Després del que va passar dimecres a Barcelona, després de les càrregues policials el que tocava en primer lloc era demanar disculpes i perdó per les persones que es van veure afectades per les càrregues. Em sumo a la petició de disculpes per tots aquells ciutadans, estudiants i periodistes que van resultar ferits. Després assumir els errors, i el Conseller ho va fer. Ara, toca l’hora d’obrir aquesta investigació a fons, per saber que ha succeït, perquè no torni a passar, i per depurar responsabilitats tal i com ja va apuntar el mateix conseller en la seva compareixença al Parlament de Catalunya.

Tots hem anat a manifestacions, a centenars, a milers. La majoria sense més incidents. Altres amb grups que no eren tan pacífics. I en totes s’ha de demanar als cossos de seguretat una feina de contenció, d’evitar que les coses no vagin a més. El procés iniciat ha de dur a un total esclariment dels fets i a una actuació posterior conseqüent. El que va succeïr requereix d'aquesta resposta enèrgica i clara.

Sobre asil.

A més d’aquesta nota volia afegir uns comentaris sobre el dret d’asil, entre altres coses, perquè aquesta setmana s’ha discutit la nostra esmena a la totalitat a la llei d’asil. Dimecres vam aconseguir no només que la majoria de Grups parlamentaris veiessin fonaments en la nostra esmena a la totalitat, sinó que a més, el PSOE, potser per la pressió de la setmana, transigís alhora de modificar substancialment la llei. Es tracta de suprimir el procediment abreviat que dificulta encara més la petició, suprimir conceptes jurídics indeterminats com el de “país segur”, concepte que pot fer que et neguin de partida la petició; tornar a incorporar a la nostra legislació el dret a demanar l’asil en una ambaixada o consolat (no limitant-ho només als que arribin a territori espanyol); no impedint la petició aquells que han estat condemnats per delictes greus (en alguns falses imputacions); el reconeixement d’ACNUR i les organitzacions socials en frontera; el caràcter suspensiu del recurs; l’assistència jurídica garantida i el dret a un traductor. L’estat espanyol té una xifra ridícula en concessions d’asil, i el que resulta insuportable és que a més faci una llei que es situa a la cua d’Europa. Avui hi havia compareixences, i no he pogut anar ja que estic passant un procés gripal. Estic segur que hauran carregat de raons aquells que estem en la ferma voluntat de canviar la llei de dalt a baix.


El millor de la setmana.

El millor de la setmana va ser la compareixença del president de la CECA (la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvi). Va dir que el que calia, quan s’intervinguessin les entitats financeres, es posar elements de condicionalitat, allò que no s’ha fet enlloc. Després va parlar del Good Bank o banc bó. La diferència és que en aquest cas es posen els actius sanejats en un no banc, en un ban bó, i els dolents es queden en el banc existent. Així, la mala gestió de l’entitat la paguen aquells que han tolerat la mala gestió, i s’evita aquesta lògica tan perversa de privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues quan les coses no van.

