"Avui ja no podem fer creure que no es pot acomiadar la gent. Es poden fotre al carrer quan sigui i pel motiu que sigui". Aquesta síntesi pronunciada per un exdirector general d'una gran firma francesa, resumeix prou bé l'estudi sobre l'acomiadament per motius personals (LMP) –un motiu inherent al treballador assalariat (falta o insuficiència professional)– presentat a Sorties de cadre(s) (1). És una obra viva i documentada. L’acomiadament per motius personals a França representa la segona causa d'acomiadament registrada a l'Agència Nacional pel Treball (ANPE) després dels contractes de durada determinada (CDD). Afecta principalment els quadres executius i representa el 70% de causa d’acomiadament d’aquest rang d’assalariats (580.000 LMP registrats el 2005). Opacs, incolors, inodors, socialment invisibles, esquiven fàcilment la llei: a la pràctica, el motiu personal és sovint un fals motiu que condueix a un verdader acomiadament. L’LMP és una autèntica eina de gestió de mà d'obra –i d’edat– que substitueix les altres modalitats de "comiat" i arriba, ironitza un advocat, a maquillar "les prejubilacions promogudes pels ASSEDIC (2)".
Són ben pocs els executius que ocupen llocs importants que aconsegueixen treure cap benefici d’aquest “divorci per mutu acord”. Per a la gran majoria, la “separació” és una norma violenta, brutal, arbitrària i manipulada sense la mínima consideració cap a la persona per part d’un “empresari jutge” que disciplina els seus assalariats i se’n pot desfer quan ho cregui convenient.
El recurs creixent a l’LMP és simptomàtic de la tendència a subordinar la gestió dels "recursos humans" a finalitats totalment inconnexes a la qualitat dels assalariats i a responsabilitzar-los de les disfuncions resultants de la "gestió de l'empresa en el mercat". L’LMP va lligat a la intensificació del treball generalitzat gràcies als sistemes organitzatius concebuts per consultors ben poc avesats a les realitats concretes del treball. Ara bé, tal i com ho demostra la recerca publicada sota direcció de Laurence Théry (3), el treball no es tanca en regles prescrites i normes quantitatives de resultats. Els treballadors estan constantment educats a adaptar-se per superar les dificultats imprevistes i arribar als resultats.
L’aportació de l’assalariat és invisible però decisiva per a la qualitat i l'eficàcia del treball. I encara és més invisible per la cultura i normatives dels empresaris i pel fet que als mateixos assalariats els costa de parlar-ne. Aquests últims tendeixen a viure com a qüestions personals els problemes i les conseqüències nefastes derivades de les seves condicions de treball. L'interès d'aquesta última obra és justament haver aconseguit fer-los parlar i proposar un diagnòstic crític a través d’una anàlisi de situacions de treball concretes i variades. És també una bona obra per a esbossar vies d'acció.
NOËLLE BURGI
(1) Florence Palpacuer, Amélie Seignour i Corinne Vercher, Sorties de cadre(s), “Le licenciement pour motif personnel, instrument de gestion de la firme mondialisée” (L'acomiadament per motius personals, instrument de gestió de l’empresa globalitzada), La Découverte, col. “Entreprise Société ”, París, 2007.
(2) N. de T. L’Associació pel Treball en la Indústria i el Comerç (ASSEDIC) és un organisme privat que, entre d’altres funcions, s’encarrega d’indemnitzar els aturats.
(3) Laurence Théry (dir.), «Le travail intenable. Résister collectivement à l’instensification du travail» (El treball insostenible. Resistir col·lectivament a la intensificació del treball), La Découverte, col. “Entreprise Société”, París, 2006.
de Christoph Peters, «Ein Zimmer im Haus des Krieges», btb, Munic, 2006.
(Traduït de l'alemany al francès per Elisabeth Landes, «Une chambre au paradis», Ed. Sabine Wespieser, París, 2007).
L'abundància de recents publicacions sobre Síria ha comportat també la manca de coneixement i d'anàlisi. Així, la varietat dels estils de vida, la complexitat de les dinàmiques socials i les mutacions econòmiques resten amagades per l'atenció exclusiva cap a un règim que lluita per la seva supervivència (1). Ben saludables són, però, dues obres col•lectives que fan caure aquesta perspectiva. La dimensió política també hi queda reflectida, però en lloc de dominar per damunt de totes les altres, n’és només una conseqüència.
