El Maig del 68 i les seves vides ulteriors
Què queda del Maig del 68? Els records bromosos d’una generació que intentava trobar-hi les causes de la seva pròpia negació? No obstant això, com recorda Kristin Ross, universitària de Nova York, en una obra editada per Le Monde diplomatique i Complexe, l’aixecament del 1968 va ser sobretot l’ocasió d’una extraordinària unió entre obrers i estudiants per qüestionar l’ordre social.
Per Kristin Ross
Article traduït per Txell Coll
Les representacions que posen l’accent sobre l’austeritat de la vida militant obliden totalment un aspecte que tanmateix destaca bastant netament com un dels records que més es remarca en la majoria dels relats dels activistes: el plaer que de vegades podia néixer de la simple abolició de les fronteres socials, en una societat profundament compartimentada com la francesa, on la comunicació, i a fortiori la comunicació subversiva, no s’establia fàcilment d’un sector a un altre. Durant les setmanes d’insurrecció, enmig dels canvis que s’esdevenien, es multiplicava allò que Jean-Franklin Narot1 anomena la “cita”; no es tractava pas d’una reunió d’alguna societat secreta reservada a uns quants iniciats, sinó més aviat del resultat de contactes i de relacions entre persones que, a causa de diferències d’estatus social, cultural o professional, no estaven destinades a trobar-se. Petits detalls a simple vista anodins, però que donaven la impressió que els intermediaris i la compartimentació social simplement s’havien fet miques.
El relat de Martine Storti2 no s’oblida d’evocar el costat pesat de la vida militant, que es cristal·litza per ella en la tècnica avui obsoleta del ronéotypage (nota de traducció: marca d’una màquina que reprodueix un text mecanografiat amb clixés de multicopista): força més tard (aquesta sí escrita a la darreria dels anys vuitanta), el record d’aquesta experiència la submergeix en tota la seva rigidesa sensorial i emocional el dia que descobreix la seva magdalena de Proust sota la forma d’un clixé de multicopista que no s’havia utilitzat: “I, plegat enmig dels volants de propaganda, una relíquia, aquell clixé de multicopista verge que devia tenir uns trenta anys. Ha conservat la seva olor, aquella olor de tinta, de paper carbó, una olor particular, a la vegada àcida i dolçassa, empebrada i ensucrada, olor d’hores, de jornades, de nits transcorregudes passant els tractats a la ronéo, amb aquella obsessió de la catàstrofe, aquella por de veure arribar el moment en què el clixé de la multicopista es trencava, perquè s’hi havia posat massa tinta o que la ronéo havia girat massa de pressa. Després d’haver intentat, normalment en va, de recollir els trossos trencats i de fer girar lentament la ronéo a mà, esperant que el clixé de multicopista tindria el cop just a la fi, calia resignar-se a tornar a picar el text sobre un nou clixé, a dos dits amb un vell aparell.”
El seu relat i aquells d’altres militants revelen plaers múltiples, lligats a la transgressió física i social, però també a la possibilitat de noves amistats i complicitats. És un plaer, precisa Storti, ben diferent de la reivindicació o de l’eslògan revolucionari del Maig (“Gaudir sense traves”) del qual ella es malfia, de la resta, particularment que no és més que un fi en si mateix i que, en el moment, fins i tot no semblava necessàriament com a tal. El plaer d’ultrapassar la compartimentació, física i social, és proporcional a la durada de la segregació social urbana de l’època; els diàlegs nus malgrat aquesta segregació vehiculen un sentiment de transformació urgent, immediat, viscut no com una recompensa futura sinó en l’instant.
|