Opinió

Una vegada em van definir David Madí com un hipertàctic. Sempre he pensat que l’adjectiu no era correcte, perquè el general Patton convergent és més aviat un gran estrateg que, fins i tot quan dorm, està pensant en tots els escenaris possibles a un any vista. Per contra, el mot hipertàctic sempre l’he associat a Joan Puigcercós, l’únic polític català que reacciona als esdeveniments en mil·lèsimes de segon i, de tant en tant, ho fa amb una sortida magistral. Només cal recordar la seva decisió de situar Josep-Lluís Carod-Rovira al capdavant de la llista a les eleccions generals del 2004 després que l’afer de Perpinyà esclatés als morros d’ERC i del primer tripartit. L’encara vicepresident va passar d’un a vuit escons, que Joan Ridao va reduir després a només tres (fets, no paraules).

Aquesta excepcional capacitat d’adaptació al terreny serà posada a prova l’endemà de les eleccions o potser ja durant les darreres hores del 28-N (previsor, David Madí augura una “llarga nit electoral” a la seu republicana). El dilema que haurà d’afrontar Puigcercós és shakesperià: després de matar el pare de manera dramàtica amb l’argument que el pare era un cadàver polític que duia la casa al desastre, resulta que al primer combat haurà perdut la meitat de l’exèrcit entre morts i desertors. Si a això hi afegim que alguns dels seus generals conspiren contra ell i que la seva guàrdia pretoriana ha perdut la fe, l’escenari està llest per acollir una tragèdia grega. Només li faltaran, com a Hamlet, les aparicions del fantasma del pare assassinat per fer-li venir esgarrifances.

Per això els daus de l’aposta de Puigcercós ho fien tot a l’aritmètica, a un joc de sumes i restes. En primer lloc, el resultat electoral d’ERC haurà de ser prou digne, i per això hom estableix la línia vermella en els 15 diputats. La setmana passada, un dels trenta intel·lectuals que va signar un manifest a favor d’ERC em deia que 12 diputats no serien un mal resultat (per evitar-li problemes ja aviso que no va ser l’Oriol Junqueras i ja sabeu que jo no menteixo: em puc equivocar però no menteixo). Però sobretot l’aposta de Puigcercós serà la capacitat de condicionar el proper Govern, que amb molta probabilitat serà presidit per Artur Mas. Si és capaç de convertir ERC en una peça clau del Parlament i condicionar l’acció del Govern, Puigcercós podrà presentar-se davant dels seus amb algun trumfo que li salvi el coll i el càrrec.

Per contra, si ERC treu un resultat objectivament dolent i no és capaç de condicionar res, el futur de Puigcercós serà incert. Podria tenir la temptació de proclamar la seva continuïtat al capdavant d’una direcció d’unitat per fer front als enemics externs. O podria dimitir per intentar ser reescollit en un congrés de refundació. Tot plegat tindria un regust èpic molt adient amb la seva personalitat. Però també podria plegar i dedicar-se a una altra cosa arribat el cas. No ho descartin. Puigcercós conserva un cert sentit de l’honestedat i sap quina és la recta via. El problema, com amb tants altres polítics i entrenadors de futbol, és l’entorn.