Ara que el mestre Berlanga ens ha deixat, m’agradaria que les forces vives de la ciutat m’expliquessin a què obeeix aquest autobombo constant a fer notar que Manresa va ser la ciutat escollida pel gran cineasta per reflectir un temps de gran misèria moral que, a voltes, em pregunto si encara no persisteix sota noves formes a la capital del Bages.

O potser és que gaudim de pel·lícules diferents, pero a mi la visió de Plácido en arribar al final, em produeix una tristesa absoluta i infinita. Només el talent berlanguià és el que sap dimensionar en clau d’humor una història sinistra, un retrat que fa de tot menys riure.

Doncs bé. No prou satisfets que fins i tot un cineasta valencià que vivia a Madrid va traslladar-se fins a Manresa per rodar, perquè alguna cosa va veure-hi per poder-hi emmarcar la història de Plácido, hem vist com aquest manresanisme decadent com Plácido hagi tret pit a l’una per anunciar cofoiament un «es va rodar a Manresa!!!».

La veritat és que només un personal immers en aquest manresanisme de cine de barrio se li acudiria reivindicar o fer-ne un premi sota la forma d’una notable escultureta d’Àngels Freixanet.

Vaig anar a l’acte de clausura del Fecinema de Manresa i, posats a ser sincers, allò va ser un déja vu al segle XXI del que ja denunciava Berlanga. S’ha de ser malèfic perquè certs responsables polítics amb una política paupèrrima d’ajuts (sense anar més lluny, a la mateixa voluntariosa entitat organitzadora del festival) que, mal els pesi, és més propera a la caritat que al suport seriós sorgit de l’aplicació de polítiques culturals públiques, decideixin assistir-hi i entregar premis.

Aquesta cosa que va trobar Berlanga a Manresa , sense cap mena de dubte, té més a veure amb la lletjor, la grisor, el freakisme (gloriosos pixadors de la plaça de Sant Domènec) que no amb grans prestacions de bellesa cinematogràfica. Si Plácido fa plorar, encara més ho fa pensar que, indirectament, Berlanga assenyali un exemple de provincianisme i de ciutat sòrdida a la nostra ciutat.

Han passat 50 anys des del rodatge de Plácido i la temàtica del ponga un pobre en su mesa ens segueix perseguint. Sigui amb formes més maquillades i potents a nivell de màrqueting, com la que impulsa la Fundació Rosa Oriol, la misèria moral és d’allò més profunda, encara que Sor Lucía faci acte de presència en aquesta història. Els motius d’aquesta participació a voltes em fan pensar en un altre film: Sor ye-ye.