Un número de la Revista dels móns musulmans i de la Mediterrània (2) reuneix tretze articles procedents d'investigacions acurades. S’agrupen en tres temàtiques: el món diari, que mostra les pràctiques econòmiques i el setge de l'espai públic per part dels ciutadans ordinaris (fonamentalment a través de les xarxes d'estalvi femenines), la dimensió "comunitària" –és a dir, l’ètnica i religiosa– en què es rellegeix el prisma del pluralisme escolar, el renaixement espiritual, i la mobilització (particularment de la societat kurda) que en resulta. Mostra, finalment, la discussió "al marge" en els àmbits associatiu i cultural i el traumatisme individual i col•lectiu que van causar dècades de repressió. El conjunt està remarcablement editat i introdueix una fina reflexió sobre la precarietat de les trajectòries socials i l'estabilització de les identitats comunitàries.
L’obra publicada per Actes Sud, «La Syrie au présent» (3), reuneix 69 articles heterogenis: vinyetes editades en viu, reportatges, síntesis, digressions literàries, temes d'actualitat i fins i tot articles d'investigació que parlen de temes d’alta volada (dret musulmà o lingüística). El conjunt mostra els "reflexos d'una societat" en un ampli calidoscopi. Molts dels articles són joies que ens fan comprendre les subtileses dels processos socials refinats i opriments, alhora que divisors i intuïtivament compresos per tothom. Hi ha articles que convergeixen, sobretot els de Religió i religiositat. D’altres divergeixen, com el text d'introducció a la part demogràfica que comenta les audaces estimacions de la repartició comunitària del país.
«La Syrie au présent» s’organitza al voltant de vuit estudis principals acompanyats tots ells per articles més curts: presentació del territori, demografia, fe religiosa, producció cultural, economia, dret, política interna i relacions internacionals. El primer estudi és particularment encertat: recorrent paisatges i medis des de la Mediterrània fins als confins de l'Iraq, presenta una Síria de condicions ecològiques i d'herències culturals extremadament diverses, encaminant-nos en el marc de les tensions socials i polítiques que s'hi despleguen. El cinquè estudi és una síntesi documentada i rigorosa sobre les mutacions econòmiques. Finalment (no hi podia faltar!), el setè és un estudi que tracta les transformacions de l'estructura i els mètodes de l'exercici del poder des de l'arribada al poder del Bashar al-Assad el 2000; proposa anàlisis concretes i informades. Si el conjunt no és exhaustiu (l'educació com a aposta i la burocràcia com a grup social estratègic bé haurien merescut un capítol), sí que proposa una "descripció extensa" de Síria alhora original i heurística, d’agradable lectura i sense complaences.
Elizabeth Picard
(1) Llegiu Philippe Droz-Vincent, «Moyen-Orient: pouvoirs autoritaires, sociétés bloquées», PUF, París, 2004.
(2) Sylvia Chiffoleau (dir.), “La Syrie au quotidien. Cultures et pratiques du changement”, Revue des mondes musulmans et de la Méditerranée, Edisud, Aix-en-Provence, 2006.
(3) Baudouin Dupret, Zouhair Ghazzal, Youssef Courgabe, Mohammed AL-Dbiyat (dir.), “La Syrie au présent, reflets d’une société”, Sindbad Actes Sud, Arles, 2007.
"Enlloc del món la globalització no suposa la igualtat d’oportunitats i econòmiques. A tot arreu engrandeix i polaritza les diferències. [...] Les formes tradicionals d'organització social han estat suplantades per aquesta piconadora acultural de l'economia. Els sectors solidaris de base s'han dissolt a mesura que el mercat ha anat estenent la seva influència en totes les esferes de l'organització social i ha incidit en la vida quotidiana de la població. La qüestió social, alimentada per la misèria cultural i les desigualtats mai abans vistes, està al roig viu.
En aquest context, a l'Àfrica se li ordena que es refaci i comenci a comptar amb les seves pròpies forces. De fet, la lluita pel manteniment d'un cert estil de vida només deixa opcions a la solidaritat internacional. Assistirem a l'esgotament d'aquestes fonts de solidaritat quan s’esgoti el nivell de vida de les societats desenvolupades.
