Cada 30 gener la minoria catòlica d'Irlanda del Nord commemora el Bloody Sunday del 1972, que reviu una de les manifestacions reprimides amb sang per part de l'exèrcit britànic. El cert és que des del 8 de maig del 2007, el líder del Partit Unionista Democràtic, Ian Paisley, governa amb el número dos del Sinn Féin, Martín McGuiness. No obstant això, aquesta cohabitació no impedeix que continuï la batalla entre unionistes i republicans, fins i tot en el terreny de la memòria, utilitzant... el turisme.
En resposta als referèndums francès i danès, el Tractat sobre el Funcionament de la Unió Europea (TFUE) abandona el vocabulari constitucional que caracteritzava el Tractat Constitucional Europeu (TCE) i que tenia com a objectiu "gravar amb lletres d’or" els principis liberals. A més, simbòlicament, la "lliure competència i no falsejada" desapareix dels objectius de la Unió. Però més enllà d'aquestes modificacions el TFUE ratifica les essències del contingut del TCE.
En reprèn principalment les disposicions institucionals: un president del Consell Europeu escollit pels membres del mateix Consell per a un període de dos anys i mig, renovable una sola vegada; un Alt Representant de la Unió Europea per a la Política Exterior i de Seguretat Comuna (altrament dit ministre d'afers exteriors en el TCE) i alhora vicepresident de la Comissió; a partir del 2014 un sistema de doble majoria (un 55% del estats que representin el 65% de la població de la Unió) per a les decisions que requereixen una majoria qualificada, i una minoria de bloqueig de 4 Estats, amb clàusules transitòries fins al 2017; també a partir del 2014, la reducció del nombre de comissaris a dos terços del nombre d'estats, en comptes de l’actual un per Estat; una ampliació del nombre d'àmbits que depenen de la codecisió entre el Parlament Europeu i el Consell; i l'elecció del president de la Comissió per part del Parlament.
Com en el TCE, la Unió es dota de personalitat jurídica. La Carta dels Drets Fonamentals (l’antiga part 2 del TCE) desapareix del cos del tractat, però reapareix amb la mateixa força restrictiva en la declaració 29. I encara caldria relativitzar aquest adjectiu ja que el document contradiu moltes legislacions nacionals i "no crea cap competència nova per a la Unió"...
És el mateix joc de mans en el cas de la "lliure competència i no falsejada" que Sarkozy es vanagloria d'haver exclòs dels objectius de la Unió. De fet, reapareix a través del protocol 6, que remet a l'article 3 (que precisament descriu aquests objectius!), i que estipula que "el mercat intern [...] comprèn un sistema que garanteix que la competència no serà falsejada".
Un altre "avenç" dels partidaris del TFUE és la possibilitat que la Unió Europea pugui legislar sobre els serveis públics, anomenats Serveis Econòmics d'Interès General (SIEG) (1). L’article 14 evoca, efectivament, la necessitat que la Unió i els estats assegurin les condicions econòmiques i financeres per acomplir les seves iniciatives i, cosa que no figurava en el TCE, que el Parlament Europeu i el Consell en fixin les condicions. Però, ja que hi ha un però, com en el TCE, resten sotmeses a les regles de competència a través dels articles 86 i 87. Aquest fet significa negar la seva raó de ser. Les possibles derogacions d'aquesta subordinació incumbeixen la Comissió, que permanentment aplica els dogmes liberals.
Que ningú no s’equivoqui: el TCE i el TFUE són bessons. Valéry Giscard d'Estaing, expresident de la Convenció per al futur d'Europa, molt gelós de la seva obra, s’aplica orgullosament la paternitat d'un tractat i de l'altre: "Totes les propostes anteriors estaran en el nou text, però amagades i disfressades d'una manera o una altra".
B. C.
(1) Els serveis no econòmics d'interès general, és a dir, no finançats directament per l'usuari (l'educació per exemple), disposen per primera vegada d'una base jurídica permetent per als estats: el protocol 9, article 2. Aquests serveis, però, no es defineixen enlloc.
