L’escola és com l’Arca de Noè, la salvació dels animals
(Dita anònima)
Quan hom parla de la cultura en un sentit ampli, està parlant de tot allò que ens defineix –o ens hauria de definir– com a éssers humans. Va més enllà de l’estricta referència a la formació acadèmica, al coneixement intel•lectual, a l’acumulació de lectures i dades objectives. La cultura és –o hauria de ser– la capacitat evolutiva de l’home, que l’ha de conduir a actuacions correctes envers totes les manifestacions del món que l’envolta.
Em sap greu haver de recórrer indefugiblement al condicional, però, per desgràcia, l’ésser humà encara està molt lluny d’assolir i d’integrar dins seu, com a espècie, aquesta concepció àmplia del terme cultura.
Ara que s’acosta Nadal (per a alguns la celebració del Solstici d’hivern, tant se val), assistirem a un fenomen que cada any es repeteix. Parlo de l’intercanvi, sovint desmesurat i irreflexiu, de regals. Que quedi clar que no intento criticar el costum. A tots ens agrada rebre i oferir. Però, com en gairebé totes les situacions de la vida, hauríem de ser capaços (novament el condicional) de situar-nos en el just terme mitjà.
El cas és que moltes criatures tornaran a demanar, com sol passar any rere any, un animaló de companyia (un gos, un gat, un conill, una tortuga, un hàmster, un ocellet). Tornaran a desitjar per damunt de bicicletes i consoles, de telèfons mòbils i videojocs, allò que la nostra societat, en demostració palpable de la seva escassa sensibilitat, s’ha acostumat a anomenar “mascota”. És un fet objectiu que no m’invento, perquè jo mateixa tinc un nebot amb aquestes aspiracions dins la meva família directa.
Enmig de l’eufòria de les Festes i per tal de fer feliç el nen, alguns pares estaran, a hores d’ara, valorant la possibilitat d’adquirir un gos o un gatet. Prendre una decisió d’aquesta transcendència entranya un important exercici de responsabilitat. Quan hom incorpora un gat o un gos a la unitat familiar, està incorporant una nova “personeta”, que, a tots els efectes, haurà de compartir la nostra vida. Sempre recordaré les sàvies paraules d’en David, el “meu” (i dic “meu” perquè així el sento) veterinari, quan li vaig portar per primer cop la meva gata (una miniatura peluda que només tenia 1 mes i mig de vida). En acomiadar-me a la porta, em va estrènyer fortament la mà i em va dir somrient: “Enhorabona. Ara ella és la vostra família i vosaltres, la seva”.
He recordat molts cops aquestes paraules, que fins i tot he comentat amb ell. Perquè resulta absolutament cert que introduir un animaló en la nostra vida significa –o hauria de significar– segellar un pacte per sempre. Els animals no són joguines ni éssers inferiors, sinó realitats palpitants que senten, s’entristeixen, ens enyoren, ploren, s’alegren, ens acompanyen, ens recolzen, s’enfaden, emmalalteixen, ens necessiten. Com qualsevol altre membre de les nostres famílies. Bé, com qualsevol altre, no. Hi ha una diferència que, en contra d’allò que pugui semblar, no és un tòpic. I és que ells no ens traeixen mai, cosa que no sempre podem afirmar dels nostres familiars “humans”.
Un animal necessita dedicació i amor. Necessita que en tinguem cura i li facilitem l’alimentació, l’esbarjo, l’exercici, l’assistència mèdica, la companyia. No el podem deixar amb qualsevol “a la bona de Déu”. No ens en podem desfer quan ens cansi, ens doni feina, ens avorreixi o vulguem marxar de vacances. Als mitjans de comunicació apareixen repetidament les estadístiques sobre la quantitat d’animals maltractats, tirats per la finestra del cotxe o simplement abandonats quan arriben les vacances i, de sobte, aquell gat o aquell gos que –hauria de ser– membre de la nostra família, es converteix en una nosa.
Per això em permetreu, en l’article d’avui, que us faci una seriosa demanda. No adquiriu per a aquestes festes cap animal que no estigueu segurs de desitjar de veritat. No es tracta d’un joc ni d’una diversió. Un animal no es pot guardar en un armari dins d’una caixa. És, per contra, un compromís de meravellós intercanvi per a tota la vida. Com deia en David, “la vostra família”.
NOTA D’INTERÈS: Dades de l’any 2010: Només a Catalunya s'abandonen cada any entre 14.000 i 18.000 gats i gossos
