Les retallades continuen. No hem arribat al mes de setembre i la reforma laboral ja surt del Senat, encara més endurida, amb l'impuls del PSOE i la complicitat de CiU. Comencen a obrir la reforma d'un sistema de pensions amb retallada de drets. Baixen les inversions socials. I comencem una campanya on no només decidim quin és el full de ruta nacional després del desafiament del Constitucional sinó on s'ubica Catalunya en aquesta onada conservadora i de retallada de drets que recorre tot Europa. Podem aplicar tisores socials, sense perspectiva ambiental, i optar per donar prioritat a l'eliminació d'impostos, com ara l'impost de successions per a les grans fortunes, o bé podem optar perquè Catalunya es situi en una altra lògica; el de l'accent social, el de les polítiques fiscals progressites que permeten ampliar l'inversió social, el d'una etapa on fem front al repte ambiental i de la propera crisi, l'energètica.
Sé que no serà fàcil. Molts assistim bocabadats en veure com governs pretesament d'esquerres com el govern Zapatero apliquen polítiques econòmiques que es diferencien d'allò que faria el PP en el temps que s'agenollen davant els designis dels mercats. Els del PP ho farien en una setmana i el PSOE ha trigat uns mesos. I suposo que aquest clima contribueix a consolidar aquesta mena de fatalisme en el que molts pensen que només són possibles determinades polítiques. I altres es resignen. Però tot i reconèixer les dificultats comptem amb una avantatge: el país, el conjunt de la societat continua sentint-se majoritàriament d'esquerres. I sincerament, seria una pena que en un context tan difícil i on els desafiaments són tan grans acabéssim instal·lats entre la melangia i la resignació.
Sobre model d'Estat. Una altre debat que es situarà amb força i molt és sobre el grau d'autogovern. I aquí el que més em preocupa és que acabem donant per bó el tòpic que tenen dels catalans; que cridem molt i que al final res de res. O que acabem atrapats pels que acaben donant per bó el manteniment del statu quo, fent veure com si no hagués passat res després de la sentència. També és cert que hi ha un altre risc: el d'un procés encarat sota el càlcul electoral on el catalanisme passi de projectes amplis i majoritaris per quedar-se amb propostes de blancs i negres que no són inclusives. D'aquí la proposta que hem possat damunt de la taula en tres nivells; l'immediat, el refer tot l'Estatut, d'acord amb el que els experts de tots els partits han recomanat en l'informe de la sentència. En segon lloc; fer una proposta de reforma constitucional, el d'un federalisme concret i de fons que faci que estiguem davant d'una proposta clara de plurinacionalitat. I el darrer; si acabem atrapats en el bloqueig del PP i la passivitat del PSOE, posar damunt la taula una consulta a la ciutadania sense exclusions, on es posin diferents opcions, entre elles la proposta d'un federalisme plurinacional on tothom es pugui identificar i que signifiqui una proposta transversal i que des de la fortalesa democràtica d'una consulta contribueixi a canviar l'inmobilisme d'alguns. A aquestes alçades, aquesta proposta ja va més enllà de les estrictes files d'ICV. El president Maragall li ha donat suport. I crec que el que ens cal en el debat nacional és menys tàcticisme i propostes que puguin anar més enllà de les sigles d'un partit o un altre.