Ernest Benach deixa el Parlament de Catalunya, després de molts anys, els set darrers com a president del mateix. En política des de 1980 i a ERC des de 1987, ha estat diputat en els anys 1992, 1996, 1999, 2003 i 2006.

La seva presidència es recordarà, entre moltíssimes altres coses, com el primer president d'un Parlament online, modernitzat, que posava a la disposició del públic objectiu del Parlament: els ciutadans de Catalunya, la qual cosa es feia en la càmera catalana, difonent-ho com mai, en xarxes socials i a través de la xarxa. I no només de manera institucional, amb la seva idea de “Parlament 2.0” sinó també a través dels seus perfils personals: Facebook, Twitter i bloc (des de 2003), i a través del seu llibre “#Política 2.0“. Benach sempre estava disponible per respondre qualsevol pregunta, de manera directa, sense intermediaris, i sempre disposat a explicar què es fa en el Parlament, o què es podria fer, volent aprendre, buscant idees, cooperació, vincles amb gent que podria aportar alguna cosa. I, independentment dels partits, aquesta és la bona política.

Avui, sigui per motius personals, pels resultats electorals o per ambdues coses, ha dit que no recollirà la seva acta de diputat, i ho ha dit, com no, a través del seu bloc: “Justament perquè vull el millor per aquest projecte que defenso i en el qual crec, penso que ara convé que jo hi treballi des d’una altra banda i afavoreixi l’entrada al Parlament d’un nou diputat, vint anys més jove que jo. És el torn de deixar pas a una nova generació“. La política és (o ha de ser) contacte amb els ciutadans, directe, la xarxa ho permet, i el comiat polític de Benach és un altre exemple d'això.

En aquest post, el meu mini-homenatge. Moltes gràcies i sort, president.

El president Obama apareixerà en un episodi de "Caçadors de mites", al Discovery Channel el pròxim 8 de desembre, segons va informar la Casa Blanca diumenge passat. Obama, que ja ha gravat el seu cameo en la sèrie, parlarà sobre un antic mite: "Arquímedes va calar foc a una invasió de la flota romana amb miralls que reflectien els raigs del sol?". El programa s'emetrà durant la fira de la ciència a la Casa Blanca, que comptarà amb els guanyadors de la ciència, tecnologia, enginyeria i concursos de matemàtiques de tot el país.

No és el primer cameo d'un polític. Un cameo és l'aparició d'un famós o personatge conegut en una pel·lícula, en una sèrie de televisió o en qualsevol mitjà. Normalment són aparicions curtes en una, dos o tres escenes i sense importància per a la trama.

Malgrat que es diu que el primer polític en aparèixer en un cameo va ser Leon Trotsky en 1914, a “My Official Wife” (però encara no havia arribat als Estats Units), va ser segurament Richard Nixon el primer polític que ho va fer, en l'exitós programa de comèdia, amb sketches, “Laugh in”. Durant l'episodi del 16 de setembre de 1968, Nixon, candidat llavors a la presidència, va aparèixer durant uns segons amb una inflexió de veu incrèdula, demanant “Sock it to me?”. Es va convidar també l'oponent de Nixon, el vicepresident Hubert Humphrey, però es va negar. D'acord amb George Schlatter, creador de la sèrie, "Humphrey va dir més tard que aquesta decisió va poder-li costar l'elecció", i "Nixon va dir que va ser la seva aparició a "Laugh-in" pel que va ser triat".

Per a Nixon significava humanitzar-se i segurament reparar el mal fet a la seva imatge durant els debats televisats contra Kennedy uns anys abans. A partir de llavors, els polítics (o els seus assessors) van veure els cameos com una forma ràpida d'adquirir una imatge de "persona divertida" i de persona senzilla i oberta. A més, aparèixer en pel·lícules, però sobretot en sèries de televisió, permetia als polítics semblar més propers a les famílies, entrant a les llars. Com indica Marty Linsky, “Good politicians know that all politics is local, and there’s nothing more local than being in someone’s living room with characters they know well”.

Bons exemples els tenim en les aparicions de Gerald Ford (1983) i Henry Kissinger (1983) en la sèrie "Dinastia", el senador Gary Hart (1985) a "Cheers", el governador californià George Deukmejian (1987) a "Hotel", el governador de Texas Mark White (1986) a "Dallas", el governador de Massachussetts Michael Dukakis a "St. Elsewhere" (1985) i "Tanner on Tanner" (2004), Nancy Reagan a "Arnold", la senadora Barbara Boxer a "Murphy Brown" (1994), "les noies Gillmore" (2002) o "Larry David" (2007), etc...

És sobretot a "Tanner on Tanner” on els cameos són més seguits, amb cameos de polítics i d'altres personalitats de la vida real com Al Franken, Janeane Garafalo, Joe Lieberman, Tom Brokaw, Ronald Reagan Jr., Alexandra Kerry, Michael Dukakis, Luke Macfarlane, Chris Matthews, Dee Dee Myers, Dick Gephardt, Barack Obama, Michael Moore, Steve Buscemi, Bill Clinton, Charlie Rose, Mario Cuomo i Martin Scorsese.

