El 29N ja no hi serem a temps

A hores d’ara no sabem què ens depara la nit electoral. Coneixem de moment les tendències que marquen els sondejos, però les mateixes enquestes detecten, a pocs dies dels comicis, un milió de vots d’indecisos. Aquest milió de vots, que de moment, no han quedat reflectits en la distribució d’escons, són els que faran decantar finalment la balança.

Però jo fa dies que em ve al cap un altre imaginari: El dels ciutadans que potser es posaran aquella nit les mans al cap en veure els resultats i la distribució d’escons. Ciutadans que potser s’hauran abstingut, que potser hauran votat en blanc, que potser s’hauran decantat per l’aposta més utòpica o més rupturista i a l’hora de l’escrutini s’adonen que al final de la jornada el país es troba amb unes noves majories o unes noves combinacions partidistes que ens poden portar a polítiques neoliberals o a carrerons sense sortida.

Aquella nit, els “formatgets” de les televisions ens dibuixaran un nou mapa polític a Catalunya i és possible que aquell dibuix provoqui aquella mateixa nit, més d’un calfred i més d’un s’acabi penedint del seu vot.

Què passaria, em pregunto, si l’endemà mateix de les eleccions poguéssim repetir les votacions? Estic seguríssim que els resultats no serien els mateixos. Estic segur que hi hauria molt gent que, un cop vistos els resultats, tindria la sensació que col•lectivament ens hem equivocat encara que la teoria digui que el poble no s’equivoca mai. A més d’un li agradaria tenir una segona oportunitat, tenir la capacitat de refer la consulta, de canviar el seu vot i els del seu entorn per refer l’assignació d’escons i configurar unes noves majories i minories. Al ciutadà no li agrada que siguin les cúpules dels partits les que cuinin l’endemà les aliances negades potser durant la campanya. A més d’un li agradaria decantar-se ara per aquell candidat que hagi pogut quedar excessivament castigat o rebaixar el suport a aquell altre que hagi estat excessivament valorat per les urnes.

Lamentacions inútils en la nit electoral d’una ciutadania que tendeix a votar més pels impulsos a flor de pell que per raonaments d’eficiència política. El fet és que l’endemà ja no hi serem a temps de canviar les coses. No hi haurà una segona oportunitat com no n’hi va haver, i ho poso com a exemple, a les eleccions del 1999 i del 2003. Estic segur que si aquesta segona oportunitat hagués existit en aquells comicis, Pasqual Maragall, hagués recuperat l’endemà de la jornada electoral els vots i escons suficients per passar àmpliament a Jordi Pujol i a Artur Mas. Ens vam quedar curts i Maragall va arribar quatre anys tard a la Presidència i va necessitar les crosses de tota l’esquerra, per poder presidir el primer govern progressista i d’esquerres a Catalunya. Molts van lamentar ben aviat no haver concentrat molt més el vot en la primera gran oportunitat de donar un tomb a la política catalana.

Amics, amigues: Després del 28N no hi valdran les lamentacions. No podrem tornar a votar el dia 29. Tenim una sola oportunitat. Per tant, el 28N hem de saber votar com ho faríem en una segona volta, apostant per aquells que són garantia de progrés!