Les diferències entre societats i els fracassos d'algunes d'elles per a desenvolupar-se, així com la crisi del model occidental, han contribuït a la renovació dels enfocaments des d’una òptica de presa de consciència d’altres factors, sobretot culturals. [...] Aquesta presa de consciència ha resultat un fracàs per part de certs governs, d’experts, de les institucions internacionals com l'ONU i d'altres organismes que han intervingut particularment en els països anomenats del tercer món. [...]
És més, des de finals dels anys 80 i inicis dels 90, es van desenvolupar noves aproximacions que van posar de relleu l'univers dels camps simbòlics de les societats afectades per les polítiques de desenvolupament. El mite economicista radical les lleis del qual s’havien d’aplicar arreu va topar, per així dir-ho, en les incoherències i les resistències de moltes realitats socioculturals.”
"El joc de la demagògia a l’Àfrica subsahariana, criminal i víctima, explotada i suïcida, ofereix una àmplia gama de prejudicis. Els prejudicis, procedents de les projeccions occidentals, de les explicacions del retard africà i de les revaluacions memorials, però també dels enfrontaments al voltant del desenvolupament, s’han anat repetint de manera obsessiva des de l'època colonial sense que veritablement hagin evolucionat o rediscutit. Es reenvien tant als coneixements adquirits com a la ignorància científica, cap a l'aprehensió del continent, en cas de necessitat de reconeixement d’uns i altres i al cara a cara entre europeus i africans, que prossegueix a través de grans relats de veritats que es reflecteixen en un mirall. Fins al punt que l'Àfrica subsahariana es tanca amb molt de gust en una especificitat gairebé irreductible, oblidant sovint la universalitat de les seves aspiracions i del seu comportament i la seva antiga obertura a les idees i a l’intercanvi.
Més prosaicament, aquestes representacions afecten l’esfera vital, la diària, la forma de funcionament de les societats i les modalitats de canvi que hi tenen lloc. Les representacions visualitzen les relacions del visible i de l’invisible, les generacions entre elles, l'exercici del poder en la família, la comunitat i l'Estat com a forma de control social, les relacions entre naturalesa i cultura, l'ús de la violència, la resolució de conflictes o el repartiment de les tasques, etcètera. Descansen sobre l'avaluació dels comportaments dels actors (pagesos, pastors, empresaris, emigrants, comerciants, funcionaris, dones, joves...), sobre les realitats que es revelen en certs temes sensibles (endeutament, corrupció, gestió de recursos, etnicitat, democratització...) i l'anàlisi dels factors de desenvolupament o de canvis (organismes genèticament modificats, regadiu, organització camperola, fecunditat, industrialització, fugida de cervells...)
El conjunt d'aquests atributs pertany a una Àfrica mítica, però aquest continent és plural en la seva geografia i la seva història, les seves societats i la seva economia, els seus llocs de memòria i les seves mitologies. És difícil de reduir-la en tipologies o classes còmodes que puguin ser atribuïbles a tant alta diversitat..."
Es pot compilar en un llibre l’agitada història de Txetxènia? És el desafiament que es va marcar brillantment Moshe Gammer, un expert reconegut del Caucas nord, en la seva obra «The Lone Wolf and the Bear» (El llop solitari i l'ós[1]). L’obra explica la història dels txetxens des dels orígens fins a l'assassinat del President independentista Aslan Maskhadov. Existeixen nombroses obres sobre Txetxènia, però sobretot concentrades en l'anàlisi del conflicte amb Rússia en els anys posteriors a la fi de l'URSS. El llibre de Gammer és el primer que relata extensament el destí d'aquest poble tossut. Utilitza totes les fonts d'informació disponibles, incloent-hi tot allò que ha estat publicat a Txetxènia des de 1991.
Els documents que relaten les experiències colonials sovint donen el punt de vista del dominant. Ben pocs són produïts des del prisma de les poblacions sotmeses. En el cas de Txetxènia, els recursos locals han estat sistemàticament destruïts. Gammer reconstrueix la història: l'arribada dels exèrcits tsaristes, la revolta capitanejada pel xeic Mansur, les massacres, les deportacions massives, la resistència... La sovietització que no va comportar la pau: la col·lectivització forçosa seguida de les purgues en la «intelligencija». Però l'esdeveniment més dramàtic, sobretot per les conseqüències a posteriori, va ser la decisió d’Stalin el 1944 de deportar el conjunt de la població a Sibèria i a l’Àsia central. Molts hi van trobar la mort a causa del fred i de la gana. Les fonts txetxenes avancen la xifra d'un 60% de pèrdues i evoquen el terme genocidi. La traumàtica deportació explica l'esperit de resistència obstinada que anima aquest poble en les relacions amb Rússia. La guerra iniciada el 1994 es podia haver evitat? Segons Gammer primer hauria calgut que Moscou hagués canviat d'actitud al Caucas i a Txetxènia.
