Per ANNE-CÉCILE ROBERT


El discurs que va pronunciar Nicolas Sarkozy el darrer 26 de juliol a Dakar, presentant la seva visió de les relacions franco-africanes, ha causat estupor i indignació. Atònita, cercant potser el segon grau, la premsa i els intel•lectuals del continent negre retreuen al cap de l'Estat paraules d'una "altra època". Molts es pregunten si realment pensa el que diu (1).

Els mitjans de comunicació francesos han parat ben poca atenció a les mancances presidencials i n’han propagat, més que cap altra cosa, els comentaris sobre la colonització. Sarkozy va saldar l’assumpte en pocs minuts: va qualificar de "falta" aquest període de la Història i considera que ell no és responsable dels mals actuals del continent. Aconsella als africans, doncs, que mirin cap al futur. Repetir el passat no és mai, certament, bona cosa. Però el representant del país que els va donar més bastonades és el més adient per decidir-ho?

El més aberrant del cas és la descripció que va fer del continent. En nom del "realisme", el president francès descriu una Àfrica que no existeix i que recorda les visions paternalistes del segle XIX. Repetint els estereotips més usats i els prejudicis més menyspreables, Sarkozy subratlla que la "cara de l'home africà és la de tot un home"; ret homenatge a les civilitzacions negres el "pensament i la cultura" de les quals han aportat coses als colonitzadors. Però la presentació que dibuixa llavors del continent gira cap al fantasma folklòric: pinta civilitzacions que miren cap al passat, sense Història, que viuen "al ritme de les estacions", on l'instint hi juga un paper més alt que la raó, un món gairebé i exclusivament rural "on l'aventura humana no hi té cabuda". La "supremacia d'Europa”, doncs, es confirma: representa "la crida a la llibertat, l'emancipació i la justícia [...], la crida a la raó i a la consciència universals", just el contrari d'una Àfrica que continua en somnis "immòbils".

El president francès oblida més cinquanta anys de treballs científics, sobretot els de l'historiador senegalès Cheikh Anta Diop (el mateix nom de l’home on Sarkozy va pronunciar aquest discurs) i d’altres, com els sociòlegs Georges Balandier o Françoise d'Almeida Topor. Tots ells ens mostraren la modernitat de les societats africanes i van rehabilitar un passat que durant molt de temps es va deformar. Sarkozy sap, per exemple, que mentre Europa era encara feudal, l'Àfrica ja gaudia de regnes "constitucionals" dotats de contrapoders, una mena de "bon govern" per davant de la lletra. Sap que la universitat de Sankoré, a l'actual Mali, comptava amb 25.000 estudiants al segle XVI? Sap que milers de manuscrits centenaris trobats bàsicament a Tumbuctú ensenyen que l'Àfrica ja en sabia, de tècniques i matemàtiques abans de l'arribada dels blancs?

En nom de la "franquesa que deuen a un amic" (George Bush i el seu successor se'n beneficiaran?), Sarkozy hi havia anat sobretot a justificar una política migratòria restrictiva. Dirigint-se particularment a la joventut, aquella que cansada d'esperar dies millors que mai no venen opta per l'emigració, els va adreçar algunes frases emotives. Comprensiu, va descriure el valor i la voluntat que cal per deixar la seva família i anar a buscar treball en països llunyans. Davant les mirades estupefactes, es va situar llavors sota la bandera permissiva de la "sinceritat" i, amb accents que recordaven de vegades el "en realitat jo a tu et dic que..." bíblic, exhortava els joves a "inventar el seu futur"... sobre el terreny. Recitant el credo liberal, va subratllar-ne la demostració amb "la vostre futur és a les vostres mans", “vosaltres ho teniu tot per aconseguir-ho", "pareu de queixar-vos", "ningú no decidirà per vosaltres", etcètera.

