Le Monde diplomatique ::

«OCT	NOV	Dec
	30
«2009	2010	2011

64 captures

29 May 09 - 28 Dec 10

Tancar Ajuda

A França, l’Assemblea Nacional debat, des del 3 de febrer, el Projecte de llei del Govern sobre portar signes religiosos a l’escola. Tot i que sembla que una majoria s’ha de comprometre per a la prohibició de qualsevol visualització “ostensible”, la qüestió divideix la majoria dels partits. Es pot dir el mateix de les manifestacions organitzades, a mitjan gener, pel Partit de Musulmans de França (extrema dreta), que van subratllar els riscs de la radicalització. Darrere del vel, es mou la dificultat de la societat francesa per integrar els seus fills nascuts de la immigració. I en conseqüència: aquests, com les classes menys afavorides de les quals formen part en massa, continuen essent víctimes de la discriminació en l’accés a l’educació, a la formació professional, al treball, a la funció pública, a l’habitatge, a la salut i a la cultura. La nova autoritat de lluita contra les discriminacions hi contribuirà realment combatent-les?

Per Nasser Negrouche *

Qui es recorda del 114? Més de tres anys després del seu llançament, el 16 de maig del 2000, el número d’atenció gratuïta posat a disposició de les víctimes de discriminació racial a França sembla haver caigut en l’oblit. Als que escolten, abans encarregats de tractar els senyals recollits i donar suport a les víctimes de la seva demarcació, els ha succeït un sinistre “servidor vocal interactiu” que atén mecànicament les informacions teòriques en “situacions de racisme”. Música de supermercat, veu d’hostessa, premeu l’asterisc, menú i opcions: sembla un servei als consumidors d’una marca de gran distribució. D’altra banda cal recordar “les hores d’obertura” per poder esperar sentir alguna cosa a l’altre costat del fil.

Difícilment hi haurà un debat que apassioni i divideixi tant l’opinió francesa com el del Projecte de llei que prohibeix els signes religiosos ostensibles a l’escola. Per això Le Monde diplomatique ha escollit no prendre posició en aquest enfrontament, però aclarir-lo, presentant els arguments principals dels partidaris i els adversaris de la Llei, que es podran trobar respectivament sota la ploma d’Henri Peña-Ruiz i de Pierre Tevanian, retornant sobre la llarga història del racisme antiàrab, que recorda Alain Ruscio. Subratllant aquí,en contra, com França representa en aquest aspecte una excepció a Europa. Finalment, insistint en portada i aquí sota, sobre el rellançament necessari de la batalla contra les discriminacions.

Per Dominique Vidal

"Com és possible? Com pot aquesta França considerada la pàtria dels drets de l'home i de la democràcia moderna, practicar una discriminació tan gran (1)?" Aquesta és, segons el diari de Varsòvia Gazeta Wyborcza, la reacció dels polonesos pel que fa a l'assumpte del vel. Es podria, en realitat, desqualificar invocant el pes de l'Església catòlica a Polònia. Gairebé la totalitat dels veïns europeus se sorprenen de la vivacitat del debat francès sobre aquest tema. Per molts d'ells, recórrer a la llei per prohibir portar el mocador sembla incongruent.

Si s'ha de dir la veritat, res no sorprenent. Ja que la laïcitat a la francesa gairebé no fa èmuls. A Europa, bastants estats no s'escapen del tot de la influència de la religió, sense parlar de la del monarca que regna. A més, el tema de la immigració islàmica no s'erigeix pas en els mateixos termes, ja sigui perquè el pes de la comunitat musulmana continua essent marginal, ja sigui que la naturalització, via el dret del sòl, continua exclosa —el comunitarisme guanya habitualment per sobre de la integració.

En matèria del vel, només recorren a la llei alguns lands de l'Alemanya Federal, la qual compta, és veritat, amb 3,2 milions de musulmans (3,8% de la població), la majoria turcs (o kurds) (2). Sotmès per una ensenyant d'origen afgà, el Tribunal Constitucional de Karlsruhe decidia, el 24 de setembre del 2003, que les autoritats de Bade-Wurtemberg s'havien equivocat en prohibir-li portar el vel a classe: primer hauria calgut, explicaven els jutges, que el land hagués legislat esforçant-se a trobar "una reglamentació acceptable per tots". Quatre mesos més tard, deu lands no tenien pas la intenció de fer-ho. Tres (Saarland, Hessen i Berlín) volen prohibir legalment el fet de portar el vel en el conjunt de la funció pública, i uns altres tres ( Baden-Wurttemberg, Baviera i Baixa Saxònia) només a l'escola pública —però sense anar en contra els símbols cristians o jueus.

Per Pierre Tevanian *

Contràriament al que diuen o donen a entendre els partidaris de la Llei, alienats en aquest punt pels grans mitjans, no hi ha, d’una banda, els laics, obligatòriament prohibicionistes, i de l’altra el partidaris o defensors del vel..

En convidar les dones amb vel o els caps religiosos a representar la posició antiprohibicionista, els mitjans oculten les nombroses organitzacions laiques que rebutgen promoure la laïcitat per prohibició i exclusió (1): la Lliga dels Drets Humans, la Lliga d’Ensenyament, el Moviment contra el Racisme i per a l’Amistat entre Pobles (MRAP), així com les principals organitzacions d’educadors i de pares d’alumnes: la Federació Sindical Unitària (FSU) i la Federació de Consells de Pares d’Alumnes (FCPE).

