Hem tingut un cap de setmana amb els Verds europeus. La seva 12ª Assemblea l’han fet a Barcelona. I un dels temes que més hem tractat és la crisi, i les seves sortides. Són curioses les coincidències.

Eren moltes les delegacions que recordaven que la socialdemocràcia no ens serveix. No ha estat capaç durant aquests darrers anys d’oposar un model alternatiu al model liberal, ni tampoc de formular propostes innovadores que facin front als reptes ambientals i al canvi climàtic. En massa casos la socialdemocràcia encara representa la “vella política”. Però a la vegada hi ha un element que ens uneix més encara; el rebuig a la dreta que arriba, tot i que a molts d'ells els va sorpendre la manca de sensibilitat ambiental de la nostra dreta, on les nostres dretes fan del mediambient un problema i no una oportunitat.

Potser per això, encara em reafirmo més en la meva convicció que a Catalunya, en els propers mesos decidim entorn a dos dilemes. Un se situa en l’eix entre esquerra i dreta, entre polítiques d'ajust cap als més febles o d'exigència cap a qui més ha d'aportar, entre ells, el sector financer. L’altre dilema està entre aquells que volen receptes de passat, o aquells que proposem solucions de futur.

En aquest segon dilema el passat l’expressen les importants resistències de sectors que s’oposen a internalitzar els costos ambientals i assumir aquest repte ambiental com una oportunitat de crear ocupació i guanyar en equitat i benestar.

Diuen que no volen que el país s’aturi, i el que pretenen és catapultar-nos cap a les receptes pròpies dels desarrollistes anys 80. Qui millor expressa aquesta idea és CiU. En Mas, líder de CiU, ho deixava ben clar. “Faré totes les infrastructures, totes les autovies, totes les autopistes,” encara que això ens faci més dependents del cotxe i del petroli, encara que estiguem a les portes d’una propera crisi energètica.

Els que ens acusen que “aturem el país” són els mateixos que volien el transvassament del Roïna per poder tenir aigua fins a l’infinit i créixer sense límits; els que ens acusen d’ampliar els espais naturals protegits; els que ens assenyalen per aplicar les mesures de la Unió Europea d’avaluació ambiental. Els mateixos que diuen que el primer que faran és treure la reducció de velocitat en els accessos a Barcelona perquè el que és important és anar ràpid sense importar la mala qualitat de l’aire o la reducció de la sinistralitat.

I ara, aquests són els que ens volen catapultar cap a un futur amb més ciment, amb fórmules que tornin a permetre el creixement ràpid encara que sigui absurd. Són uns quants, que volen per Catalunya el model de Madrid. Però altres volem semblar-nos més a les millors experiències europees. Uns volen models com el de la capital de l’Estat: M-30, M-40 i M-50. Moltes carreteres i molt col•lapsades. Embussos que fan créixer el PIB, i una ciutat que no posa límits a la seva contaminació. I altres creiem que futur és més ferrocarril i millor rodalies, sense renunciar a fer infrastructures viàries quan calguin. Necessitem no només estalvi i eficiència, sinó que és possible reduir el consum energètic, que ens hem de pujar al carro de les renovables. I que hem de fer una aposta per un nou acord, social i verd.

No es tracta només d’un neo-keynesianisme verd. Un nou acord social i verd, un green new deal ha de significar una altra manera de viure i créixer. Consumir, però consumir diferent. Més agricultura ecològica. I amb empreses que et donin serveis d’estalvi i eficiència. I consumir transport públic. I amb apostes industrials que vagin des de les “smart grids” (tecnologia per a l'estalvi i l'eficiència) fins al vehicle elèctric. És possible combinar austeritat i eficiència per un estil de vida més sa i sostenible. Avui és possible fer més amb menys.

Per això a Catalunya no triem només entre esquerra i dreta, sinó entre passat i futur. I en el futur s’ha de situar el mediambient com una oportunitat. I una responsabilitat moral.

Catalunya pot esdevenir el motor ecològic no només de la península, sinó del sud d’Europa. Tenim condicions per fer-ho. Perquè és un país amb una forta tradició industrial. Perquè disposa d’una forta capacitat d’innovació i compta amb una xarxa d’universitats de qualitat i d’importants centres de recerca. Però a la vegada perquè s’ha desenvolupat de manera intensa la consciència ecològica.