Plantant una bandera en vertical al pol nord el 2 d'agost, una expedició russa iniciava la sorda lluita que es juga en l'Àrtic. Amb un Gran Nord més accessible, el reescalfament climàtic hi hauria de permetre, properament, noves activitats econòmiques. A més de Rússia, els Estats Units, el Canadà, Noruega i Dinamarca rivalitzen pels drets d’aquests fons marins que podrien contenir importants reserves d'hidrocarburs.
El pas de Venus prop del sol va motivar que el 1882 s’inaugurés el primer Any Polar Internacional (API), gràcies a l’impuls de l'explorador austríac Karl Weyprecht. Tot construint les regions polars en excel•lents observatoris astronòmics, va arribar mobilitzar la comunitat internacional, la qual hi va enviar diverses expedicions, tant al nord com al sud. Va ser sota la tercera API de 1957-1959 que l’Antàrtida es va convertir en una base permanent que va forjar la cultura de la cooperació internacional pròpia d’aquest continent.
El 1961 dotze països van ratificar el Tractat Antàrtida, entre ells els Estats Units, Rússia, França, la Gran Bretanya i el Japó. Tot i que la cooperació científica va ser real i es va desenvolupar al marge dels conflictes internacionals –en plena Guerra Freda–, l'elaboració del Tractat va ser més laboriosa però va comportar un estatut únic: una terra de pau i de ciència desmilitaritzada i sense nuclears: "A l’Antàrtida només hi estan permeses les activitats pacífiques. S’hi prohibeixen, entre d’altres, totes les accions de caràcter militar [...] així com els assajos armamentístics de qualsevol mena.” (Art.1).
Com l'Àrtic, el continent austral no va estar al marge a les disputes provocades per les reivindicacions territorials. L'article 4 del Tractat, pel qual queden congelades aquestes reivindicacions, hi posava fi. Va ser ratificat per a un període de trenta anys. Expirava el 1991 quan l'explotació dels recursos naturals ja estava a l'ordre del dia i les tecnologies ja havien evolucionat àmpliament des de 1960. Aleshores, el 1988, es va estar a punt de signar el Tractat pel qual se n’autoritzava l’explotació. Va ser França, amb Michel Rocard i per ordres de Cousteau, alertats per les pretensions dels responsables neozelandesos, qui va anunciar el rebuig a ratificar el Tractat de Wellington, preferint destinar esforços a la dura tasca de convèncer els altres signataris del Tractat Antàrtida de la necessitat de protegir el continent.
El 1991 es va signar el Protocol de Madrid, pel qual es prohibia l'explotació dels recursos durant de 50 anys. Avui, més de 45 països han ratificat el "Sistema Antàrtida" que comprèn, entre d’altres, el Tractat inicial i el Protocol de Madrid. La determinació d'alguns haurà tingut la recompensa d’influir en el curs de les coses.
– 15 d’agost de 1947: el Pakistan, Estat independent, és dividit en dues regions distants de 1.700 km: el Pakistan oriental i el Pakistan occidental.
– 26 octubre de 1947 - 1 de gener de 1949: primera guerra del Caixmir entre l'Índia i el Pakistan. Es crea una línia de demarcació temporal, anomenada "línia de control" o LOC (Line of Control).
– 23 de març de 1956: el Pakistan esdevé una república islàmica.
– 1965-1966. segona guerra del Caixmir entre l'Índia i el Pakistan.
– Març-desembre de 1971: recolzat per l'Índia, el Pakistan oriental declara la independència sota el nom de Bangla Desh. És la tercera guerra indo-pakistanesa.
– 1977: el general Mohammad Zia Ul Haq destrona el primer Ministre Zulfikar Ali Bhutto.
– 1988: després de la mort del general Zia Ul Haq, Benazir Bhutto esdevé la primera Ministra; serà destituïda i reemplaçada per Nawaz Sharif el 1990 i tornarà al seu lloc el 1993, abans de ser destituïda de nou el 1996.
– 1998: després de l'Índia, el Pakistan procedeix a una sèrie de llançaments nuclears al Balutxistan.
– Maig-juliol de 1999: nou conflicte amb l'Índia pel Caixmir ("guerra de Kargil").
– 12 d’octubre de 1999: cop d'Estat militar del General Pervez Musharraf, cap d'Estat major dels exèrcits. Es proclama President el juny de 2001.
– Febrer de 2002: visita oficial del General Musharraf a Washington.
– 2003: el Pakistan anuncia el mes de novembre un alto el foc unilateral sobre la línia de control (LOC), que immediatament és acceptat per l'Índia. El desembre, el General Musharraf és objecte de dos atemptats.
– Abril de 2005: obertura d'una línia d'autobús entre les dues parts del Caixmir.
– Octubre de 2005: el terratrèmol d’Azad Caixmir ocasiona aproximadament 75.000 morts.
– Agost de 2006: manifestacions violentes al Balutxistan.
– Octubre de 2006: nou enfrontament amb l’Índia sobre el Caixmir.