S’imposa un altre aclariment: la Llei que prohibeix els “signes religiosos ostensibles” no és com es pretén, una crida necessària dels grans principis laics oblidats. Al contrari, marca una ruptura. El que s’ha oblidat, en realitat, és que la laïcitat, tal com la defineixen els textos fonamentals (les lleis de 1881, 1882 i 1886), afecta els locals, els programes escolars i el personal educatiu —i no els alumnes.

Naturalment, als alumnes se’ls imposen regles, com l’assistència als cursos o el respecte a l’altre. Però no és legítim multiplicar les exigències respecte dels adolescents que van precisament a l’escola per formar-se i transformar-se. Si s’oblida, el fet pedagògic perd tot el seu sentit: es pensi el que es pensi sobre portar un mocador i el rebuig a treure-se’l a l’escola, aquesta negació no justifica una mesura tan greu com per causar l’exclusió definitiva. El servei públic d’educació, malgrat les seves deficiències, no és un espai irreemplaçable, on els alumnes poden adquirir sabers, conductes i diplomes, que figuren entre els principals instruments de la seva emancipació?

Per Henri Peña-Ruiz *

Sobre les lleis polítiques, el capellà Lacordaire va dir l'essencial: "Entre el fort i el dèbil, és la llibertat la que oprimeix i la llei la que allibera". Així, en època d'atur, la llei que regula l'acomiadament protegeix els empleats contra la imposició de la força econòmica. En una comunitat de dret com la República, la llei política, vector de l'interès general, permet sostreure la relació dels homes a l'imperi multiforme de la força. La laïcitat s’ocupa d’una exigència d'aquest tipus, i així només afavoreix el que és d'interès comú. Promou, amb l'autonomia moral i intel·lectual de les persones, la llibertat de consciència, així com la plena igualtat dels seus drets, sense discriminació lligada al sexe, a l'origen, o a la convicció espiritual.
La laïcitat no ha sigut mai l'enemiga de les religions, en tant que aquestes s'expressen com a passos espirituals i no reivindiquen cap domini sobre l'espai públic. La separació jurídica de la força pública de tota Església i grup de pressió, sigui religiós, ideològic, o comercial, és per ella essencial. L'escola pública i el conjunt de serveis públics han de ser protegits contra qualsevol intrusió de grups de pressió com aquests.
Ara es tracta de saber si un espai públic vector d'emancipació podrà subsistir. Qui no veu que la valorització excessiva de les diferències, constantment de moda, porta directament a la guerra? En època de tensions socials i internacionals, és greu deixar creure que aquestes diferències han de poder expressar-se on sigui, sense condicions. Així s'orienta les persones que volen continuar essent lliures, i rebutgen qualsevol fanatisme de la diferència religiosa o cultural, a ésser cobertes de vergonya, estigmatitzades, en realitat agredides.
Les audicions de la Comissió Stasi (1) han posat en evidència la gravetat de les amenaces que recauen sobre aquestes persones, algunes de les quals han testimoniat en audiències privades per por de represàlies. És acceptable que en els entorns anomenats sensibles s'insulti noies joves, que realment són violentades perquè rebutgen portar el vel? És acceptable que els professors siguin rebutjats per motiu del seu sexe o del contingut del seu ensenyament, per exemple sobre l’evolució de les espècies en biologia o el genocidi dels jueus en història? És acceptable que, del dret legítim a alimentar-se segons els seus hàbits culturals, es pugui passar a la reivindicació de taules de menjador col·lectivistes?

Per Alain Ruscio *

Per què aquesta desconfiança afecta una part no menyspreable de la població francesa a l’hora de trobar-se amb els magribins que viuen a França? O, més en general, respecte dels musulmans? La gent que tingui alguns coneixements històrics respondrà: “Des de les primeres conquestes colonials, el 1830”. Els francesos que van tenir vingt ans dans les Aurès (1) dataran el fenomen de la guerra d’Algèria a partir del 1954. Els joves moros de les perifèries tindrien tendència a respondre: “És culpa de Le Pen!”. Cada generació té, espontàniament, la sensació que els debats d’idees comencen amb ella. Li cal fer un esforç per oblidar la immediata actualitat i remuntar el passat per tal de retrobar les llunyanes arrels dels fenòmens contemporanis.

Sorprendria molt la massa de francesos d’aquest any 2004 tot responent que el racisme antiàrab es remunta... a l’edat mitjana, als orígens de la Reconquesta (2), a les croades, o potser fins i tot abans! Ja no és remarcable que alguns elements constitutius de la cultura històrica dels francesos estiguin íntimament lligats als enfrontaments amb el món arabomusulmà? En ordre cronològic: Poitiers, Roncevalls, les croades...

La batalla de Poitiers, el 732 (que, per parèntesi, sembla que va tenir lloc el 733!). Destí fabulós! Les paraules de Chateaubriand resumeixen una de les idees rebudes més ben ancorades de la nostra epopeia nacional: “És un dels esdeveniments més grans de la història: els sarraïns victoriosos, el món era mahometà”. Sobreentès: aquell dia, la civilització va triomfar a la barbàrie.

I, en efecte, la batalla de Poitiers va ser presentada a les generacions d’estudiants com a constitutiva de la nació francesa. Figura, per exemple, entre els “trenta dies que van fer França” de la cèlebre col·lecció de Gallimard (3). Charles Martel, que havia portat algunes incursions contra les esglésies sobre la consciència, s’ha convertit, en la memòria col·lectiva, en el símbol de l’ascens de la cristiandat.