PRESIDENT ROSELL... TEMPUS FUGIT!
APUNTS EN GRANA I BLAU
Manel Mora
09/11/2010
20:17
No ho negaré pas. De tant en tant, em sento un xic perdut en el particular “viatge a l’illa blaugrana d’Ítaca” que iniciàrem fa... Quant de temps fa...? Tot queda tan lluny i, alhora, tan proper que haig de fer un veritable esforç per recordar-ho. Per contra, veig amb claredat la silueta del temps fugint irremissiblement entre els dits (“Tempus fugit”). Només un poeta com Horaci podia integrar tanta saviesa en dues paraules.
El temps esdevé la clau principal de l’existència humana. Temps i persona. El temps és vida, moviment, dinamisme... El segon, el minut, l’hora transcorreguda mai més no retornarà. Certament, queda el demà. Però el demà resulta incert. Una oportunitat, possiblement l’endemà ja no sigui la mateixa. L’ara ja és passat. L’acte de néixer és una exhortació a no deixar passar el temps que se’ns ha brindat.
Els humans, per contra, tendim a devaluar el temps, que, com qualsevol altra divisa, es deprecia amb el seu propi moviment. Ergo, no ens convindria més gaudir plenament del present? El gran poeta llatí Horaci diu en la seva Ègloga I “Carpe diem, quam minimum credula postero”. Traduïda a la nostra llengua, tot i que se n’han fet moltes interpretacions, significa “aprofita el dia, no confiïs en el demà”. O, com jo els deia als meus alumnes de llatí, “no deixis per demà, el que puguis fer avui”.
Per això, President, amb l’afecte i amb el respecte que sempre t’he mostrat, et demano que impregnis d’aquesta filosofia les mesures urgents que s’han de dur a terme al Camp Nou. Perquè el camp del Barça és vida. És dinamisme. És moviment (per a alguns sense mobilitat). És festa. I nosaltres volem gaudir de la vida, del dinamisme, del moviment (amb mobilitat inclosa) i de la festa.
Però no et preocupis, estimat lector pel començament de l’article d’avui. La meva moral continua intacta. Potser, la reflexió sobre la fugacitat de la vida constitueixi un efecte secundari de la tardor. La meva moral, malgrat que Can Barça sigui una festa a la qual encara no se’ns ha convidat, no se sent abatuda. Voleu saber per què? Perquè no estic sol. Us tinc a vosaltres. Cada dia feu que s’obrin finestres a l’esperança. Cada minut induïu la llum que il•lumina l’habitació. Convertiu la incertesa de les nits buides en la flama d’un món possible. Aconseguiu que el laberint es desorienti dins la llum de l’alba.
Però, que voleu que us digui, estimats lectors?! Se’m comença a fer llarg el viatge. Massa prolongat! No us passa el mateix a vosaltres? Certament, la quantitat d’estímuls, emocions, sentiments, esperances, solidaritats, suports, simpaties i complicitats, en tots els ports on hem fet escala, haurien d’haver escorçat i alleugerit el viatge envers la nostra Ítaca particular. Res més lluny de la realitat.
A mesura que ens acostem al final del camí, se’m fa més pesat. Penso que tot m’és igual. Que n’estic fart, de córrer i recórrer els carrers de Can Barça. Cansat de trucar a despatxos anònims pidolant drets de sentit comú. Avorrit de sol•licitar coses que ahir no es van fer. A mesura que s’acosta, se’m fa més llarg.
Quan tremolo, però, el vostre somriure em retorna al sender del compromís. Quan caic en el desànim, recordo les paraules amb seny, d’un amic molt especial, que no permeten que m’oblidi de les esperances dels meus companys i companyes. Aleshores m’adono, malgrat les inconveniències i els entrebancs, que arribar a la nostra illa d’Ítaca és possible.
President, no permetis que el viatge es perllongui més. Assenyala el final d’un trajecte que condueixi les persones amb mobilitat reduïda fins a Ítaca.
Tens a les teves mans que la història et recordi com el President que va aconseguir aquesta fita.
President Rosell... tempus fugit!