Avui el principal repte davant d'un crisi que és de model és donar respostes a la crisi, a través de propostes que protegeixin els que menys tenen i alhora que permetin avançar cap a la construcció d’un model econòmic just i solidari. LCrec que era aquest sentiment el que planava en la manifestació d'avvui, 14 de març, als carrers de Barcelona. I es que les respostes a la crisi no passen per aprofundir en les polítiques que han provocat la crisi, que són la desregulació financera, la del mercat laboral, afavorint els contractes precaris, els baixos costos salarials, la de l’explotació sense límit dels recursos naturals o l’externalització dels costos cap el col·lectius més vulnerables: joves, dones, gent gran i immigrants.
En definitiva: La resposta a la crisi no passa per ser solidari amb els que han provocat la crisi, reproduint una actitud d'absoluta condescendència amb les entitats financeres, com s'han mostrat els plans amb compra d'actius. Els sectors econòmics saben bé que els costos laborals no són els responsables de la crisi, de la mateixa manera que la destrucció de l’ocupació no és conseqüència dels costos de l’acomiadament. Aquests debats interessats són sobretot una cortina de fum per tapar les responsabilitats dels que van endeutar en excés i ara donen menys crèdit que ningú.
Al contrari, en els darrers deu anys, el salari mitjà, en termes reals, ha retrocedit un 4% a l’Estat espanyol. No hi ha cap altre dels països de la UE-15 on els salaris reals hagin disminuït durant l’etapa de creixement econòmic. Més de la meitat dels assalariats del sector privat tenen un salari inferior als 1 000 euros nets al mes. En el cas de la dona, el seu salari és un 29% inferior al de l’home.
I la paradoxa és que el principal privilegi el manté aquells que després d'haver endeutat, ara reben milions de diners per vendre els seus actius. Mentre, l’euribor baixa, però l'accés al crèdit empitjora, sent el finançament el principal problema de milers d’empreses i famílies. Les entitats financeres no són una empresa privada qualsevol; compleixen una funció de servei públic. I la paradoxa és que mentre en els darrers anys han donat més crèdit que el que tocava i podien, ara el neguen com a cap lloc d’Europa (d’acord amb l’enquesta publicada pel Banc d’Espanya).
És per això que el primer sacrifici l’hem de situar en les entitats financeres. O es que amb aquest panorama l'esforç se li ha demanar per igual a aquests que a aquells que guanyes menys de 1000 euros, als joves precaris o als aturats de 40 i 50 anys. La conclusió és obvia: davant una situació de crisi tothom ha de fer esforços però no tothom ha de fer els mateixos sacrificis. És un principi de l’esquerra, qui més guanya, més paga. Doncs ara, qui més ha guanyat, que més es sacrifiqui.
Malauradament, això hi ha qui sembla no entendre-ho. E dijous el Congrés admetia a tràmit una vella aspiració de CiU i el PP: un projecte del llei aprovat pel govern que facilitarà el desallotjament de la llar. Dons bé. En un context com l'actual aquesta mesura liberalitzadora es pot traduir en milers de persones expulsades a viure en extrema pobresa després de no pagar un mes de lloguer.
La crisi té una dimensió humana dramàtica. I un rerefons transversal; cal recuperar espais públics d'intervenció, especialment on l'haver-ho deixat tot ens mans privades ha donat potser beneficis astronòmics però també ha comportat ineficiències manifestes.
En un moment en que el sector privat ha demostrat que és incapaç de donar respostes a les necessitats de la gent cal defensar i enfortir el sector públic i l’estat del benestar. En definitiva un govern d’esquerres ha de basar les seves respostes a la crisis en polítiques d’esquerres.

Doncs aquí teniu una mostra de com és Renfe, de l'autèntic "rostre" de Renfe. Cartell explicatiu dins l'estació de Renfe de Vilafranca del Penedès on aquest matí hem fet una roda de premsa per reclamar més freqüència de trens i amb menys temps. Doncs veieu el que prometien. La realitat és una altra.

Hem triat Vilafranca del Penedès per exemplificar la situació que pateixen moltes poblacions de la segona corona. Concretament, els trens rodalies Barcelona-Vilafranca del Penedès triguen per recórrer els 42 quilòmetres de distància una hora, més temps que ara fa 25 anys.

He dit als mitjans que el Pla de Rodalies del Ministeri de Foment, que es va presentar a Barcelona la setmana passada, està pensat com un pedaç per a la gent de la primera corona, però menystenint aquells qui es desplacen de fora la Regió Metropolitana. Perquè avui es triga més que fa 25 anys per anar de Vilafranca del Penedès a Barcelona, avui hi ha la meitat de trens a la UAB que fa 1 any, avui segueixen sense línia a Vilanova i la Geltrú i avui continuen necessitant els regionals per arribar a Tarragona, i el Pla, no millora cap d’aquestes situacions.

No és raonable que per fer els 650 quilòmetres entre Barcelona i Madrid en AVE es triguin només 2.38 hores, mentre per fer un trajecte de 42 quilòmetres es necessiti una hora.
No es tracta d’una gran inversió sinó de voluntat política, i la millora seria evident amb un tren cada 15 minuts en dies feiners i un tren cada 30 minuts en dies festius entre Vilafranca i Barcelona.

M'he desplaçat en Rodalies fins a Vilafranca i en la tornada he coincidit amb el director del diari digital e-noticies que m'ha "assaltat" amb una entrevista que podeu veure en el link:

http://www.e-noticies.tv/actualitat/canal-actualitat/no-shan-invertit-els-diners-promesos-3976.html