L´ARTICLE 25

Què és el que està en joc amb l’obscena tendència alcista en el preu de l’habitatge que està hipotecant no només el nostre dia a dia, sinó també les nostres mateixes possibilitats, que són les llavors del nostre futur? Perquè no es tracta solament d’una temporada més o menys llarga de sacrifici o renúncies, sinó de l’acceptació resignada d’un deute que d’ençà que es contreu redefineix la nostra realitat, tot creant-ne una de nova. Perquè hipotecar-se no és veure cada principi de mes com la butxaca a la qual s’aferra una família, i amb ella una colla de vides, s’empetiteix fins a produir-nos claustrofòbia, sinó molt més. En un món on la confusió en la informació i la ignorància que provoca són cercades pels grups dominants per tal de perpetuar-se en la seva posició de privilegi, la foscor que envolta l’adquisició de l’habitatge i els silencis de tots els estaments implicats, almenys personalment, m’empenyen a la reflexió, a la decisió d’enfrontar-m’hi amb la feblesa de la meva raó creient cegament que m’amaguen alguna cosa.

“Quan un es lleva amb el peu esquerre té el 50 % de possibilitats d’anar-se’n a dormir amb el mateix peu” deia Borges. I tenia raó. Però no parlava de les hores que passes fora del llit. El que llegiran a continuació en seria un bon exemple. Els puc dir que la sensació és de pèrdua absoluta. Com començar una caminada atrapat per arenes movedisses. Saps que per més que et moguis, o encara pitjor, com més et moguis més ràpid acabaràs menjant sorra.

Avui, de primeres, m’he adormit, una incipient febrada n’ha estat la causa. Si hi ha grip jo sempre la covo. He sortit de casa corrents i en arribar a l’estació on pujo al Catalunya Express el tren ja havia marxat. A partir de les vuit del matí només surten cada hora així que si en perds un, fins una hora més tard no hi ha possibilitats de res. I pot ser, a més a més, que el proper que arribi no sigui un Catalunya (que tot i els problemes, va més ràpid, s’atura a menys parades i és relativament còmode) sinó un Delta (que a més dels problemes, va més lent, s’atura a més parades i és absolutament incòmode). Perdre un tren fa molta ràbia. Primer, després d’esbufegar i maleir tots els rostres del santoral, has de pensar en què gastaràs el temps. Perquè tornar a casa seria banal, de no ser que fos per quedar-s’hi i jo no puc, em dec a la meva visita setmanal a la seva ciutat. Segon, encara que ja has esmorzat, si més no, t’has pres un cafè curt mentre et vesties, l’únic que pots fer és buscar el bar de l’estació i consumir alguna cosa perquè et deixin seure a una de les seves –perquè no dir-ho també- incòmodes cadires. I dos cafès en mitja hora no són el millor antídot pel mal humor, més bé el contrari. No sé si és més depriment esperar a la via o a una de les cafeteries. Obres el diari i totes aquelles noticies que normalment llegeixes amb interès aquest cop no et fan “punyetera” gràcia. El món va cap a pitjor i tu ben a prop i en la mateixa rampa de baixada, penses. Un dia em van explicar una estadística amb tuf a llegenda urbana que explicava el temps que ens passem esperant al llarg d’una vida plena (aquella que compleix l’esperança mitja). Esperant a la cua del pa o a l’entrada del cinema, aguaitant que baixi l’ascensor o que arribi el proper tren a Girona… Crec recordar que eren uns sis anys. L’infern.

“Creia en l’okupació i la tornaria a defensar”


Era l’any 1993, l’època del boom del moviment okupa, i en aquell moment a Salt (el Gironès) hi havia dues ocupacions: la de La Maret i la de Ca la Silueta. La Maret es va convertir en el Casal Popular d’aquest grup social, el local on s’hi feien reunions, concerts i teatre, on “s’intentava crear i expressar ”. En Pere de Medinyà era un dels okupes del pis de Ca la Sileta. Tenia 18 anys i s’hi va quedar fins als 25. Ara en té 28 i assegura que repetiria i tornaria a defensar allò en què realment creien i encara creu. En Pere també va estar a Can Pixera, una casa ocupada i desallotjada en dues ocasions. En la segona, el jutge els va donar la raó i els va absoldre i aquest exokupa de Medinyà recorda bé les seves paraules: “Hi ha un problema clar d’habitatge i aquests nanos només han utilitzat un espai infravalorat que s’està esperant que caigui a terra per poder-hi construir pisos i posar-los a preus desorbitats”.


Per quin motiu vas marxar de casa?
Per l’aventura, perquè era jove i tenia ganes de fer coses. A més, a casa no hi estava gaire bé, havia d’anar a la mili i no volia, era insubmís, i la idea no agradava. En aquella època vaig començar a anar en diverses ocasions a reunions del CAS (Col•lectiu Antimilitarista de Salt) i vaig descobrir tot un món.