Europa i la participació popular mai no han fet bona parella. Optant per la ratificació parlamentària d'un tractat pràcticament idèntic al del referèndum el 2005, Nicolas Sarkozy amplia la fractura entre els ciutadans i l'aparell institucional de la Unió Europea. Un aparell que reprodueix les polítiques neoliberals que els governs imputen alegrement a una «Europa» sense legitimitat.
Els ministres de defensa de l’OTAN van aprovar tàcitament, el darrer 14 de juny, el projecte d'escut antimíssils nord-americà a Europa, tot acceptant l'oferta de cooperació russa. Però l'activisme dels Estats Units, que contrasta amb la inexistent visió europea, és basa més en una «teologia política» que en una anàlisi estratègica. L'obsessió antimíssils de Washington, compartida tant pels republicans com pels demòcrates, es remunta de fet als anys 1950.
Per OLIVIER ZAJEC
Assessor de la Companyia Europea d'Intel·ligència Estratègica, París.
S’ha trobat el camí per la pau al País Basc després de quatre dècades de conflicte i d'atemptats terroristes que han causat més de 800 morts i milers de ferits? Després de l’”alto el foc permanent” declarat per ETA el 22 de març s'ha iniciat una taula de negociació política amb el Govern central, però el final és incert. No obstant això, sembla poc probable que ETA reprengui les armes.
Per VÉRONIQUE DANIS i DANTE SANJURJO
Periodistes. París.
* Directora del Grup d'investigació sobre els protagonistes internacionals i els seus discursos (GRAID), Institut de sociologia, Brussel·les.
En la dinàmica de la construcció europea, és del social com de l´ Eden, una promesa deliciosa : " Un dia vindrà, color taronja..." ", deia el poeta." I caldria aguantar molts patiments (moltes reformes) abans que un sistema social comunitari respongui a les necessitats de les poblacions.
Realment, la Unió econòmica i monetària, prefigurada per l'Acta Única (1986) i consagrada pel Tractat de Maastricht (1992), va crear un sistema polític i econòmic que contribueix délégit al conjunt dels patrimonis del dret social i la democràcia social en els " Estats-nació " d'Europa Occidental. I el concepte de " model social europeu ", construït per responsables polítics i intel·lectuals progressistes a partir de 1987-1988 per lluitar contra aquest fenomen, va revelar-se contraproduent i a aconseguir una enorme equivocació les quals juguen encara les autoritats de la Unió.
Fins a la darreria del 2006, el gran afer europeu serà la ratificació, pels vint-i-cinc membres de la Unió, del tractat que estableix una Constitució per a Europa. Tant si s’efectua per la via parlamentària o pel referèndum, l’aprovació d’un document que proclami una ambició d’aquest tipus hauria d’estar precedida pel balanç d’acció de la Unió, en especial respecte als seus socis d’Àfrica, el Carib i el Pacífic, i d’un examen exhaustiu del seu contingut. Però no és el cas. El debat, quan tingui lloc, es desempallegarà a propòsit en la tercera part del tractat, en la qual dominen els termes mercat, banca, competència o capital.
Per Bernard Cassen
Article traduït per Rut Jou
Plana un espectre sobre la ratificació del “tractat que estableix una Constitució per a Europa (1)” adoptat pels Vint-i-cinc, el 18 de juny de 2004 i signat a Roma, el següent 29 d’octubre. El perill és que no se l’entén o, encara més greu, no se l’entén gaire bé. És cert que un text de tres-centes vint-i-quatre pàgines per les seves quatre parts, a les quals s’afegeixen quatre-centes seixanta pàgines pels seus dos annexos, trenta-sis protocols i cinquanta declaracions, té d’entrada quelcom que desanima el lector ordinari. Si s’acudeix a comparar aquesta Constitució amb la del propi país, s’observarà que és de deu a quinze vegades més llarga (14,7 vegades en el cas de França), el que parla a favor de l’objectiu proclamat “d’acostar-nos a l’Europa dels ciutadans”.
