El FC Barcelona ha esclafat el Reial Madrid amb un 5 a 0 incontestable i meravellós. I ha sotmès el madridisme a una de les humiliacions més grans que es recorden. És la cinquena victòria consecutiva dels blaugranes davant dels blancs, un registre insòlit i impensable però que fa justícia al que són avui els dos clubs i que després de veure el partit es comprèn perfectament.

El soroll que entre Mourinho i l’aparell mediàtic de Madrid i del Madrid havien aconseguit fer els havia servit perquè fes l’efecte que els madrilenys, “aquest any sí”, havien escurçat la distància que amb el FC Barcelona hi ha hagut les darreres temporades. Era un miratge i, pitjor, una temeritat i una inconsciència que es deu explicar pel microclima que són capaços de crear i creure's. Perquè el partit ha demostrat clarament que entre els dos equips hi ha tot un món i no només una concepció distinta del futbol.

El resultat és contundent, però encara ho ha estat més el joc. El partit ha estat, tret d’una fase molt curta a la primera part, un “rondo” gegantí. Els blaugranes han sotmès els madridistes a una exhibició de tècnica, control i posició extraordinària, davant de la impotència dels cracs blancs que amb prou feines podien seguir amb la mirada una pilota que no trobaven i que a penes tenien. El Reial Madrid ha semblat un equip menor i no pas el rival que aspira a prendre-li el lideratge del futbol.

L’onze de Guardiola és un equip fet, amb una idea del futbol molt definida que executa amb una precisió tan sorprenent com fascinant. El Reial Madrid, l’actual Reial Madrid, no hi té res a fer. Ha de menjar molts sopes, encara. Tan sols pot aspirar a aprofitar una badada blaugrana, i encara. Només quan el partit s’ha embrutat, ha semblat que revifava. Mentre s’ha jugat a futbol, el domini i la superioritat blaugrana ha estat colossal.

Aquest Barça - Madrid s’havia plantejat, des de certs sectors, almenys, com un duel per l’hegemonia futbolística a la Lliga espanyola, i a Europa i tot. Que el Madrid no hagués perdut cap partit encara i la qualitat (indiscutible) i la inversió econòmica feta i el fitxatge del tècnic portuguès havien fet creure a alguns que el Madrid era a punt per capgirar el domini culer. També s’havia parlat de duels individuals: Messi i Cristiano, Guardiola i Mourinho… Soroll i prou. Han guanyat els bons.