Fa una setmana vam decidir interpel·lar al Govern sobre la necessitat de reorientar la seva política fiscal. Una reorientació imprescindible en el recó d’Europa amb una pressió fiscal més baixa, el 32’8 del PIB, fruit de la política de reducció d’impostos, conseqüència dels xecs, fruit d’eliminacions d’impostos com el de patrimoni, afectant principalment als que tenen patrimonis superiors al milió d’euros. De fet, són aquells països amb més recursos els que poden fer polítiques públiques, polítiques socials i donar millor resposta a la crisi. Però a casa nostra fins al moment han decidit seguir lexemple de... les repúbliques bàltiques pel que fa a la recaptació, mentre que l’administració Obama, la de Gordon Brown o el SPD alemany plantegen pujar els impostos a les rendes més altes.
Però fruit de la insistència, i potser per la necessitat imperiosa d’arribar a acord. Potser davant de la necessitat de picar l’ullet a l’esquerra en matèria fiscal, vam aconseguir un principi d’acord amb el que significava una reorientació de la política fiscal. Per posar límits al xec dels 400 euros, per donar progressivitat als ajuts a la natalitat, per incrementar la fiscalitat a les rendes altes, per acabar amb els privilegis d’alguns esportistes d’elit i per tirar endavant una reforma fiscal verda començant per l’impost de circulació.
En les negociacions varem deixar clar quin era el nostre marge de maniobra. Podíem moure el vot en el sostre de despesa, del no a l’abstenció. Però no aniríem més enllà. No estava resolt el tema del finançament, i durant el darrers anys no s’havia contat amb nosaltres per orientar la política econòmica ni el dia a dia en el Congrés. Així ho vam traslladar en tot moment. La setmana anterior, en la tarda de dilluns, en el matí de dimarts (a les 11.05 i a les 11.55), minuts abans d’acabar l’hora de termini de presentació d’esmenes. I el grup socialista va registrar l’esmena pactada sabent quin era el nostre pronunciament.
El que s’ha de lamentar és que el compromís va durar tan sols sis hores. I el que s’ha de celebrar es que hem trencat un tabú. Que la política fiscal del Govern era inqüestionable.
I en tot cas hem d’interrogar-nos pels motius pels quals es van tirar enrere. Les raons poden ser variades. L’impacte mediàtic de l’acord estava sent superior al que esperaven. O potser no ho havien meditat prou. O potser era un compromís que simplement no pensaven complir. Per altra banda és sabut que el soci del PSOE en la política econòmica, CiU, li retirava el suport a la política econòmica del Govern. I CiU ho va deixar clar, si s’aprovava aquesta mesura votaven que no al sostre de despesa, tot i que a ells ningú els exigia votar a favor del sostre de despesa a canvi que la llei del “desnonament express” tirés endavant.
Les raons poden ser diverses, o fins i tot totes a la vegada. Però la conseqüència és clara: no hi ha una orientació sobre com afrontar la crisi. I nosaltres demanem que decideixin amb qui i sobretot què volen fer. Si volen una sortida progressista on qui més té m és aporti per sortir de la crisi o si s’alineen amb aquells que no volen tocar els privilegis d’alguns dels responsables de la crisi.
Celebrem la porra
-
Com deia l'altre dia 70 apostes per la porra electoral i ningú la va
encertar. De fet el diari punt duplicava el nombre de porres i tampoc la va
encertar e...
Fa 14 hores