En pel·lícules, John McCain apareixia en "De boda en boda" (2005), el senador Patrick Leahy, un fan de Batman, es doblava la veu a si mateix en la sèrie animada Batman i va fer cameos a Batman and Robin (1997) i The Dark Knight (2009), Nelson Mandela a "Malcom X" (1992), Geraldine Ferraro a "Contact" (1997), Barbara Boxer a "Traffic" (2000), Arnold Schwatzeneger a "The expendables" (2009)...
El 2011, està previst el cameo de Bill Clinton a la pel·lícula "Resacón en Las Vegas II".
A Europa, són coneguts els cameos de Mikhail Gorbachev a la pel·lícula "Faraway, So Close" (1993), o de Tony Blair amb la seva veu en un capítol dels Simpsons, “the regina monologues” (2003). També la reialesa ha fet cameos: Carles Gustau, rei de Suècia, va aparèixer en la sèrie “Mika” (Mika och renen Ossian på äventyr). I l'actual rei de Jordània Abdullah II va aparèixer breument a Star Trek: Voyager "Investigacions", mentre encara era príncep.

Els cameos són, a més, un fenomen estudiat per a la comunicació política. Així, els polítics republicans apareixien en algunes sèries (Arnold, Vacaciones en el mar, Hotel...), mentre que els polítics demòcrates intentaven aparèixer en d'altres (Dallas, St. Elsewhere, Silver spoons, …). Depenent de l'argument i de la població que més veia aquestes sèries o pel·lícules.

I són sovint els assessors polítics els que demanen que els seus candidats apareguin en sèries. Un bon exemple el tenim amb la petició de George W. Bush, durant la campanya de 2001, d'aparèixer a "The West Wing" (que no va ser acceptat), encara que sí que es va aconseguir colar Rahm Emmanuel.

La humanització del candidat i la seva presència a les nostres sales d'estar, a través de sèries o pel·lícules que veiem, permet a aquests polítics aparèixer com a més propers, més divertits i extravertits, i amb menys rigidesa com la que podem veure durant discursos o rodes de premsa. És quelcom a tenir molt en compte.

La invitació a blocaires a esdeveniments polítics: congressos, mitings, actes de campanya... no és quelcom nou. Aquestes invitacions es van començar a donar, com no podia ser de cap altra manera, amb el mateix apogeu dels blocs. Les organitzacions entenen cada vegada més el poder dels blocs, twitter o facebook en la percepció de la seva imatge en la societat, i en la capacitat de viralidad del que moltes d'aquestes persones diuen. El 2005, Garrett Graff va ser el primer blogger que va poder accedir a una roda de premsa de la Casa Blanca. Una mica després, el 2006, George Bush ja va convidar altres bloggers a l'acte de la firma d'una llei sobre transparència que alguns congressistes demòcrates també van recolzar (Obama va ser un dels capitosts).
Des de llavors, les invitacions a blocaires a actes polítics no podem dir que sigui alguna cosa que es fa molt, però sí que cada vegada té major interès per a les organitzacions polítiques, com es va demostrar a la campanya francesa de 2007 (per part de Ségoléne Royal i de Nicolas Sarkozy) o durant la campanya nord-americana de 2008, per citar sol els majors exemples.

Durant la campanya catalana, la majoria de partits han convidat blocaires o twittaires als seus actes més importants, a través del correu electrònic o a través de missatges personals a Facebook. I és que la comunicació, quan és en persona, cara a cara, té un valor molt més important que la comunicació només online. Aquesta proximitat genera més confiança, més interactivitat i, segurament, menys crítiques en el futur al partit.

El segle IV AC Aristòtil va definir a l'home com un zoonpolitikon, és a dir com un animal social. És a través de les relacions personals que es creen vincles, diàlegs. La comunicació és la base de tota interacció social, i com a tal, és el principi bàsic -l'essència-, de la societat. Convidar gent que és llegida, que pot oferir altres perspectives allunyades de la premsa, i que pot influir, és una bona idea per generar més (bona) visibilitat en els actes dels partits polítics. En un acte amb convidats "de fora", no es pot mesurar l'èxit per les persones que han parlat d'un acte, sinó per la relació que es pot establir en el futur amb aquestes persones, de simpatia, de vot, d'activista, o senzillament de respecte i de menys atacs.

En aquesta campanya, un interessant exemple d'invitació l'ha realitzat el PSC, per al seu acte de final de campanya al palau Sant Jordi, del proper dijous 25 de novembre. Les seves invitacions han estat a 30 blocaires, twittaires, opinadores o assessors que han estat seguint online la campanya, i que han considerat destacats, de totes les ideologies i formacions polítiques.

