Per FRÉDERIC LEBARON
Sociòleg, professor a la Universitat de Picardia.

Viure i morir amb el risc industrial

La nit del 2 al 3 de desembre del 1984, a Bhopal, a l’Índia, un núvol tòxic d’un dels gasos més perillosos de la química industrial s’escapava d’una fàbrica filial de la multinacional americana Union Carbide. La catàstrofe causava molts milers de morts i més de 500.000 ferits, molts dels quals, discapacitats, viuen en condicions deplorables. Aquest drama va ser succeït per l’escàndol d’una impunitat que ha permès als dirigents de la Union Carbide escapar de la justícia índia i de les seves responsabilitats. Com si s’hagués tractat d’una catàstrofe natural imprevisible i contra la qual no es pogués fer res...

Per Olivier BAILLY*
Article traduït per Rut Jou

Gas Myian podria ser el símbol d’una lluita, la icona d’un drama que no s’oblidarà. Però aquest home jove de vint anys es manté simplement entre els altres al barri desheretat de Nawab Colony, a Bhopal. Les seves galtes estan destrossades pels grans i el seu cos escardalenc a penes s’ha format. Quan es posa de puntetes davant de casa seva, una construcció il·legal, es pot percebre la teiera de l’antiga fàbrica, l’empresa que va orientar la seva vida…

Gas Myian va néixer el 3 desembre del 1984. Aquella nit, el ventre rodó de la seva mare Champa alegrava el seu pare, Eshaq. De sobte, a prop, un gas altament tòxic, l’isocianat de metil (el MIC, amb base de fosgè, el famós gas mostassa), s’escapava de la reserva E610 de la fàbrica d’Union Carbide India Limited —UCIL (1)—, on es produeixen dos pesticides, el Temik i el Sevin. L’aigua va penetrar a la cuba i va provocar una reacció química. Dels sistemes de seguretat que se suposava que havien de prevenir qualsevol desastre, n’hi havia un que no funcionava aquella nit. A continuació d’un pla d’economia dràstica, o bé estaven al límit, o bé estaven en reparació. A la sala de comandaments de la fàbrica, el manòmetre de la reserva E610 indicava correctament sobrepressió, però els treballadors estaven acostumats que aquestes agulles embogissin inútilment, com que no hi havia revisió, i no se’n preocupaven gaire. Quaranta-dues tones de MIC es van estendre per la ciutat, una quantitat dues vegades superior a l’emmagatzemat màxim autoritzat.

El gas va assolir els primers habitatges. Champa i Eshaq van sentir crits, els veïns tossien, els ulls cremaven. Moltes persones van morir immediatament al seu llit, una boira espessa esborrà els contorns, la ciutat sencera se sufocava al carrer. Champa i Eshaq es perderen. Encinta i avisada a temps, Champa va córrer cap al Ghandi Ladies Hospital. Sense alè, massa dolor al ventre, parà de camí i donà a llum al costat de la carretera. Un nen va néixer a la furor de la catàstrofe química més gran del món. Com que no sabien com anomenar-lo, els seus pares li posaren… Gas, “Gas Myian” (2)…

Gas forma part de les 500.000 vides fetes malbé per aquesta catàstrofe. Milers d’altres s’han perdut (3). Gas no ha treballat mai, la seva insuficiència respiratòria li impedeix efectuar una tasca física. No ha estudiat perquè la seva família no té diners. Jovial, diu que encara no ha decidit què farà més endavant, però la Union Carbide ha reduït terriblement el camp dels futurs possibles. “Si no hagués passat aquesta catàstrofe —diu— avui tindria bona salut i podria alimentar la meva família”.

Quan els Estats Units destrueixen un país per salvar-lo

Es troba sovint Corea del Nord al centre de l’actualitat. Semblaria que intenta, sense raó, equipar-se amb armes de destrucció massiva, mentre que l’oposició de Washington a aquesta estratègia correspondria a l’autèntica innocència. Tanmateix, des dels anys quaranta, els Estats Units han utilitzat sistemàticament, o han amenaçat d’utilitzar, aquestes armes al nord-est d’Àsia. Són l’única potència que ha recorregut a la bomba atòmica, a Hiroshima i Nagasaki, i basen la dissuasió en l’amenaça de tornar-les a emprar a Corea.

Per Bruce Cumings*
Article traduït per Carme Geronès / Carles Urritz

Més que d’una guerra oblidada, en tractar-se de la guerra de Corea (1950–1953) s’hauria de parlar d’una guerra desconeguda. L’efecte increïblement destructor de les campanyes aèries dels Estats Units contra Corea del Nord —que anaven del bombardeig continu i a gran escala amb bombes incendiàries (bàsicament amb napalm) a l’amenaça de recórrer a les armes nuclears i químiques (1) i a la destrucció de les gegantines preses de Corea del Nord a la fase final de la guerra— és realment indeleble. Ara bé, es tracta d’uns fets poc coneguts, fins i tot pels historiadors, i les anàlisis de la premsa sobre el problema nuclear de Corea del Nord d’aquests deu últims anys no n’han fet mai cas.