Publicada el setembre del 2006 als Estats Units, entre l'Assemblea General de les Nacions Unides i la trobada a la Casa Blanca amb George Bush, l'autobiografia del General Pervez Musharraf, «In the Line of Fire», ha estat un èxit. El llibre s’estructura en 32 capítols curts; comença com un thriller amb l'atemptat fallit contra la seva persona el 14 de desembre del 2003. El següent, onze dies més tard. Així comença el decorat: el General-President, blanc dels terroristes... Nascut el 1943 a Delhi, el petit Pervez deixa l'Índia amb la família el 1947 quan ambdós països es divideixen. Passarà una part de la seva infància a Turquia, país en què el seu pare hi treballa a l'ambaixada pakistanesa. La figura d'Atatürk el marcarà. El nen inquiet acaba entrant en un exèrcit en què el seu ardent antiindisme compensa el sentit moderat de la jerarquia. Musharraf fa jugar aquesta dualitat a favor seu, citant el judici contrastat que tenien els seus superiors: “Un cap excepcional, però també un oficial de paraules franques i mancat de disciplina”. Un cert culte de si mateix, barrejat amb (falsa?) modèstia i la bondat de Déu porten l'antic membre del comando fins al cim de la carrera militar: és nomenat cap de l'Estat major de l'exèrcit l'octubre de 1998.
Aquí comença la biografia política, a través de la qual intenta legitimar el que el va fer entrar a la Història: la guerra de Kargil de 1999 que va permetre internacionalitzar la qüestió del Caixmir; la “contra d'Estat” lliurada pel seu Estat major contra el primer Ministre, Nawaz Sharif; el fracàs de la Cimera d'Agra el 2001 sobre el Caixmir imputada als radicals del Bharatiya Janaty Party (BJP, Partit Nacionalista Hindú) i la imposició consegüent de la seva voluntat al primer Ministre indi, Atal Bihari Vajpayee, en la signatura de la declaració conjunta. Després va venir l'11 de setembre i la decisió de perseguir els talibans per salvar el Pakistan de l'empipament nord-americà.
Com era previsible, el General Musharraf denúncia, com el seus predecessors colpistes Ayub Khan i Zia Ul Haq, la incúria dels polítics civils que el van precedir, i dóna receptes per a “posar el sistema en marxa”. Presumeix de la “revolució silenciosa” de les eleccions locals del 2000; pregona una “verdadera democràcia”; parla de l'estatut de la dona; i intenta redimir l'exèrcit de tota proliferació nuclear a l'Iran i Corea del Nord. Finalment, s’atribueix l'ideal d'un Pakistan “islàmic, moderat i progressista” que ha d’ocupar el lloc just que li pertoca entre les nacions del món.
L'obra ha suscitat una forta controvèrsia a l’Índia, al Pakistan i també als Estats Units, on Richard Armitage, que va ser el número dos del Departament d'Estat, va desmentir haver amenaçat de portar el Pakistan a l’“edat de pedra” si el President pakistanès elegia de manera incorrecta després de l'11 de setembre.
La biografia, en conclusió, és la imatge del seu autor: guarda una part de misteri. Musharraf, que mai ha imposat una llei marcial, no és Zia Ul Haq (l’ex dictador) i encara menys Augusto Pinochet: “Tàcticament molt hàbil i amb un fort sentit de l'estratègia”, utilitza l’experiència militar al si del poder pakistanès i contra les pressions internacionals. Alguns dels seus crítics dubten de l'estratègia. D’altres l'aproven però temen que les maniobres tàctiques el perjudiquin. En aquest sentit, l'autobiografia, com la política del General Musharraf, il·lustren perfectament les ambigüitats del Pakistan d'avui.
Jean-Luc Racine
[1] Pervez Muharraf, «In the Line of Fire. A Memoir», Simon & Schuster, Londres, 2006.
Davant el fracàs de les operacions militars a l'Afganistan, el Secretari nord-americà de defensa, Robert Gates, ha qüestionat a mitjan gener les ajudes que rebrien els combatents talibans des de territori pakistanès. Poc després, el President Pervez Musharraf ha afirmat haver desmantellat tres camps d'entrenament talibans de la zona tribal fronterera. Amb la brúixola que apunta a les eleccions, el President-General pakistanès intenta tenir bones relacions amb els grups islamistes sense que això molesti els Estats Units.
Per JEAN-LUC RACINE
Director de recerca del Centre Nacional d’Investigacions Científiques (CNRS) i del Centre d'Estudis de l'Índia i de l'Àsia del Sud (EHESS); ha estat codirector de «Pakistan. Contours of State and Society», Oxford University Press, Karachi, 2002; i autor de «Cachemire, au péril de la guerre», Autrement, París, 2002.
L’ajuda pública al desenvolupament ha disminuït globalment des del final de la guerra freda, encara que la situació econòmica i social de molts països del sud, sobretot a Àfrica, s’hagi degradat. Però el debat sobre la xifra d’ajuda n’amaga un altre també important —sinó més: els mateixos objectius d’aquest manà, massa sovint lligats als interessos dels donants, s’hauria de redefinir i el control de la utilització de l’ajuda s’hauria de democratitzar.