Cada una d'aquestes persones ha rebut en mà un gran sobre amb el logo del PSC. En el seu interior: una samarreta del grup d'activistes 2.0 del partit, una acreditació amb el seu nom escrit a mà (darrere hi ha totes les url del PSC a la xarxa), i un foli amb un codi QR que en visualitzar-lo al mòbil et convida a assistir a l'acte final. Firmat personalment per Jordina Freixenet, màxima responsable del PSC en Acció Política a la xarxa i actualment directora de la "Campanya 2.0" per a les eleccions al Parlament de Catalunya.

És una iniciativa simpàtica, original i, sobretot, personalitzada per a qui la rep, i que augmenta el vincle amb el partit, s'assisteixi o no a l'acte.

Fa un parell de mesos, coincidint amb l'últim Beers&Politics, vam llançar la porra electoral del 28 N, on qualsevol pot apuntar-se i donar la seva idea per configurar una porra col·laborativa de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya. A la web, pots veure a la dreta els resultats de les últimes eleccions i la mitjana de les porres que s'han fet fins ara.

Una vegada sabuts els resultats, el participant que s'apropi més al resultat final del pròxim 28 de novembre rebrà una sorpreseta per part nostra.

Esperem que us agradi.

El proper 18 de febrer del 2011 tindran lloc les eleccions presidencials d'Uganda, amb 8 candidats, entre ells l'actual president -des de 1986- Yoweri Museveni. Ja estan de precampanya, i el passat 23 d'octubre, durant un miting davant joves simpatitzants, el president Museveni, de 65 anys, va dir que havia après recentment sobre "les arrels africanes de la música hip hop", i per impressionar a la multitud es va llançar amb un petit rap, amb una lletra pròpia: "Els pagesos em van donar mill, que li vaig donar a una gallina, que em va donar un ou, que li vaig donar als nens, que em van donar una mona, que li vaig donar al rei, que em va donar una vaca, que vaig usar per casar-me amb la meva esposa", va rapejar el mandatari.

Va tenir molt èxit, i uns dies després, en un altre miting, va tornar a fer-ho davant de les demandes dels presents, i va afegir la pregunta: "Do you want another rap? ". Un productor de música va capturar totes les rimes i després les va remasteritzar, creant la cançó "U wantanother rap?". La cançó i vídeo inclou el president raper seguit per un cor de persones que afegeix "Yes, Sevo! " (Sevo és el sobrenom que se li dóna al president). La lletra parla d'avançar en la vida i treure alguna cosa d'on no hi ha res.

Ha tingut tant èxit que, com indiquen a The Communications Lab, la cançó es repeteix en ràdios, discoteques i fins i tot en tons de trucada als telèfons mòbils. I Museveni està en tots llocs, amb una campanya de màrqueting gratuïta i que no podia ni imaginar-se.

Sí. Sembla estrany per als que vivim a Catalunya però encara que sembli mentida només estem a meitat de campanya. Han passat 7 dies i en queden 7 més. Durant aquesta setmana hi ha hagut de tot, i em proposo analitzar el que m'ha semblat més curiós, esperant poder fer un post de recompte final a partir del 28 N, la nit electoral. Per a mi, aquests temes són els que han estat més interessants aquests dies:

Polèmiques:
Dues han estat les grans polèmiques, per ara:
1. El vídeojoc del PP. El videojoc publicat el dimarts a la seva pàgina d'Internet incitava a caçar immigrants "il·legals" i independentistes catalans. Els primers han estat indultats, però en la nova versió es podrà abatre encara els altres. El PP i l'empresa que va crear el joc han demanat disculpes per lo primer, per un error de l'empresa.

2. Puigcercós i el seu "a Andalusia no paga ni Déu". Les declaracions del líder d'ERC sobre els impostos dels andalusos han marcat dos dies de campanya, encara que l'endemà va aclarir amb xifres a què es referia. De qualsevol manera, les formes ho són tot, i les de Puigcercós no van ser gens bones per a un presidenciable. Tal va ser el furor que va causar la seva frase que fins i tot a Twitter se li va dedicar un hashtag irónic, una etiqueta per marcar converses a la què van anomenar #puigcercosfacts. L'exercici és habitual a la Xarxa quan un personatge públic s'excedeix. Serveixi com a exemple que un usuari va recordar a José Maria Aznar i la seva peculiar relació amb el català: "Puigcercós parla andalús en la intimitat".

Ambdues polèmiques han creat molta expectació, que es nota en la presència de molts més periodistes en els seus actes, la qual cosa no els ve gens malament. Un altre exemple: Puigcercós va aconseguir 17.000 entrades en 24 hores en el seu blog. Ambdós candidats han fet bona la frase d'"és millor que parlin d'un, encara que sigui malament".
En aquest sentit, el líder d'Unió, Josep Antoni Duran Lleida, ha fet una crida al conjunt de dirigents de CiU per a que, en aquesta campanya, evitin incórrer en "errors" o realitzar declaracions incendiàries que puguin perjudicar a Mas. El 2006, la seva campanya va ser agressiva i no van governar. Potser ara es tracta de donar una imatge i un missatge positius, com el somriure del logo de CiU.

