Per Elfriede Jelinek
Article traduït per Rut Jou
Cal enfurismar-se davant la necessitat de tanta gent de tenir un déu, o fugir davant el perill? Quina educació humana pot evitar la sang dels màrtirs? Per què aquests sacrificadors creuen que les seves persones són la cosa més preciosa que poden oferir al seu déu? I quines són aquestes “promeses d’eterna recompensa” que els reconforten? De què s’han de protegir? Per què tenen aquestes ganes de sancions i recompenses, si és per entrar al paradís, just sense haver de contribuir a les meravelles d’aquest paradís que es presenta com una taula ben parada —en efecte, ells temen tornar a la terra. Se’ls ha dit que només era possible amb la condició d’oblidar que hi havien estat. Què té de bo? Prefereixo instal·lar-me al paradís dels verges que potser només són raïms blancs (1).
No faig brollar la sang, només les paraules. Però qui en té necessitat, si els contemporanis que s’esforcen per ser, qui en té necessitat? Perfilo, ho faig tot per tal que els mots millorin, perquè tinguin el dret de citat. Tot això perquè siguin oblidats, fins i tot per mi. No em puc projectar en l’eternitat per convèncer-me que tot el que “he d’oblidar” avui no serà “oblidat per sempre”, com deia Lessing al seu llibre genealògic dels homes (2). A qui serveixen aquests exèrcits que vénen a trobar-me però que corren en sentit invers i m’envolten sense cridar? En quina direcció he suggerir les meves paraules quan els altres em demanen que morin impulsats per un instint de veritat i no d’un buit interior —impulsats, en efecte, per la manca d’instint o una mena d’excés d’honor o alguna cosa d’aquest tipus, amb l’únic objectiu de desfer-se de la seva vida?
Jo, per exemple, no tinc objectiu. Diguem que ja he arribat a creure en un objectiu escrivint, no per deixar una certa impressió o per educar el gènere humà —he tingut prou educació en la meva vida, i no m’ha fet tan poc bé que no voldria carregar amb altres, com un costum que no resideix en l’humà ni l’engrandeix gaire, poc importa on se submergeix el gènere humà sempre i amb quin martelleig. No, tampoc serveix de res el regadiu intensiu. Hauria hagut de prendre mesures abans, però els éssers humans sovint són terriblement desmesurats.
***
És cert que sovint no estan fets per la meva mesura, que no obstant això és desmesurada. Entra perfectament en l’enquadernació d’un llibre. La gent vol adaptar-se a mesures cada vegada més grans en les quals piquen de peus nerviosament —amb què s’haurien inflat?— sense assolir els límits, sense trobar-los tampoc. També han oblidat mesurar els éssers humans que maten o volen matar, per no matar els dolents amb una mesura falsa i en quantitat desmesurada. Això els és igual. Encara que siguin nombrosos! Per la seva causa, es posen a destrossar la carn i els ossos d’altres homes creient que és honor pagar amb la seva pròpia vida. La carn per la carn, la carn contra la carn. Contra això, les ulleres. El llibre. Sembla que van ser les últimes paraules de Heiner Müller.
|