Si aquest ciutadà model, desitjós de conèixer bé el que se li demana que aprovi, procedeix a una primera ullada del conjunt del text —com un recorregut pels capítols d’un llibre abans de comprar-lo—, sentirà ràpidament un estrany sentiment: el tractat comporta molts mots, sovint molt repetits, però que són totalment estranys al lèxic constitucional. Apassionant-se pel joc i disposant de bons programes, descobrirà, cenyint-se a les quatre parts del tractat, que banca apareixeria cent setanta-sis vegades; mercat, vuitanta-vuit vegades; liberalització o liberal, nou vegades; competència o competitiu, vint-i-nou vegades; capital, vint-i-tres vegades; comerç i els seus derivats immediats, trenta-vuit vegades; mercaderies, onze vegades; terrorisme, deu vegades; religió o religiós, tretze vegades (2).
Cap d’aquest termes no figura en la Constitució Francesa, amb l’excepció de comerç, que es troba dues vegades, i de religió, present una vegada. El dubte s’instal·la aleshores en el nostre amant dels mots: es tracta d’una Constitució europea, que se l’ha presentada d’altra banda com a laica, o bé d’un conglomerat dels estatuts del Fons Monetari Internacional (FMI) i de la carta de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), amenitzat amb una barretada a George W. Bush pel terrorisme i al Vaticà per la religió?
Des de llavors, s’entén aquesta afirmació tot en matisos, i en l’esperit pluralista que és de regla en el servei públic de ràdio i de televisió, d’una cronista de Radio France Internationale, el passat 4 de gener: “El recurs al referèndum per França pot resultar catastròfic, ja que el rebuig d’un sol país pot condemnar el projecte per a tot Europa”. I evocar el “calfred garantit” que procurarà un escrutini en un termini encara incert... El gran inconvenient d’una consulta electoral, i especialment d’un referèndum, és efectivament que mai no es pot estar absolutament segur amb anticipació del resultat. Ja que, per entrar en vigor, i segons el seu article IV-447 que fixa el venciment l’1 de novembre del 2006, el tractat ha ser ratificat per tots els estats membres de la Unió Europea (UE) (3).
Per Raoul Marc Jennar*
Article traduït per Cristina Garrido
El 23 de juny del 2000, la Unió Europea (UE) i setanta-set països d’Àfrica, del Carib i del Pacífic (ACP) firmen la convenció de Cotonou. Un text típic d’iniciatives de la Unió des de fa una quinzena d’anys. Darrere un discurs humanista, solidari i generós, es perfila una Europa amb punta de llança per la mundialització neoliberal, que imposa els seus punts de vista a aquells a qui aporta la seva ajuda (1).
Això no ha estat sempre així. El 1963, la firma de la convenció de Yaoundé dóna vida al primer acord entre la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i divuit estats africans i el malgaix associats. Aquest conveni parla del comerç, amb preferències de tarifes no recíproques en favor dels productes d’aquest país, sobre la cooperació financera i tècnica i, sobretot, sobre projectes d’infraestructures econòmiques i socials. El 1975, sota l’impuls del comissari europeu Claude Cheysson, es firma la primera convenció de Lomé amb un grup d’antigues colònies agrupades sota l’acrònim ACP (Àfrica, el Carib, el Pacífic).
Fundada sobre la cooperació i la solidaritat, aquesta convenció concerneix quaranta-sis països i disposa d’una secretaria a Brussel·les. Lomé I preveu preferències tarifàries no recíproques per a les exportacions ACP cap a la CEE, i instaura un mecanisme “d’estabilització d’exportacions”, anomenat Estabex, que aspira a compensar el dèficit de les receptes d’exportacions arrossegades per la fluctuació dels preus en els mercats mundials. L’acord inclou protocols favorables a les exportacions ACP en els sectors com el sucre, la carn bovina i els plàtans. Finança les infraestructures i els programes agrícoles. El 1979, cinquanta-vuit països firmen Lomé II, que afegeix el Sysmin, un Estabex adaptat als productes miners.
Del 1984 al 1995 es van succeir les convencions Lomé III , IV i IV bis, que concerneix finalment setanta països. A poc a poc, els acords s’impregnen de tesis neoliberals emergents. El respecte dels plans d’ajustament estructural del Fons Monetari Internacional (FMI) i el suport al desenvolupament dels sector privat esdevenen les condicions imposades als països ACP. Per fer una bona mesura, la Unió inclou el respecte dels drets humans.