Sexe:
Els orgasmes i els seus sons pel que sembla estan de moda com a arma electoral. Si ahir dimecres les joventuts socialistes presentaven el vídeo, "Votar és un plaer", en el qual comparaven l'acte de votar amb una relació sexual molt satisfactòria, avui és Montserrat Nebrera qui tira del sexe per fer-se un lloc a la campanya. Nebrera recorre a un fals vídeo porno, mentre es mostren dades sobre la política catalana.
Ja uns dies abans, les joventuts socialistes van fer un vídeo electoral que "semblava" que parlava de sexe, però més subliminarment.

Treball intern:
A les campanyes és molt interessant, i sovint obviat, el treball que hi ha darrere de cada partit, candidat o acte. Per mostrar-ho, des de CiU es pugen vídeos amb la preparació dels actes, així com entrevistes a voluntaris. També, avui, han penjat el vídeo d'"Un día amb Artur Mas”.
Des del PSC, dues persones de l'equip de campanya s'encarreguen d'explicar en els seus blocs el que ocorre dia a dia. Són Jordina Freixenet i Paco Aranda.

Humor:
L'humor és un dels eixos de la campanya, per aconseguir més difusió, i, a través de la xarxa, més viralidad. Una idea destacada és el vídeo personalitzat en el qual se t'acusa que el tripartit s'ha reeditat perquè no has anat a votar. Com indica Sandra Bravo, és una estratègia de caràcter viral. Un usuari pot enviar-ho fins a 10 persones amb un sol clic i entre els receptors és molt probable que hi hagi qui al seu torn el reexpedeixi, bé a amics de CiU perquè coneix la seva simpatia pel partit; bé a gent que mai no els votaria, pel fet de "fer la brometa".
CiU també ha creat "el joc dels cativistes", un joc mitjançant el qual ajudar a la campanya, a més, allotjat a Facebook, amb possibilitats de compartir-lo entre els teus contactes.
En el PSC, destaquen sobretot els vídeos durant aquesta campanya. El primer vídeo de campanya va ser "la vida de Monti”, inspirat en "La vida de Brian". Aquest vídeo va circular ràpidament per la xarxa i fins i tot es va projectar en algun cinema.
Des de les joventuts socialistes, molt actives aquests dies, es va presentar un cartell, en el qual José Montilla es transforma en un superheroi: "L'increïble home normal". Amb aquest lema, es presenta al candidat, acompanyat d'una il·lustració al més pur estil dels còmics de superherois nord-americans com 'Superman' i amb una estètica 'pop art'.

Família:
Com diu Antoni Gutiérrez-Rubí, "l'interès per la vida privada, familiar i afectiva dels nostres candidats respon a una demanda no explícita per part dels electors. Intuïm que aquesta informació és gairebé tan reveladora com la seva proposta política". I la família també ha aparegut en campanya. Per exemple, el fill d'Alicia Sánchez-Camacho surt en moltes converses o discursos de la seva mare. Va sortir en "tinc una pregunta per a vostè", quan va defensar el matrimoni tradicional encara que ella sigui mare soltera, o quan ahir s'emprovava barrets "per anar a Disneyland París amb el meu fill" després de la campanya.
A CiU, aprofitant que el 13 de novembre va fer 30 anys que es va conèixer amb la seva esposa, el candidat va anar a sopar amb ella. En un míting a Badalona també ho va explicar, mentre a primera fila hi havia la seva dona, Helena Rakosnik. També durant un míting a Sabadell, en el que precisament la seva mare (nascuda allà) el va seguir a primera fila, Mas va rememorar els seus records familiars a la ciutat, i es va guanyar uns aplaudiments addicionals en recordar, per exemple, els temps que, de nen, acudia al camp de la Creu Alta quan el Centre d'Esports Sabadell estava a primera divisió.
Al PSC, en un acte en un peatge de Premià, amb uns arbres, José Montilla també explicava que anava a buscar bolets o cargols amb el seu cunyat, quan era jove.

Contraprogramació:
Res millor per destacar que fer contrapropaganda en un acte de l'oponent polític. Un bon exemple el vam tenir el dia 13, a la sortida de l'acte de Mas, on dos homes repartien propaganda electoral del PSC. El mateix dia, una desena d'activistes antinuclears van interrompre el míting electoral del PSC a Tarragona, en el que participaven Rubalcaba i Montilla.
Una altra "casualitat": mentre Sanchez-Camacho arribava tard a un acte, passava per davant del lloc de convocatòria una furgoneta de propaganda del PSC.

