Una enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) d'aquest mateix estiu situa l'independentisme en un 24'3 per cent del conjunt de la població catalana. L'estudi d'aquest organisme oficial utilitza criteris restrictius i només comptabilitza els que assenyalen la independència com a opció entre tot un seguit de possibilitats, no pas els que votarien sí en un referèndum d'autodeterminació que, raonablement, haurien de ser molts més.

En tot cas, aquesta quarta part de l'electorat veu acostar-se el 28N en completa perplexitat. Després de guanyar el carrer el 10 de juliol, les expectatives demoscòpiques són de davallada del nombre de diputats que s'adscriuran -nítidament- a aquesta opció. ERC patirà un daltabaix que oscil·la, segons els sondejos, entre cinc i tretze diputats, que no està gens clar que sigui compensat per l'entrada de Solidaritat o Reagrupament. Entre d'altres raons perquè presentar-se per separat és l'estupidesa més gran que es recorda en l'àmbit de l'independentisme català, que ja és dir.

D'altra banda, CiU reclama obertament la seva part del pastís, amb un líder que s'orienta en aquesta direcció, però sense acabar de concretar-ne l'abast estratègic. "Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l'URSS", afirmava Jordi Pujol; "Jo sóc independentista, però CiU no", diu Artur Mas.

Per això la pregunta de moda en milers de converses a la família, la feina i el bar és "... i tu què votaràs?" i la resposta comença per "psè..."