Des de l’inici de la guerra freda, les administracions americanes sempre han intentat fer una inflexió en l’evolució de les dues grans formacions polítiques britàniques. Alguns corrents de dreta del partit laborista, considerats durant molt temps potencialment hostils als interessos americans, van ser encoratjats per Washington, fins i tot en el pla financer.
Diversos programes de cooperació cultural i política, especialment la Trade Union Committee for European and Transatlantic Unity i el British-American Project for a Successor Generation, van escollir, als anys seixanta i setanta, els que als Estats Units veien com a futurs dirigents polítics o sindicals. Un quart de segle més tard, se’ls tornarà a trobar en el grup dirigent neolaborista, al voltant del Sr. Anthony Blair.
Aquesta inversió a llarg termini va donar els seus primers fruits amb l’arribada del Sr. Neil Kinnock al cap del partit laborista el 1983. Des d’aquesta època, s’ha constatat una convergència entre els nous demòcrates, sensibles a alguns temes de la revolució conservadora americana, i els modernitzadors del partit laborista.
Aquests modernitzadors van anar molt lluny en l’acceptació del nou ordre sota la dominació americana. La influència socialista en el pensament laborista, amb el rol central de l’estat en el camp econòmic i social, sense parlar dels lligams umbilicals amb un moviment sindical a vegades marcat clarament per l’esquerra, va fer que el laborisme se situés dins un univers ideològic molt diferent d’aquell dels hereus de Franklin D. Roosevelt i John Kennedy. Tot i així serà en el moment en què els demòcrates es desplaçaran cap a la dreta que els neolaboristes hi teixiran lligams.
Incapaç de trencar la imatge negativa que els mitjans britànics n’han construït, el partit laborista s’interessa pel màrqueting polític a l’americana. Des del 1986, el Sr. Philip Gould, un dels especialistes en comunicació, acabava de tornar d’un visita als demòcrates impressionat per la màquina de comunicar dels americans. El gener del 1993, va ser el torn dels Srs. Anthony Blair i Gordon Brown d’anar a Washington a reunir-se amb els responsables de la campanya electoral del president William Clinton. L’any següent, el Sr. Blair es va convertir en el dirigent del Labour, va accelerar l’aproximació entre les posicions dels modernitzadors dels dos partits. A l’abril del 1996, va tornar a Washington, aquesta vegada sota l’ègida del partit demòcrata, per calmar els homes de negocis en cas de victòria del partit laborista.
Tot i que el Sr. Anthony Blair havia navegat sempre els sondeigs d’opinió, la guerra de l’Iraq va marcar una ruptura en la seva trajectòria política. El primer ministre va perdre una part de la seva credibilitat davant els seus conciutadans. De totes maneres, el Sr. Blair sembla voler mantenir, costi el que costi, l’aliança estratègica amb els Estats Units. Disposat a dislocar per molt temps el moviment laborista. La Unió Europea no es mostra tan atlantista. Davant de les diferències sobre la intervenció de la coalició a l’Iraq amb França i Alemanya, els conflictes comercials entre Europa i els Estats Units, alguns comentaristes han parlat de “divorci”, “carreró sense sortida” i “futur incert” de la relació transatlàntica, que fins avui es considerava que constituïa la base de l’ordre neoliberal mundial. Això és oblidar que, fins i tot després de l’11 de setembre, la integració de les economies nord-americana i europea encara s’ha aprofundit.
Per Bernard Cassen
El caos en què s’ha submergit l’Iraq (sense parlar de l’Afganistan) té raons per desesperar els incondicionals de Washington. Tanmateix, un cop ha arribat la catàstrofe, no és qüestió que George Bush n’aguanti tot sol les conseqüències. Com escrivia el director de L’Express: “Ningú no pot posar en qüestió la sinceritat dels Estats Units: la hiperpotència malda també per desenvolupar la llibertat i la democràcia (1)”. Passem per alt l’envergadura d’una afirmació com aquesta —que no té en compte la llarga història de les intervencions dels marines i de la CIA amb l’objectiu d’instaurar o salvar dictadures, especialment a l’Amèrica Llatina— per centrar-nos només en el llenguatge subliminal: europeus i nord-americans ens trobem en el mateix vaixell, ja que compartim els mateixos valors fonamentals, els d’una mena d’universalisme occidental.
