Per Barbara Vignaux*
Article traduït per Rut Jou

“És una llei per la galeria”, “serà desviada”, “es proclamarà a les ambaixades d’Àfrica”... ironitzen els gossos de la guerra francesos. La Llei sobre la repressió de l’activitat dels mercenaris, adoptada per unanimitat per l’Assemblea Nacional el 3 d’abril del 2003, no justificaria el to triomfalista de l’exministre de Defensa, el socialista Paul Quilès, davant els diputats: “França podrà honrar-se de ser el país occidental dotat de la legislació més rigorosa en aquest camp”.

Aquesta llei, proposada el 2002 per Alain Richard, ministre de Defensa de Lionel Jospin, crea una categoria criminal nova en dret francès, els mercenaris, penibles de cinc anys de presó a una multa de 75.000 euros. Aquestes penes estan agreujades pels organitzadors del reclutament (set anys de presó i 100.000 euros de multa).

A partir de llavors es considera mercenari tot individu “especialment reclutat per combatre en un conflicte armat”, que no surti d’un estat part en aquest conflicte ni membre de les forces armades, que “prengui o intenti prendre una part directa en les hostilitats [...] amb vista d’obtenir un avantatge personal”. Aquesta definició protegeix els legionaris, integrats en l’exèrcit francès. Contràriament a la convenció adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 4 de desembre del 1989, la Llei francesa exclou també del seu camp d’aplicació els consellers militars i els tècnics reclutats en el marc d’acords de cooperació o de contractes industrials, que no tenen vocació de combatre.

“Aquest projecte de llei respon a una petició premiant i justificada de país amic, principalment africà [...]”, declarava, el 6 de febrer del 2003, davant el Senat, Michèle Alliot-Marie, la ministra de Defensa. En efecte, l’adopció de la Llei contra els mercenaris constitueix una prova de bona voluntat de París respecte dels governs africans. Aquesta hipòtesi sembla confortada per l’únic exemple, avui, d’aplicació d’aquest text. A l’agost del 2003, Ibrahim Coulibaly (àlies IB), un dels caps militars de la rebel·lió ivoriana, i una desena de presumptes còmplices eren detinguts a París per intent de “desestabilització” de la Costa d’Ivori (derrocament, fins i tot assassinat, del seu president Laurent Gbagbo). Sobrevivint a aquest fons de tensions molt vives entre París i Abidjan, aquesta sèrie de detencions comportava comentaris satisfets del president ivorià (1), el qual, irònicament, és “el darrer que ha contractat oficialment mercenaris francesos”, es burla un pilar del sector parisenc d’aquest tipus d’activitat.

Dossier mercenaris

Per Peter Warren Singer*
Article traduït per Rut Jou

“El comerç no pot existir sense la guerra, ni la guerra sense el comerç”
Jan Coen, governador de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (1614)

Comprometre estrangers per portar les seves pròpies batalles és una pràctica tan antiga com la guerra mateixa. Gairebé tots els imperis, de l’antic Egipte a l’imperi Britànic de la reina Victòria, van usar tropes estrangeres sota una forma o altra. D’altra banda, la literatura i l’art popular, en qualsevol època, desborden de relats així. Prenent part en conflictes a títol individual, d’una banda o de l’altra, en funció del que ofereix més, aquests estrangers es van conèixer en la llengua corrent sota el nom de mercenaris. Podien actuar en el marc d’entitats molt organitzades. En tot cas, la seva motivació principal era el benefici.

Aquestes accions privades en el camp militar sovint han reflectit el desenvolupament de l’economia i de la societat de mercat. En alguns casos, hi eren a l’origen, igual que van generar les bandes militars organitzades segons les pertinences ètniques o culturals. També han contribuït al naixement de les primeres veritables societats i contractes escrits, a l’ascens en potència de l’empresa individual, muntatges financers subtils, etc.

En la història del món, els períodes on l’estat va ser l’ostentador del monopoli de la violència han estat l’excepció i no la norma. Com escrivia Jeffrey Herbst: “La privatització de la violència ha estat un aspecte recurrent de les relacions internacionals abans del segle xx (1)”. D’altra banda, el mateix estat en tant que govern, només ha aparegut en els darrers quatre-cents anys. Sovint és el mercat de la violència privada el que ha permès la construcció dels poders públics.

En efecte, les organitzacions militars privades han prosperat especialment en els períodes de transició sistèmica, quan, sota governs afeblits, poderoses capacitats militars (sovint superiors a les capacitats locals) es trobaven disponibles al mercat. En un context així, les societats transnacionals sovint són els actors organitzats amb més eficàcia.