És un angle molt diferent de l’escollit per l'historiador Stephen Jones per relatar la història de Caucas: Jones analitza el paper particular que hi va jugar la socialdemocràcia georgiana entre 1883 i 1917 i el que representa en la història política europea[2]. Les arrels més profundes del menxevisme rus es troben, en efecte, en aquesta regió i sobretot a Geòrgia. És a Geòrgia on els socialsdemòcrates es van desplegar a partir d'una petita «intelligencija», van seduir el món obrer urbà i van aconseguir mobilitzar el món camperol en la revolta.
El moviment dels Social Demòcrates Georgians (SDG) es va constituir a partir d'un pensament nacionalista. En aquell temps, els pagesos georgians i la noblesa empobrida intentaven trobar en les ciutats els mitjans per millorar el seu futur, però l'administració dominada pels russos els ho impedia: el món dels comerciants i dels industrials, principalment armenis, els era tancat. A la pregunta per què el socialisme va tenir aquest èxit a Geòrgia, Jones respon: “El socialisme no és a Geòrgia un fenomen universal, sinó una qüestió nacional”.
«Socialism in Georgian Colors» (El socialisme en colors georgians) constitueix una font important d'instrucció no només per la història política del Caucas modern, sinó també per les lluites postcolonials en general. Ensenya el desenvolupament d'una ideologia socialista europea que va desembocar en un moviment d'alliberament nacional. L’experiència georgiana constitueix també la temptativa d'una tercera via que combina la democràcia local, la propietat privada i la ideologia socialista.
VICKEN CHETERIAN
[1] «The Lone Wolf and the Bear, three centuries of chechen defiance of russian rule», Hurst, Londres, 2006.
[2] «Socialism in Georgian Colors, the european road to social democracy 1883-1917», Harvard University Press, 2005.
La tesi central del llibre del periodista britànic Simon Jenkins és que sota els tres governs de Margaret Thatcher (1979-1991) el Regne Unit va experimentar una doble revolució[1]. La primera –la bona segons el conservador Jenkins– és la que "va alliberar el mercat" d’una economia moribunda pels tres decennis d'intervencionisme socialdemòcrata. El programa de privatitzacions que Thatcher va dubtar a posar en marxa per temor a les reaccions populars, no es va visualitzar realment fins al seu segon mandat (1983-1987), un cop assentat el poder del primer Ministre després de la guerra de les Malvines de 1982. Així, va posar fi a l'economia mixta heretada de les nacionalitzacions laboristes de la postguerra. Una sèrie de lleis draconianes, iniciades modestament el 1980 i continuada al llarg dels 80, estrenyia jurídicament l'activitat sindical, paralitzant així tota oposició a les ofensives thatcherianes. No obstant això, la gran vaga minera de 1984-1985 expressarà la resistència dels sectors populars. Jenkins ens acosta acuradament a l'equip governamental que va preparar, i esperar, aquesta crisis per infligir a aquests obrers una derrota històrica que serviria de lliçó per al conjunt del moviment social britànic.
La segona revolució és la que Jenkins es dedica a denunciar: la que va permetre Thatcher concentrar a les seves mans un poder desorbitat aprofitant el buit jurídic obert per l'absència d’una Constitució escrita a l’altra banda del Canal de la Mànega. S'atribueix el control de tots els contrapoders institucionals –des de la BBC fins a les autoritats locals, passant fins i tot per l'Església d’Anglaterra. La Premier instal·la un règim de tipus presidencial, autoritari en la seva imatge, donant poc espai al debat parlamentari i reduint el seu gabinet a una cambra d’anotació. És el doble heretatge que continuaran els seus successors –els seus fills simbòlics– al 10 de Downing Street: el desgraciat John Major, un dels més oblidables caps de govern britànics, i Tony Blair. El darrer sabrà trampejar l'heretatge thatcherià i perllongar, segons l'anàlisi de l'autor, les dues revolucions: la del mercat lliure de traves, seguint amb el programa de privatitzacions (presons, control aeri, el transport metropolità de Londres); i la de l'Estat autoritari, introduint una legislació cada vegada més restrictiva en termes de llibertats públiques. La feblesa del llibre de Jenkins, però, és negar-se a veure que és la segona revolució, l’autoritària, la que ha permès la perennitat de la primera, la liberal.