No és l’experiència viscuda dels qui coneixen bé les dues ribes de l’Atlàntic ni, per als altres, el que inspira la lectura de l’abundant literatura sobre el tema apareguda recentment a Europa o als Estats Units (2). Ja es tracti de la ideologia dels drets individuals en relació amb els drets col·lectius, de la situació de la religió, de l’afirmació nacionalista, del sentiment de superioritat envers la resta del món, de la indiferència de les elits respecte de les desigualtats, de la pena de mort, del respecte de la legalitat internacional (protocol de Kyoto, Tribunal Penal Internacional), etcètera, els ciutadans nord-americans, en la seva immensa majoria, i més el seu govern actual, estan molt allunyats dels de la major part de països del Vell Continent. I tot ve de la simple constatació.
Només poden alarmar-se amb això aquells que, per ignorància (molts amants dels Estats Units però no saben gairebé res de l’objecte de la seva devoció) o per atlantisme beatífic, es neguen a veure en els Estats Units un país estranger normal i corrent. Un país amb el qual hi ha convergències, però també divergències d’interessos, de la mateixa manera que n’hi ha amb l’Índia, Rússia o el Brasil. En aquestes condicions, la “deriva dels continents”, el “divorci amb Europa”, el “carreró sense sortida transatlàntic” —per reprendre algunes fórmules recents, un pèl excessives— no són més que una simple posada al dia d’unes realitats preexistents.
Per un nombre creixent de britànics, la meravella és a França, a Dordonya, que els recorda el verd i mític Merry England, a més de sol i vi francès. A la primera onada d’expatriats arribats als anys seixanta, i que es van situar a l’alta escala social, va succeir una immigració més popular, del petit jubilat a l’obrer assegurat a qui no li faltaria feina, encara que amb prou feines parlés francès.
Per Bernard Cassen
Article traduït per Carme Geronès / Carles Urritz
Aquest dijous, com cada dijous des de fa més de set segles (1), és dia de mercat a Eymet. Aquesta vila de 2.000 habitants és un dels centres administratius del cantó del districte de Brageirac, alhora sotsprefectura de Dordonya, i situada a uns cinquanta quilòmetres al sud-est del Perigord, on hi ha la prefectura. L’alcalde, Jean-Michel Magnac, un càrrec assequible, una persona bregada, va d’un lloc a l’altre, encaixant mans amb els veïns, deixant lliscar una paraula amable a un conciutadà i repartint petons a les dames: tothom el coneix i ell queda clar que coneix tothom.
De fet, no pas tothom... Ja que molts compradors que s’apressen a la petita plaça vorejada de cases amb ràfecs, los golfes de les quals, enretirades, deixen lloc a una galeria amb arcades, no són pas els seus administrats: vénen dels voltants, a vegades de força lluny. I això no obstant, si tenim en compte la familiaritat que demostren envers els llocs i els comerciants, immediatament veiem que no es tracta de turistes de pas, sinó de gent que segueix els costums. No cal parar gaire l’orella per adonar-se que parlen anglès i alguns, verificació feta plantejant-los una qüestió banal en francès, només anglès. Som aquí al cor del que els mitjans de comunicació de Londres anomenen el Dordogneshire, el comtat de Dordonya...
Durant l’escrutini europeu del 13 de juny, els belgues escolliran també els seus diputats als parlaments regionals de Flandes, Valònia i Brussel·les. Una vegada més, els observadors escrutaran els resultats del Vlaams Blok, dades en progrés per als sondeigs, sobretot a Flandes. El Blok, condemnat el 21 d’abril per racisme per part del Tribunal d’Apel·lació de Gand, continua, no obstant això, provocant noves tensions comunitàries: no només entre flamencs i valons, sinó entre àrabs i jueus.