Menjars:
El menjar, sigui el que ingereixen els candidats durant la seva campanya, o la que ofereixen als periodistes sempre és una cosa de la què parlar. A més, el menjar també té un significat, ja que cada element culinari pot formar part d'una zona o poble determinat, amb la qual cosa augmenta el seu simbolisme. Durant aquesta setmana, del menjar que més s'ha parlat és de l'espectacular "arrossada" de Durán Lleida a Valls. També de les queixes d'alguns periodistes, que asseguren que el menjar és escàs o inexistent en les troupes dels candidats.
Els socialistes també van repartir préssecs a Viladecans, volent simbolitzar que l'ànima de CiU té, com el préssec, un 'pinyol' independentista. Els préssecs eren de Calanda (Teruel).
I més menjar per als socialistes: Francesc Antich, president de les Balears, va dir:"Us porto un missatge de suport de tots els socialistes de ses Balears i si a mitja campanya és precis, us portem unes ensaïmades i sobrassada".

Trepitjar el carrer:
En aquesta campanya estan triomfant els mítings a peu de carrer. A destacar els mítings express de Montilla. Es tracta d'actes en el qual el candidat, amb un look més informal, en texans i sense americana, parla sobre uns palés vermells i amb micròfon a la mà durant 10 minuts davant d'una trentena de persones. A la seva esquena, gent amb pancartes al seu favor. Acabat l'acte, conversa amb els veïns congregats.
També CiU i ERC els utilitzen, encara que més aviat amb faristol i amb gent a la seva esquena. Aquests formats també es coneixen "ou fregit": una tarima amb faristol per al candidat, i el públic reunit al seu voltant. Sembla així un plató de televisió. L'aforament de les grades es tria en funció del tema a tractar.
A ICV, a través de la seva xarxa social pròpia "Jo faig campanya per l’Herrera", els simpatitzants poden suggerir llocs on el candidat pot anar a donar-se a conèixer, organitzant micro-quedades per escoltar-ho.

Música:
La música evoca emocions, i en campanya es fa imprescindible per donar calor als actes i fer que els simpatitzants presents es mostrin més alegres. A C's, mentre arriba el candidat sona 'Orange revolution', la cançó que Dj Víctor Ark, afiliat al partit, ha compost per a la campanya. No és l'únic afiliat que ha compost una cançó. També ho ha fet Joan Ramon, per al PSC, amb la seva cançó “Vota Socialista, Vota Montilla”.
En els mítings, va sonar "Hace calor" en el del PSC a Viladecans, o ERC acaba els seus mítings amb "Viva la Vida", de Coldplay. A més, en el PSC han creat una llista de cançons que han penjat a Spotify, que inclou cançons com All together now (de The Farm), himne del partit en aquesta campanya. A CiU, sona la seva cançó de campanya, però també Lady Gaga o 'Halo' de Beyoncé.

Twitter:
El dia 11, inici de la campanya, El PSC va publicar els cinc manaments de Montilla, els seus cinc compromisos.
A Twitter, tant CiU com el PSC van dient diàriament els dies que falten per a les eleccions. En el cas del primer, dient "queden x dies pel Calvi", en el cas del segon, aprofitant el compte enrere per dir què han fet. Per exemple: "10 dies pel #28N! Per cert, 10 és el % d’augment de la superfície de regadius en els darrers 7 anys http://ow.ly/3bIAF”.
Els Twitters de tots els partits relaten qualsevol activitat dels seus candidats, al segon.

Facebook:
Tots els candidats i partits fan gran ús de Facebook. Quatre d'ells van convidar els seus simpatitzants o amics per la xarxa a veure's. Artur Mas, Joan Puigcercós i Albert Rivera van pagar unes canyes als seus amics a la xarxa social. També José Montilla en va convidar a esmorzar uns de seleccionats.
A la pàgina de Facebook de cada candidat també es pot accedir a molta informació i a algunes aplicacions.

Els primos de Zumosol:
El 14 de novembre, Artur Mas va criticar que tant PSC com PP portessin Catalunya a "els primos de Zumosol”, molestant-se perquè les executives nacionals de PSOE i PP s'hagin abocat a les catalanes. La presència de Zapatero, Rubalcaba i Jáuregui serà nombrosa en aquesta campanya, així com la presència de Mariano Rajoy. Molt bona la frase de Mas.

I ho deixo aquí per ara.