D’altra banda, el petit i polèmic llibre de Tariq Ali, que es posiciona a l’altra banda del tauler polític[2]. Tariq Ali és, en efecte, un ex dirigent trotskista i avui escriptor i editor de la New Left Review. Internament, l'anàlisi d'Ali s’uneix a la de Jenkins per la comprovació d'una economia àmpliament privatitzada i d'un Estat menys respectuós amb les llibertats individuals administrat per l'equip neolaborista, fidels incondicionals de l’ideari thatcherià. Però l'interès principal del seu llibre recau en un altre aspecte: en l'anàlisi que dedica a la política exterior de Blair des de 1997, polític que l'autor relaciona amb la vella tradició imperial britànica. Aquella tradició que s'expressava encara amb força a Irlanda del Nord durant el període, bastant recent, dels Troubles (problemes). Amb una gran eloqüència, Ali denuncia les derives autoritàries del blairisme i la submissió incondicional al bel·licisme nord-americà de George Bush. Sense oblidar detallar l'extraordinària passivitat de l'esquerra institucional britànica, mediàtica, política i intel·lectual, silenciosa a l’hora d’oposar-se a un govern que ha trencat amb totes les tradicions de l'esquerra.
KEITH DIXON
[1] Simon Jenkins, «Thatcher & Sons. A Revolution in Three Acts», Allen Lane, Londres, 2006.
[2] Tariq Ali, «Quelque chose de pourri au Royaume-Uni. Libéralisme et terrorisme», Raison d’Agir, París, 2006.
Apostaria fort que la última de les obres de Tariq Ramadan (1) serà prohibida a la majoria dels Estats àrabs. Corre el perill d’estar acusat d’heretgia per alguna institució religiosa per haver reinterpretat els llibres sants de l’islam. Aquest jove ginebrès, de 40 anys, professor d’islamologia i de filosofia a les universitats suïsses és malgrat tot profundament creient, practicant i militant de la causa musulmana. Fills i nets de dirigents “històrics” dels Frares Musulmans egipcis, amb els quals ha, és cert, pres certes distàncies, és malgrat tot en aquest llinatge de reformistes islàmiques que han marcat el final del segle XIX i la primera meitat del XX, fidel encara a l’ijtihad (esforç d’interpretació) que els savis de l’islam reconeixen com legítim, encara que no el practiquen.
buy adobe acrobat 9 pro extended Manage and modify projects using source control systems and collaborate on files more easily. An XML-based nonbinary implementation of the FLA format allows projects and associated assets to function as items in a directory or folder.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection Reduce the ActionScript 3.0 learning curve and enable greater creativity by injecting prebuilt code into projects. Quickly include functional code for things like timeline navigation, actions, animation, audio and video, and event handlers.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Use object-based animation and visually achieve granular control over motion attributes with the Motion Editor. Develop interactive content more efficiently with the Motion Preset panel that offers prebuilt motion effects and lets you create, save, and share your own. Adobe Creative Suite 5 Master Collection Author expressive interactive content with easy-to-use tools. Draw stylized shapes and transform them into complex patterns and effects, and animate 2D objects through 3D space with 3D transformation tools. Take complete control over your text with print-quality typography via the new Text Layout Framework. Work with columns and bidirectional text, and maintain layout and formatting with greater fidelity when importing from other Adobe products.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Deliver interactive content consistently for more runtimes across personal computers, mobile devices including the iPhone*, and screens of virtually any size and resolution, and leverage integration with Adobe Device Central for enhanced testing and debugging.
buy cheap Adobe Photoshop CS5
Adobe® Flash® Professional CS5 software is the industry standard for interactivebuy windows 7 ultimate 64 bit authoring and delivery of immersive experiences that present consistently across personal computers, mobile devices, and screens of virtually any size and resolution. buy Adobe Photoshop CS5 mac oem
Per imprimir els articles de les edicions lliures has d'estar registrat, és fàcil, ràpid i gratuït. Si desitges
convertir-te en un altre lector de Le Monde diplomatique en llengua catalana. REGISTRA'T AQUÍ. Problemes amb l'entrada (cookies)
Subscriu-te a la
versió digital de
Le Monde Diplomatique en català.
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.