És que els daus estan trucats, president! De vegades el president francès resulta francament burlesc, sobretot quan es permet alguns consells: "Vol que ja no hi hagi fam? Llavors busqui l'autosuficiència alimentària! Desenvolupi l'agricultura alimentària!" Com si aquesta idea no l’haguessin volgut, els africans! Però resulta que la prioritat concedida a l'exportació sobre els mercats mundials, imposada per les institucions financeres internacionals, la fa impossible. El cap de l'Estat tampoc no diu res sobre les responsabilitats actuals de França: París obliga els països africans a adoptar les teràpies econòmiques de xoc que els maten a petit lent; París recolza els règims més corruptes. Mentre Sarkozy viatjava al Gabon, el 27 de juliol, el president Omar Bongo, al poder des de fa quaranta anys, era objecte d'una investigació judicial per prevaricació.

No obstant això, perdut en les seves visions delirants, el cap de l'Estat francès interpel•lava el jovent: "Obriu els ulls al món modern!”. Vaja, un curiós consell quan precisament és perquè veuen el món tal i com és, sobretot la insolent prosperitat dels països del Nord, que els africans accepten cada vegada més a males la seva situació. La informació circula a través de la família emigrant, la televisió i Internet. Fins i tot els teixidors dels pobles més remots del nord de Ghana saben que tenen competidors a la Xina. El problema dels africans no és que no es llancen a la informàtica, sinó que no volen perdre els fitxers o la connexió a Internet durant els talls d'electricitat, seqüeles que pateixen des de l’onada de privatitzacions dels anys 90.

Malgrat una reputació més que mitigada a l'Àfrica –les imatges de l'ex Ministre de l'interior optant per les mesures policials durant la crisis dels suburbis francesos van donar el tomb pel continent–, s’esperava Sarkozy amb cert interès. Durant la campanya presidencial no havia declarat que volia acabar amb la "françàfrica"? Simbòlicament, havia d'anar a Ghana i a Sud-àfrica abans que a la zona francòfona. Els africans, particularment els joves, estan cansats de les promeses no complertes (qui es recorda a França que es ballava als carrers de l'Àfrica oriental el 10 de maig de 1981 perquè es pensava que la "françàfrica" s’havia acabat?). Esperen amb impaciència que França deixi de recolzar els "enterramorts de [les seves] esperances" (2) i que es dialogui amb interlocutors verdaderament representatius d'un continent en profundes mutacions.

I són temps d’urgència. La imatge de França es va ennegrir pel genocidi rwandès i les humiliacions d'una política d'immigració tontament restrictiva; les empreses nacionals experimenten la competència xinesa i americana; els vells amics dictadors comencen a morir... Però potser Sarkozy té massa amics entre els amos per perllongar una mica més un sistema tan sucós. Finalment va visitar el Senegal, país més o menys democràtic. Després va estar al Gabon, on les empreses franceses són mimades per l'autoritat d'un president, Bongo, que ho coneix tot (massa?) sobre el poble françafricà.

Cercant la finalitat lírica, Sarkozy ha proposat una aliança França/contra Àfrica... els excessos de la globalització liberal. Per tal de fer empassar aquesta improbable pinça antiglobalitzadora, ha exhumat el vell projecte "Euràfrica" de l’estimat Gaston Defferre i Leopold Sedar Senghor dels temps de la colonització. Europa, França i l'Àfrica unides per dotar la globalització de regles? Aquesta estratègia necessària seria més creïble si els socis fossin iguals i si en vint-i-cinc anys Europa i França estiguessin sotmeses al liberalisme globalalitzat del qual n'han esdevingut uns dels promotors més enfurismats.

Sarkozy, com de costum, ha propagat sota la bandera del canvi les paraules que justifiquen l'ordre establert. La ruptura anunciada pel president francès resideix sobretot en l'estil de les seves paraules que renova el llenguatge diplomàtic! Potser, com ho suggereixen alguns observadors senegalesos (3), això obrirà els ulls d’aquells africans que encara cal encara convèncer sobre la verdadera naturalesa de la globalització econòmica i de les relacions Nord-Sud.


Traduït per Carles Prió

(1) Llegiu la crítica del politòleg camerunès Achille Mbembe http://www.africultures.com/ index.asp?menu= affiche_article&no=6819
(2) La carta oberta a Nicolas Sarkozy, Libération, París, 10 d’agost de 2007.
(3) Llegiu Boubacar Boris Diop, "Le discours inacceptable de Nicolas Sarkozy”, Le Quotidien, Dakar, 11 d’agost de 2007.