Una experiència inèdita


El 31 d’octubre, en elegir un president d’esquerres —Tabaré Vásquez, del Front Ampli—, els uruguaians no solament van posar fi a cent setanta anys de repartiment del poder entre el Partit Colorado i el Partit Nacional (o Blanco). Per via referendària, i amb una majoria del 64,5%, també van decidir inscriure a la Constitució que l’aigua pertany al domini públic i que no es pot privatitzar.

Per Jacques Secretan*
Article traduït per Carme Geronès / Carles Urritz

El fet de decretar que l’aigua és un bé públic nacional mitjançant un referèndum popular no és una cosa que es vegi cada dia. Tanmateix, a l’Uruguai no ha pas estat la primera vegada. En aquest país esborrat del continent, el moviment social ha aconseguit frenar en bona mesura el neoliberalisme i les privatitzacions, abans d’ajudar a arribar al poder una coalició d’esquerres —el Front Ampli—, que agrupa una trentena d’organitzacions (que van de l’extrema esquerra al centredreta).

El recurs al vot, per referèndum d’iniciativa popular o per plebiscit, forma part de la democràcia uruguaiana. El 1980, en plena dictadura, un 57,9% del cos electoral va rebutjar una Constitució elaborada pel govern militar i sotmesa a plebiscit. Nou anys després, i en un clar moviment oscil·latori, la llei anomenada de caducitat de pretensió punitiva de l’Estat, que assegurava una immunitat gairebé total als responsables de les tortures i dels crims comesos durant la dictadura, va ser avalada pel 52,7% dels ciutadans. Semblava que aquests feien creu i ratlla a la guerra bruta (1); en realitat, afectats encara pel terror viscut, la seva resposta tenia com a objectiu evitar qualsevol reacció contrària dels militars i salvaguardar la democràcia. Com a reacció, l’episodi va donar lloc a un fort moviment social i a la consolidació de la identitat de l’esquerra, al voltant del Front Ampli.

D’aleshores ençà, i com a cas únic a l’Amèrica Llatina, cada cop que hi ha hagut algun intent de privatització del seu patrimoni o s’ha organitzat un escrutini amb la recollida dels centenars de milers de signatures exigides, els uruguaians no ho han dubtat gens. Així, el 1992, van aconseguir anul·lar, amb una majoria del 72% dels vots (quan l’esquerra electoral n’obtenia tan sols el 30%), cinc dels trenta-dos articles de la llei de privatització, aprovada amb penes i treballs pels diputats després de setze mesos de debat. En aquella mateixa ocasió, van salvar l’empresa nacional de telecomunicacions Antel, compromesa al capital estranger. Des de llavors, aquesta empresa és una de les tres més importants de l’Amèrica del Sud, mentre la major part de països del continent han venut les seves xarxes a transnacionals europees i americanes, que imposen les tarifes que volen i treuen any rere any beneficis sucosos de la seva estructura de força.

Aquest poble, decididament insolent, el 28 d’agost del 1994, va rebutjar (per un 63% dels vots) una reforma constitucional proposada per les forces polítiques majoritàries —i pel Front Ampli!—, que preveia, entre d’altres, la revisió del sistema electoral i la de les prestacions socials.

Un llibre d’Elias Sanbar

A Palestine: l’enjeu culturel (1), l’historiador palestí Elias Sanbar ja alertava d’una trampa, ètica, política i fins i tot metodològica: “La idea que l’anterioritat és una font de legitimitat”. El redactor en cap de la Revue d’études palestiniennes aprofundia en aquesta reflexió a Figures du Palestinien Identité des origines, identité de devenir (2), en què es pregunta per la resistència dels palestins contra la seva assignació a la invisibilitat. Rendint homenatge a Gilles Deleuze, suggeria que, “confosa erròniament amb la definició dels orígens, la identitat mostra en realitat el futur” i que “la inquietud identitària només advé quan, individus o grups, ens trobem enfrontats al que ens espera”.

“Encara que el començament de la Història no ha tingut mai lloc, encara que les identitats no tenen data de naixement i que les nostres arrels estan davant nostre, només els fluxos d’identitat existeixen, incomprensiblement només en la seva mobilitat de línies que travessen el temps i els llocs i que convé aprehendre en alguns períodes com una mena de privilegis de la seva trajectòria, en alguns punts de la seva circulació”. Aquesta aproximació innovadora determina la trama d’aquest llibre de bibliografia extremament rica en què Elias Sanbar aborda tres figures dels moviments i l’adversitat de la història en què “la identitat pren la seva consistència”.

Una guerra tan llunyana i tan propera

Lluny de la guerra, a una hora de camí de Gaza, a Tel-Aviv, la ciutat moderna, i a Jaffa, la seva bessona, la ciutat de les taronges, jueus i àrabs es barregen, s’ignoren i, a vegades, es parlen.

Pel nostre enviat especial Selim Nassib*
Article traduït per Rut Jou

Tel-Aviv no ha canviat. Surt, treballa, es diverteix amb frenesí, extravertida, sense repòs, estesa en un present perpetu. L’estiu és la seva estació, els quatre anys d’Intifada no semblen haver-la afectat —fins i tot es podria creure que la seva ombra ha estimulat la seva gana, la seva energia, la vibració una mica excessiva que l’anima de dia i nit. Es mou sense parar, desborda la seva llarga platja, els restaurants, els cafès, els hotels de davant el mar. Els religiosos es barregen amb les noies de ventre nu, els iemenites, els falaixes, les prostitutes, les famílies nombroses.

S’hi sent l’hebreu, el rus, el francès, l’anglès, totes les llengües excepte l’àrab. Quan el parlo, la gent es posa al meu voltant, és gairebé deliciós. Trobo la llum de Beirut, la marina especial, sal a la pell, immersió benaventurada del cos, sensualitat implícita i permanent, Orient. La nit, els cafès alineen piràmides de llum de colors entre les taules de la platja, s’hi pot banyar. Els bars de sushi estan oberts fins tard, les botes són nombroses, la droga fàcil.

La guerra és arreu, als territoris, allà baix. No hi ha res que la recordi sota aquest cel ras, sembla que siguis a Grècia. Gaza és a una hora i Jerusalem, encara més a prop, Tel-Aviv no en vol saber res. Els seus habitants fan els seus tres anys de servei militar com tothom, el seu mes de reserva anual, veuen la Intifada als seus ulls. Però la deixen darrere, com a l’estranger, lluny, a les colònies. Al seu voltant, la metròpoli està en pau, de vacances, joiosa, la filla petita li diu: “Com la vida”. Només els guàrdies armats amb un detector de metall a la porta dels restaurants i llocs públics recorden els riscs d’atemptats, però formen part del paisatge i s’han convertit en invisibles. El mur en construcció que se suposa que protegeix Tel-Aviv del terrorisme sembla estalviar-li fins i tot els rumors del conflicte. No és que la ciutat es giri d’esquena al país, se’n situa al marge, una illa, una poma, una petita Nova York, no dorm mai.