Per Serge Govaert *
A Bèlgica, parlar de conflictes comunitaris no significa el mateix que en altres països d’Europa. El país, tal com precisa des del 1993 l’article 1r de la seva constitució, és un estat federal que està format per comunitats i regions. Les comunitats, en aquest cas, són tres: la flamenca, la francesa (és a dir, la francòfona) i la germànica, que componen 70.000 belgues que parlen alemany a la part est del país. Entre la comunitat flamenca i la comunitat francesa, els punts de fricció sempre han estat nombrosos i la convivència, a vegades difícil.
Però Bèlgica també és un mosaic impressionant de comunitats nacionals que formen els nombrosos estrangers que s’han instal·lat al país com a resultat de migracions. Alguns —no tots— ja han adquirit la nacionalitat. Els estrangers representen gairebé el 10% de la població del reialme.
A Saint-Josse-ten-Noode, una de les dinou comunitats de Brussel·les, els habitants estrangers i d’origen estranger representen el 70% de la població. Al consell municipal i al col·legi échevinal (l’alcalde i els seus col·laboradors), els belgues purs són, des de fa poc, minoritaris. Sens dubte, no hi ha res de sorprenent en un país on el president del principal partit polític francòfon, el Partit Socialista (PS), Elio di Rupo, és fill d’immigrants italians. Però els ciutadans d’altres estats membres de la Unió Europea encara es perceben com a estrangers? Se’n pot dubtar. El que sorprèn en una comunitat com Saint-Josse-ten-Noode és que de set échevins, dos siguin nascuts de pares marroquins, un de pares congolesos (ex-Zaire) i un de pares turcs. A les grans ciutats belgues, l’estranger és principalment l’àrab.
Un cop convertits en belgues, aquests estrangers constitueixen un electorat cada vegada més important, que infla les nacionalitzacions —cada vegada més ràpidament: 538.571 belgues nous després de l’adopció del nou Codi de la nacionalitat de 1984, dels quals un terç des de l’any 2000— sobre un total de poc més de 10 milions d’habitants.
El vespre d’aquest 7 d’abril, la veu del president xipriota grec es trenca: “Poble meu xipriota grec, et prego que rebutgis el Pla Annan. Et prego que diguis fort “no” el 24 d’abril. Et prego que defensis el teu dret, la teva dignitat i la teva història. Només un “no”, un “ochi” podria impedir la dissolució de la República”. El Sr. Tassos Papadopoulos observa les seves ulleres per tal que es vegin les seves llàgrimes, i llança: “Bones Pasqües!”
Aquest melodrama televisat tenia com a objectiu fer creure als xipriotes grecs que el Pla de les Nacions Unides representava una trampa mortal: cinquanta-cinc minuts per explicar-ne les mancances, cinc segons per als seus avantatges. Després que la televisió de l’Estat RYK dividís la seva pantalla en dos: d’una banda la gentada nacionalista celebrant estrepitosament el seu heroi davant el palau presidencial, de l’altra els representants dels partits que suposen el per i la contra. Gairebé un 90% dels telespectadors, cridats a votar, es van pronunciar pel “ochi fort” esperat (1).
Els artífexs de la comunicació (2), no obstant això, no arriben a explicar que la majoria dels xipriotes hagués rebutjat el Pla Annan durant el referèndum del 24 d’abril. Efectivament, el Sr. Papadopoulos i els seus consellers van recórrer als símbols de la lluita contra la potència colonial britànica dels anys cinquanta, després contra la invasió turca del 1974. Però el rebuig estava profundament arrelat als esperits, i per tres raons: una necessitat de seguretat, la por de qualsevol risc polític i la imatge de xipriotes turcs competidors i no partidaris del bé comú d’una illa reunificada.
A partir de l’1 de maig del 2004, la Unió Europea compta amb deu estats nous: els països bàltics (Estònia, Letònia, Lituània), Hongria, Polònia, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, més Xipre i Malta. També és una data històrica per als Estats Units, que han pesat durant molt temps en el sentit d’una ampliació sinònim de reforçar la seva influència sobre aquest tema. El canvi de majoria a Espanya, la crisi política a Polònia i l’estancament xipriota, de totes maneres, relativitzen aquestes esperances.
