagògia.

La realitat és que el Tripartit deixa Catalunya molt pitjor del que l'havia trobat, des de tots els punts de vista. La història recordarà el septenni 2003-2010 com un període negre de Catalunya. Per molts motius, però n'hi ha prou amb assenyalar un fet que il·lustra a la perfecció la desfeta: l'emissió a darrera hora de deute per valor de més de 2.500 milions d'euros, pagat a un any al 4,75% d'interès i amb un 3% de comissió per a les entitats financeres. Catalunya al nivell de Grècia.

El panorama que es trobarà Artur Mas si diumenge que ve es confirma que podrà formar govern serà, per tant, desolador: un país desmoralitzat, arruïnat, amb una crisi que implica una taxa d'un 18% i unes relacions amb Espanya en el punt més baix des de la Transició. Mas necessitarà molta energia, intel·ligència i tenacitat per superar la nefasta herència de Montilla i els seus.

A FONS - Altres continguts

Activitats de la FCO