Milions de persones van anar o bé voluntàriament o bé reclutades per al servei militar durant la Segona Guerra Mundial. La majoria d'aquests ciutadans-soldats no tenien idea de com comportar-se per evitar la divulgació accidental d'informació important per a l'enemic. Per remeiar aquesta situació, el govern nord-americà va establir regles de conducta. El que segueix és un extracte d'un document donat a cada soldat en entrar a la zona de combat, sobre el que no podia dir en una carta als seus familiars:

1. No escrigui informació militar de les unitats de l'Exèrcit - ubicació, la força, material o equip.
2. No escrigui sobre les instal·lacions militars.
3. No escrigui sobre els mitjans de transport.
4. No escrigui sobre els convois, les seves rutes, ports (inclosos els ports d'embarcament i desembarcament), temps en ruta, la protecció marina, la guerra o els incidents que ocorren al camí.
5. No divulgui els moviments dels vaixells, navals o comercials, les tropes o avions.
6. No esmenti els plans i previsions o les ordres per a les operacions futures, ja siguin coneguts o simplement suposicions
7. No escrigui sobre l'efecte de les operacions de l'enemic.
8. No parli de cap baixa en cap moment, excepte amb el permís de l'autoritat, i només utilitzant el nom complet de la víctima.
9. No tracti de formular o utilitzar un sistema de codis, xifrat, abreujat, o qualsevol altre mitjà per ocultar el verdader significat de la seva carta.
10. No indiqui la seva ubicació geogràfica llevat que estigui autoritzat per l'autoritat competent

Aquestes regles, al costat d'altres més, i al costat de les regles que calia complir en parlar amb desconeguts o en el moment de ser capturats per l'enemic, eren les conegudes com "Loose Lips Sink Ships (alguna cosa així com "les llengües soltes enfonsen vaixells"). Durant la Segona Guerra Mundial el govern dels EUA va promulgar aquesta campanya per ajudar a mantenir els soldats i mariners sans i estalvis. Es van imprimir un munt de cartells amb aquest eslógan i es van distribuir per tot arreu, al front però també a les ciutats, perquè els familiars no expliquessin on eren els seus fills o germans.

Això era en els anys quaranta. Avui en dia, amb càmeres, telèfons mòbils, videocàmeres i Internet, el problema de la seguretat operacional dels militars s'ha ampliat notablement. El correu electrònic i els blocs són excel·lents per a la moral i per mantenir-se en contacte, però també pot revelar molt sobre les ubicacions, els moviments de tropes, i els desplegaments. A més, les fotos poden donar una instantània d'un lloc que seria millor que no es publiqués.

És per això que l'armada nord-americana s'està posant les piles, tal com indica Wolfgang Gerstenecker (en castellà, traduït per Lucía Martínez a wikio). Així, l'armada intenta inculcar al personal militar que utilitzi "correctament" les xarxes socials (en especial Twitter i Facebook), i ha publicat, i difós el manual de 32 pàgines “Navy Command Social Media Handbook“, a través del qual la cúpula de la Marina li dóna als seus membres consells sobre l'ús correcte i conscienciat de Twitter i Facebook. I per això, de l'advertència de la segona guerra mundial "Loose lips sink ships" (les llengües soltes enfonsen vaixells) sorgeix la de "Loose tweets sink fleets" (els Tweets solts enfonsen la flota).

El "Navy Command Social Media Handbook" conté pautes generals de com han d'utilitzar les xarxes socials els membres de l'Armada. Per exemple, es desactivaran possibles missatges com "La meva filla està al vaixell XYZ i arribarà a la ciutat/al país ABC dins de X dies". La variant que es proposa i que seria segura, seria per exemple "La meva filla està a bord de l'USS-Stennis". Una entrada a Twitter sobre un portaavions o una actualització en el Facebook sobre un canvi d'ubicació pot donar més informació de la que li sembla acceptable als militars. Com fa setanta anys, la informació és en temps de guerra una arma molt important. Com diu Wolfgang, "l'enemic sempre escolta, i en els dies d'avui, també fa click. "

El 9 de novembre va sortir a la llum el llibre de George W. Bush, "Decision points". Al llarg de 497 pàgines, l'expresident dels Estats Units passa revista als seus vuit anys a la Casa Blanca, amb alguna informació curiosa.

Des de llavors, Bush i el seu llibre també han hagut de fer front a una campanya orquestrada via Facebook, on aquells que trobin el seu llibre en una llibreria han de canviar-lo de lloc, fer-li una fotografia i enviar-la a la xarxa. La idea, inspirada en una altra iniciativa similar que va sorgir a Anglaterra arran de la publicació del llibre de Tony Blair, "The Journey", té el seu propi esdeveniment de Facebook: 'Move Bush Book Where It Belongs (Col·loca el llibre de Bush on pertany). Aquest esdeveniment de Facebook ja compta amb centenars de persones que estan acudint a la crida de recol·locar-lo en lleixes envoltades d'exemplars de temàtiques tan dispars com les de crims, ficció i fins i tot contes de fades. Tanmateix, malgrat aquesta campanya, l'èxit de vendes està sent important, amb 220.000 vendes només el primer dia, més del 20% d'ells en format digital.

No és l'única iniciativa de George Bush aquest mes de novembre. L'expresident ha inaugurat “The George W. Bush Presidential Center”, a Dallas, on s'inclou la seva llibreria presidencial, un institut d'estudis internacionals i una sala d'exposicions, que, com no, s'inaugura amb una sèrie d'objectes simbòlics de la seva presidència.