Es considera que la guerra de Corea va ser limitada, i en canvi va tenir moltes similituds amb la guerra aèria contra el Japó imperial durant la Segona Guerra Mundial, i sovint va estar dirigida pels mateixos responsables militars dels Estats Units. Si bé els atacs d’Hiroshima i de Nagasaki han estat objecte d’un bon nombre d’anàlisis, els bombardeigs incendiaris contra les ciutats japoneses i coreanes no han rebut ni de bon tros tanta atenció. I les estratègies nuclears i aèries de Washington al nord-est d’Àsia després de la guerra de Corea encara es comprenen menys, quan aquestes estratègies són les que van definir les alternatives de Corea del Nord i continuen representant un factor clau en l’elaboració de l’estratègia dels Estats Units en matèria de seguretat nacional. [...]

El napalm es va inventar a la fi de la Segona Guerra Mundial. La seva utilització va provocar un debat important durant la guerra del Vietnam, avivat per aquelles insuportables fotos de criatures que corrien nues per les carreteres, amb la pell esquinçada a tires... Una quantitat encara més gran de napalm es va llançar, tot i així, a Corea, i amb uns efectes molt més devastadors, per tal com a la República Popular Democràtica de Corea (RPDC) hi havia moltes més poblacions que al Vietnam del Nord. El 2003, vaig participar en una conferència amb antics combatents dels Estats Units a la guerra de Corea. Arran d’una discussió sobre el napalm, un supervivent de la batalla de la presa de Changjin (Chosin, en japonès), que havia perdut un ull i part d’una cama, va afirmar que aquesta arma era veritablement innoble, però que “queia sobre les persones adequades”.

Les persones adequades? Com aquell cop en què un bombardeig va tocar per error una dotzena de soldats dels Estats Units: “Al meu voltant, tots els homes s’havien abrandat. Rodolaven encesos enmig de la neu. Uns homes que jo coneixia, amb qui havia fet marxes i havia combatut, em suplicaven que disparés contra ells... Era terrible. Quan el napalm havia cremat del tot la pell, aquesta es desenganxava a tires de la cara, dels braços, de les cames... com si fossin patates de xurrer (2)”.

L’aposta de la raó

Del pretès xoc de civilitzacions a la molt real crisi social, les angoixes existencials, amb repeticions identitàries, tot impulsa a rellançar els treballs dels historiadors per entendre l’evolució dels éssers humans i les societats. En el transcurs de les darreres dècades, el relativisme, en història, sovint ha marxat al mateix pas que el consens polític. És temps, al contrari, de “reconstruir un front de la raó” per promoure una nova concepció de la història, com s’hi convida un dels més grans historiadors contemporanis, Eric Hobsbawm, del qual publiquem el discurs de conclusió al col·loqui de l’Acadèmia Britànica sobre la Historiografia Marxista, pronunciat el 13 de novembre.

Per Eric Hobsbawm*
Article traduït per Carme Geronès / Carles Urritz

“Fins avui els filòsofs només han interpretat el món: la qüestió és canviar-lo”. Els dos enunciats d’aquesta cèlebre tesi de Feuerbach han inspirat els historiadors marxistes. La major part d’intel·lectuals que es van fer marxistes a partir dels anys 1880 —entre els quals, els historiadors marxistes—van optar per aquest camí perquè volien canviar el món, juntament amb els moviments obrer i socialista; uns moviments que s’havien de convertir, en bona part sota la influència del marxisme, en forces polítiques de masses. Aquesta col·laboració va orientar de manera natural els historiadors disposats a canviar el món cap a determinats camps d’estudi —sobretot la història del poble o de la població obrera—, els quals tot i atraure de manera evident l’esquerra, no tenien d’entrada una relació específica amb la interpretació marxista. I a la inversa, quan aquests intel·lectuals van plegar de ser revolucionaris socials, a partir dels anys 1890, també van deixar de ser marxistes.

La Revolució d’Octubre va reavivar aquest compromís, per bé que els partits socialdemòcrates de l’Europa continental no van abandonar formalment el marxisme fins als anys cinquanta, o fins i tot més tard. La Revolució esmentada va engendrar el que en podríem anomenar una historiografia marxista obligatòria a l’URSS i en els estats amb governs comunistes. L’era de l’antifeixisme ho va reforçar.

L’aposta de la raó

Manifest per la història

Del 1950 ençà, la motivació militant va minvar en els països desenvolupats —però no en el Tercer Món—, encara que el considerable desenvolupament de l’ensenyament universitari i l’agitació estudiantil van crear, als anys seixanta, en el si de la universitat, un nou i important contingent de persones disposades a canviar el món. Ara bé, una bona part d’aquestes, per bé que era radical, ja no es podia qualificar exactament de marxista, i alguns no en tenien ben bé res, de marxistes.

Ben segur que això va arribar al punt àlgid a la dècada dels setanta, poc abans que no es produís —aquest cop també per raons bàsicament polítiques— una reacció massiva contra el marxisme, que encara continua avui. Aquesta reacció va tenir com a efecte principal la destrucció de la creença que, amb el suport de l’anàlisi política, es pot pronosticar l’èxit d’una determinada manera d’organitzar la societat humana, tot i que els liberals la continuïn abonant. La història s’ha dissociat de la teleologia (1).