El panorama postelectoral permetria arribar a dues conclusions. Primera, si Artur Mas ho té difícil, l'oposició encara més. I segona, els partits polítics que busquen homogeneïtat més que cohesió no s'ha assabentat que el món, sortosament, ha canviat. Davant d'aquestes premisses s'aplica el principi de supervivència política: la il·lusió de tot ésser viu és continuar viu. Ai, la biologia, que n'és de maca!
Dibuix de la banda opositora: un partit de disciplina espanyola que fa nosa i vol decidir què vol ser de gran abans de les municipals; un altre on els serenos ja criden: "Cos a terra que vénen els nostres"; un altre partit amb ADN espanyol que aquí només hi té les ungles i a Madrid decideixen; uns ploms ecosocialistes que hi són perquè, al capdavall, s'ho guanyen; uns honestos ciutadans que conserven amb dignitat la seva parcel·la; i un bolet "indepe" dirigit per una mena de vedet a qui encara espero sentir-li explicar què és la sobirania popular però amb una gran facilitat per anar a explicar problemes judicials a la ràdio pública (i després diu que no és establishment!).
Amb aquest dibuix emboirat, sabem que l'única manera de progressar és buscar la independència, encara que només sigui fiscal, de la incertesa d'Espanya. Una demanda per la que Mas necessita una Esquerra forta, un PSC tranquil, un PP desesperat, una ICV/EUA compromesa perquè la resta amb prou feines poden comptar, i el que és més trist per un partit: no poder fer ni nosa. Aquests seria el tetris per anar a Madrid, no a demanar, sinó a exigir, defensar i declarar els nostres interessos.
L'altra opció és que Mas, per un joc d'aritmètica amb el poder espanyol, sigui una baldufa que per la seva inèrcia rodi amb tanta força que, si no se'n surt, serà gairebé. I la baldufa, sinó eterna, tindrà cordill per dies.