La mostra, Breaking New Ground: Presenting the George W. Bush Presidential Center, es va obrir fa tres setmanes al campus de la Universitat Metodista del Sud, i està causant controvèrsia, ja que compta amb un lloc destacat en l'exposició per a la pistola requisada a Saddam Hussein o l'altaveu utilitzat per parlar amb els treballadors de rescat a la zona zero després dels atacs de l'11 S.

No és casualitat que la vida com a expresident de George Bush comenci ara. D'una banda, han passat dos anys des de que Obama és president, i les últimes activitats polítiques de Bush han passat a la història encara que se'l culpi encara de la crisi, però ja no se'l veu tant com un dels pitjors presidents de la història. A més, també "casualment", torna a la vida pública després de la victòria republicana en les eleccions del 2 de novembre. Res no és casual, i George Bush sembla que ha triat un bon moment per sortir del seu ostracisme després de dos anys gairebé en silenci. I com indica Orlando Jorge Mera, també ho fa a través d'una nova percepció d'ell mateix, més despreocupat i proper, i en format vídeo.

Absolut Mas està concebut com un diari electrònic fet per blocaires independentistes. Creat per Dessmond, Cimera extraordinària, Joan Oliu i Dies de fúria,, només hi ha dues condicions per participar-hi: compartir el suport polític a la proposta política d'Artur Mas i CiU per a aquestes eleccions i fer-ho des de la independència personal, és a dir, sense cap vincle militant amb CiU ni amb cap altra força política. De fet, al final del seu manifest incideixen en que Absolut Mas "no és un xec en blanc a la proposta política de CiU, sinó una expressió de confiança i una invitació a ser actius en el suport a la candidatura del líder dels convergents".

Dilluns passat, persones afins a Absolut Mas i un conjunt de blocaires vam ser convidats a dinar amb Artur Mas, en una gran taula amb unes 30 persones.

Des de tots els partits es pressiona a CiU, i en especial al seu candidat, per a que diguin què pensen sobre la sobirania i quina és la seva proposta, ja que entre els seus alts càrrecs s'han sentit diferents versions. Res millor, doncs, que una reunió cara a cara amb independentistes que el recolzen i que poden explicar al seu públic les idees del candidat de boca del propi candidat, al que van poder "interrogar" de manera directa i propera.

L'actitud de CiU davant de la idea de país van ser les primeres preguntes, encara que es va passar per molts temes, especialment l'econòmic, durant l'encontre. Així, la primera pregunta va ser directa: "Fem bé [des d'Absolut Mas] en recolzar Artur Mas? ". Mas va respondre que el que vol és aglutinar la gent, fer que cada vegada més gent pugi en aquest tren futur, però que no tot el món a Catalunya és independentista i que no tots els votants de CiU ho són. L'electorat de CiU és menys independentista que la seva militància. Només advocarà pel dret a decidir si hi ha una majoria significativa. La ruptura tindria conseqüències dures i complicades.

Per a Artur Mas, el problema de Catalunya és el dèficit fiscal. Per tant, la seva proposta és el concert econòmic, però amb molt risc de no aconseguir-ho al negociar. Si no surt bé, es carreguen de més raons.
En les seves respostes, parlava de tres grans prioritats en el seu govern (no va dir "possible" govern):

1. Economia i empresa. Amb una austeritat severa. Necessitat d'activar l'economia, innovant però també creant ocupació en sectors intensius en mà d'obra (socials, turisme...) on ara hi ha un 17% d'atur, el 40% d'ell, juvenil.
2. Canvi del model educatiu. A l'UE el fracàs escolar és del 15%, a Catalunya, del 30%
3. Pacte fiscal amb Espanya. Necessitat del concert econòmic en any i mig, i infraestructures.

Va parlar de diplomàcia, de no exigir, sinó de negociar amb el govern espanyol, al qual no es pot canviar, i d'administrar l'escassetat econòmica: retall de la sisena hora, definir quins serveis ofereix la sanitat catalana...

També va insinuar pactes, defensant que la política de vegades no és tan fàcil com es veu des de fora. Per exemple: els blocaires independentistes presents defensarien tenir el concert econòmic a canvi de que CiU tingués dos ministres en el govern espanyol? Difícil pregunta i dubtes en les respostes.

Les seves respostes, malgrat la seva veu afònica i el seu cansament, van ser concretes a les preguntes dels presents, i una trobada de blocaires (l'endemà tenia una amb els seus amics de Facebook) és una bona manera d'establir relacions amb els seus seguidors online, els quals poden activar-se per fer campanya al seu favor, a la xarxa i offline. S'evita la "frontera" que són les xarxes socials i s'interactua cara a cara, sent la millor manera d'establir vincles amb gent que el recolza de manera online.

Podeu veure el vídeo del dinar aquí, on per cert parlen Albert, Trina i Pau.