Per David Sogge*
Article traduït per Rut Jou
L’ajuda pública internacional s’ha convertit en una indústria enorme: el seu volum de negoci anual supera els 60 mil milions d’euros; més de 500.000 persones hi treballen directament o indirectament. Però, més que la seva quantitat (1), el debat ha de tractar la democratització del sistema d’ajuda. Efectivament, aquest últim vehicula en permanència idees sobre el desenvolupament i constitueix la matriu de les relacions entre països rics i països pobres. I, tot i que els donants i els beneficiaris en subratllen les virtuts, com a mínim en públic, no deixa de tenir zones fosques. Hi ha una paradoxa estranya: als països on té un paper dominant, l’orgull i l’ambició han cedit el lloc a la dependència i la deferència; la pobresa i les desigualtats s’han incrementat i preval la inseguretat. Per exemple, la República Democràtica del Congo, Sierra Leone, Haití, Guinea Bissau, que s’han beneficiat d’una ajuda a gran escala, són estats en fallida.
No obstant això, l’ajuda internacional s’ha construït històricament en altres bases. Va ser emblemàtic l’èxit del Pla Marshall després de la Segona Guerra Mundial. La seva gestió, llançada pels Estats Units, es va confiar als europeus i Washington no va demanar als països beneficiaris que renunciessin a protegir les seves indústries, desregulessin els seus mercats financers, o regulessin sense demora els seus deutes (2). I tot i que el Pla Marshall va poder funcionar, precisament va ser perquè, d’inspiració keynesiana, estava destinat a revitalitzar el capitalisme europeu a través d’una regulació pública i d’inversions socials.
Però, des de la dècada dels cinquanta, hi ha hagut eleccions ideològiques discutibles que van acompanyar la instauració de l’ajuda, a Àfrica, l’Amèrica del Sud o l’Europa de l’Est. Alguns economistes consideraven les desigualtats socials com a inevitables, fins i tot necessàries, pel creixement (3). La idea de redistribuir la terra o els beneficis podia ser descartada com a irrealitzable o molt estúpida. Aquest vell paradigma demostra ara les seves febleses. Els investigadors suggereixen que les desigualtats constitueixen, en realitat, un obstacle pel creixement i la lluita contra la misèria (4), ja que l’ajuda fracassa regularment en els penya-segats de l’ultraliberalisme i de les teràpies de xoc que imposen l’austeritat als ciutadans simples mentre que s’assegura una promoció generosa als empresaris improvisats. En absència de controls públics i mecanismes de responsabilitat, les societats occidentals i una casta d’oligarques mafiosos locals treuen beneficis dels programes d’ajuda, com en l’ex-Unió Soviètica. Alguns consideren que els conceptors de l’ajuda no són culpables. Al contrari, pel premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz, la seva aproximació va aconseguir “utilitzar un llançaflames per aixecar la pintura decrèpita d’una casa i a continuació lamentar-se de no poder reprendre sota pretext que la casa ha quedat reduïda a cendres (5)”.
buy adobe acrobat 9 pro extended Manage and modify projects using source control systems and collaborate on files more easily. An XML-based nonbinary implementation of the FLA format allows projects and associated assets to function as items in a directory or folder.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection Reduce the ActionScript 3.0 learning curve and enable greater creativity by injecting prebuilt code into projects. Quickly include functional code for things like timeline navigation, actions, animation, audio and video, and event handlers.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Use object-based animation and visually achieve granular control over motion attributes with the Motion Editor. Develop interactive content more efficiently with the Motion Preset panel that offers prebuilt motion effects and lets you create, save, and share your own. Adobe Creative Suite 5 Master Collection Author expressive interactive content with easy-to-use tools. Draw stylized shapes and transform them into complex patterns and effects, and animate 2D objects through 3D space with 3D transformation tools. Take complete control over your text with print-quality typography via the new Text Layout Framework. Work with columns and bidirectional text, and maintain layout and formatting with greater fidelity when importing from other Adobe products.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Deliver interactive content consistently for more runtimes across personal computers, mobile devices including the iPhone*, and screens of virtually any size and resolution, and leverage integration with Adobe Device Central for enhanced testing and debugging.
buy cheap Adobe Photoshop CS5
Adobe® Flash® Professional CS5 software is the industry standard for interactivebuy windows 7 ultimate 64 bit authoring and delivery of immersive experiences that present consistently across personal computers, mobile devices, and screens of virtually any size and resolution. buy Adobe Photoshop CS5 mac oem
Per imprimir els articles de les edicions lliures has d'estar registrat, és fàcil, ràpid i gratuït. Si desitges
convertir-te en un altre lector de Le Monde diplomatique en llengua catalana. REGISTRA'T AQUÍ. Problemes amb l'entrada (cookies)
Subscriu-te a la
versió digital de
Le Monde Diplomatique en català.
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.