Per Thomas Schreiber*
Tot i que els Estats Units no ocupen una posició dominant en la Unió Europea, l’ampliació de la qual es concretarà l’1 de maig del 2004, compten aprofitar l’entrada de deu membres nous, que cortegen des de fa molt de temps per estendre la seva influència al Vell Continent.
Els falcons del Pentàgon —sobretot el Sr. Richard Perle, des de fa temps conseller del Sr. Donald Rumsfeld, i que va dimitir el 18 de febrer del 2004 del seu lloc al Pentàgon “per no obstaculitzar el president Bush en la seva campanya electoral” (sic)— consideren que Amèrica ha de defensar el seu model de manera agressiva contra la Vella Europa. Per ells, l’ampliació hauria de permetre als Estats Units reagrupar una majoria de països per impedir que l’Europa ampliada esdevingui una contrapès per a Amèrica (1). Un altre guru de la política estrangera americana, el Sr. Zbigniew Brezinski, resumia aquesta paradoxa de la manera següent: “Quan la potència americana arriba al seu zenit, la seva situació política al món és al nadir (2)”.
Per això, en el moment en què la majoria dels expaïsos comunistes de l’Europa Central i Oriental fan la seva entrada a la Unió, els Estats Units volen esforçar-se a confortar la seva posició al continent, sobretot a la seva part oriental. Tot i que, contràriament a certes anàlisis, la regió no ha perdut la seva importància estratègica, malgrat la fi dels seus règims totalitaris. Assistim més aviat a l’obertura d’un nou capítol de l’estratègia permanent que ha de desenvolupar-hi Washington.
Aquesta última s’ha posat en marxa sense interrupció des de les acaballes de la Segona Guerra Mundial, tant si el llogater de la Casa Blanca és demòcrata com republicà, encara que els equips que se succeeixin li donin un sentit o altre.
Des del 1947, la lectura atenta dels informes anuals de l’estratègia de seguretat nacional és suficient per entendre els objectius de la política estrangera dels Estats Units en direcció al món comunista, i mesurar l’abisme entre propaganda i realitat. En efecte, tot denunciant la interpretació unilateral de Moscou en els acords de Jalta, els americans s’han pogut acomodar a poc a poc al control soviètic als països de l’Est.
Deu anys després, l’esfondrament de la Unió Soviètica continua essent un enigma. Incapaços de preveure’l, els sovietòlegs van perdre tot el crèdit. Quant als seus successors, es van repartir els camps temàtics i geogràfics —orientació estrangera dels quinze nous estats, geopolítica regional, transició econòmica de Rússia, petroli de la mar Càspia, conflictes a l’interior del Caucas...— i analitzaren els esdeveniments en el mateix moment que passaven.
buy adobe acrobat 9 pro extended Manage and modify projects using source control systems and collaborate on files more easily. An XML-based nonbinary implementation of the FLA format allows projects and associated assets to function as items in a directory or folder.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection Reduce the ActionScript 3.0 learning curve and enable greater creativity by injecting prebuilt code into projects. Quickly include functional code for things like timeline navigation, actions, animation, audio and video, and event handlers.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Use object-based animation and visually achieve granular control over motion attributes with the Motion Editor. Develop interactive content more efficiently with the Motion Preset panel that offers prebuilt motion effects and lets you create, save, and share your own. Adobe Creative Suite 5 Master Collection Author expressive interactive content with easy-to-use tools. Draw stylized shapes and transform them into complex patterns and effects, and animate 2D objects through 3D space with 3D transformation tools. Take complete control over your text with print-quality typography via the new Text Layout Framework. Work with columns and bidirectional text, and maintain layout and formatting with greater fidelity when importing from other Adobe products.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Deliver interactive content consistently for more runtimes across personal computers, mobile devices including the iPhone*, and screens of virtually any size and resolution, and leverage integration with Adobe Device Central for enhanced testing and debugging.
buy cheap Adobe Photoshop CS5
Adobe® Flash® Professional CS5 software is the industry standard for interactivebuy windows 7 ultimate 64 bit authoring and delivery of immersive experiences that present consistently across personal computers, mobile devices, and screens of virtually any size and resolution. buy Adobe Photoshop CS5 mac oem
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.