Després de la caiguda de l’imperi Romà, l’Europa occidental va caure en l’edat de les tenebres i tot el que tenia a veure amb una economia de mercat va desaparèixer. En una època —el feudalisme— en què la capacitat per governar era feble, fins i tot inexistent, les obligacions especials lligades al servei militar van esdevenir el mecanisme pel qual es va crear cada exèrcit. Malgrat els deures socials imposats per les relacions feudals, els soldats llogats sempre van ser una part integrant de cada exèrcit medieval. Sovint efectuaven tasques tècniques que els altres enrolats, moltes vegades per períodes curts, no podien complir. Les bandes de treballadors hàbils, llogant-se al millor postor, van constituir les primeres organitzacions militars privades. Sovint s’especialitzaven a usar una arma especial, com la ballesta, indigna dels senyors, però que necessitava massa pràctica i saber fer per tal que les tropes de pagesos les manegessin. Més tard, els especialistes de canons i armes de foc van formar una societat internacional que guardava gelosament els seus secrets professionals, protegida pel seu propi sant patró.

On es torna a parlar dels mercenaris

Una visió clàssica de la guerra voldria que fos obra dels exèrcits públics. No obstant això, històricament, els actors dels conflictes sovint han estat entitats privades de caràcter lucratiu. Avui, la situació caòtica de l’Iraq posa en evidència la importància sense precedent de l’externalització d’algunes funcions de defensa als Estats Units. Proporcionant homes, serveis i material, les societats militars privades (SMP) hi ocupen un espai creixent en l’arquitectura de la seguretat nacional. Aquest recurs a les empreses anomenades de seguretat facilita la projecció puntual de forces a l’estranger, estén la influència geopolítica i tecnològica de les grans potències, permet rodejar els controls parlamentaris, evita les conseqüències nefastes d’accions de legitimitat dubtosa, substitueix els exèrcits de mitjans reduïts. Als països del sud, el recurs a les SMP és la marca d’un afebliment global dels estats, els pressupostos dels quals es redueixen. A les nacions industrialitzades, permet a les elits polítiques usar, en primer lloc, la porositat de les fronteres entre públic i privat. En tot cas, confonent les referències, aquesta barreja de gèneres s’efectua al marge del dret i de la responsabilitat política.

Per Sami Makki*
Article traduït per Carme Geronés / Carles Urritz

Uns mesos després de la caiguda del règim de Saddam Hussein, a l’Iraq hi havia unes vint mil persones vinculades a la seguretat privada. Expliquen aquest fenomen la incapacitat de les tropes dels Estats Units a l’hora de mantenir l’ordre i la demanda cada cop més important dels actors internacionals, com ara els inversors nord-americans presents a l’Iraq. Amb la degradació de les condicions de seguretat, han proliferat aquests grups occidentals —les societats militats privades (SMP) o Private Military Companies—, i han arribat a representar oficialment un conjunt de més de vint-i-cinc SMP, bàsicament nord-americanes i britàniques, catalogades pels serveis del Departament d’Estat dels Estats Units en un document titular Security Companies Doing Business in Iraq, amb data del maig del 2004. Aquestes societats no són altra cosa que la part comercial que destaca en un món més fosc.

D’ençà de la fi de la guerra freda, les pràctiques d’externalització (outsourcing) es van desenvolupar amb gran rapidesa en el si de les forces armades dels Estats Units, sota els efectes conjugats de la mundialització dels sectors militars industrials, la reducció dels exèrcits i les exigències de racionalització dels pressupostos de la defensa. L’externalització, forma avançada de la subsidiarietat, per a uns volums financers importants i amb la implicació d’un repartiment de riscos entre l’Estat i el sector privat, constitueix d’entrada una aplicació dels mètodes del New public management, d’acord amb les polítiques liberals de privatització (1).

Aquests noves societats públic/privat haurien de respondre a les obligacions pressupostàries i alliberar fons que permetessin modernitzar les forces armades i desenvolupar i adquirir sistemes nous d’armes. El Departament de Defensa afirmava així, el 2002, que podria estalviar més d’onze mil milions de dòlars entre el 1997 i el 2005 gràcies a l’externalització. Es tractava sobretot d’efectes propagandístics destinats a ocultar les conseqüències de la transformació de l’organització i de l’economia de la defensa mitjançant la reducció del nombre d’empleats federals en benefici del sector privat.

Les crítiques van ser dures quan l’exèrcit dels Estats Units va anunciar, l’octubre del 2002, que s’externalitzarien més de dos-cents mil llocs de treball en el marc de la tercera fase de la privatització. Segons un bon nombre d’experts, la radicalitat d’aquesta reforma no comportarà necessàriament una eficàcia més gran (2). Segons el sindicalista Robert Harnage, president de la Federació Americana de Funcionaris Federals, “[a la primeria del 2003] el nombre de persones que treballava amb contracte a Defensa era quatre vegades més important que el de funcionaris civils”. En opinió seva, l’externalització “significa, doncs, una supressió de llocs de treball i la desaparició d’una certa ètica de la responsabilitat [individual] (3)”.