Ahir va tenir lloc la II Marató de Comunicació. Eleccions Catalanes: 15 idees per a 15 dies de campanya. La sessió, organitzada per Albert Medrán i Antoni Gutiérrez-Rubí, va ser tot un èxit, i vam poder escoltar idees i propostes innovadores i sobretot creatives per usar en període de campanya.

A més, va ser molt interessant escoltar gent que mai no havia escoltat, especialment a la nova "fornada" de comunicadors polítics que estan sortint, i que van aportar molt a la trobada.

Us deixo la meva presentació, on vaig intentar explicar la importància de la imatge del polític a través de fotografies, vistes innombrables vegades a la xarxa (diaris electrònics, blocs, webs...) i que pot tenir un gran valor en la percepció que es té d'aquest polític, i com la comunicació no verbal interfereix en la valoració dels nostres candidats. Si un partit o polític no cuida la imatge del seu líder, les imatges que apareguin seves no sempre seran bones. I això s'aconsegueix creant canals on difondre aquestes imatges (per exemple Flickr) i etiquetant-les correctament perquè siguin trobades a la xarxa. És important que la imatge evoqui valors i emocions. Si una imatge té qualitat i és bona, serà escollida molt abans que una altra. Així, si és el partit qui penja aquestes imatges, hi haurà més possibilitats que la imatge "triada" sigui la utilitzada per periodistes o blocaires. Però vamos, que aquesta és la meva teoria!

La resta de ponents van ser:

1. Roger Fort: Els autobusos electorals (document powerpoint)
2. Marta Albes: La col·locació de cartells electorals (document powerpoint)
3. Jaume Freixes: El vestuari dels candidats (document powerpoint)
4. Xavier Peytibi: Flickr dels candidats (document powerpoint)
5. Antoni Gutiérrez-Rubí: La parella del candidat@ (document powerpoint)
6. Ana Polo: Flashmobs polítics (document powerpoint)
7. Ricard Espelt: Jingles de campanya (document powerpoint)
8. Trina Milan: Escenaris de mitings (document powerpoint)
9. Juan Víctor Izquierdo: Merchandising polític
10. Francesca Parodi: El mitin de butxaca (document powerpoint)
11. Pau Canaleta: Debat a sis (document powerpoint)
12. Imma Marín: Jocs polítics (document powerpoint)
13. Joan Carreras (Janquim): La darrera entrevista de campanya
14. Albert Medrán: Jornada de reflexió (document powerpoint)
15. Marc Elena Soler: Barça-Madrid (document powerpoint)

Moltes gràcies a Albert i Antoni per tornar a comptar amb mi, i gràcies a la resta de ponents. A destacar, personalment, i encara que totes les idees van ser molt bones, la presentació i idea de Janquim, que penjarà el ppt en el seu bloc pròximament (espero).

Altres resums:
Elecciones Catalanas: 15 ideas para 15 días de campaña (Antoni Gutiérrez-Rubí)
Les 15 idees de la II Marató de Comunicació (Albert Medrán)
Sobre la II Marató de Comunicació Política (Sandra Bravo)
II Marató de Comunicació: 15 idees per la Campanya Electoral (Ricard Espelt)

Aquesta tarda tindrà lloc la II Marató de Comunicació. Eleccions Catalanes: 15 idees per a 15 dies de campanya.

Fa poc més de dos anys, Albert Medrán i Antoni Gutiérrez-Rubí van impulsar la Iª Marató de Comunicació (Lliçons d'Obama) amb un gran seguiment i difusió. En un format àgil i dinàmic, diferents ponents reflexionàrem en aquella ocasió sobre aspectes diversos de la campanya electoral desenvolupada per Barack Obama. Van ser petites ponències, sobre idees molt concretes, amb un temps limitat: cinc minuts.

En aquesta nova Marató, es planteja un nou repte: tractar 15 idees per a 15 dies de campanya en tan sol 3 minuts, que diferents ponents puguin presentar una idea innovadora i suggerent i compartir-la.

A més de la participació d'Albert i Antoni, seran presents: Pau Canaleta, Sílvia Cobo, Fran Parodi, Guillem López-Bonafont, Trina Milán, Roger Fort, Marc Elena, Marta Albes, Xavier Peytibi, Imma Marin, Juan Víctor Izquierdo, Janquim o Edgar Rovira, entre altres. Entre els temes: els mítings de butxaca, la jornada de reflexió, el debat a sis, joc i política... (aquí podeu veure un document pdf provisional sobre temes i ponents, que pot patir encara alguna variació i que s'anirà actualitzant). En el meu cas parlaré de la importància de la imatge a la xarxa, especialment a través de Flickr.

Recorda:
Dilluns, 8 de novembre, a les 19:15 hores
Sala d'actes del Col·legi de Periodistes
(Rbla. Catalunya 10, Barcelona)
Entrada lliure.

Ens veiem allà!