No tenia ganes de parlar de la visita de Benet XVI, però després de les declaracions d’avui no me’n puc estar. Les les declaracions del Papa deixa clar que aquesta visita té un clar rerefons polític i ideològic, i no només estrictament religiós.
Glosar l’Espanya catòlica del Renaixement i contraposar-la amb la II República és tota una declaració de principis. Parlar de xoc entre fe i modernitat i laicitat, indica que la jerarquia catòlica té una clara voluntat de recuperar la influència social i polític perduda. Unes declaracions així només s’expliquen per aquest allunyament del Concili Vaticà II, de l’acceptació de la modernitat i de la secularització de la societat. La Jerarquia Eclesiàtica no accepta la pèrdua de la seva capacitat de control social, d’imposar les seves creences a tota la societat i dels privilegis acumulats al llarg dels segles.
Posats a parla de la història i de la II República el Papa podria aprofitar també per fer autocrítica sobre el paper de la jerarquia eclesiàstica durant el franquisme. Seria una gran aportació a la memòria històrica del país.
Sembla que en les declaracions hi ha una enyorança d’aquell país que consideraven reserva espiritual d’occident. Però en una cosa s’equivoca. El país d’avui no té res a veure amb el dels anys 30. La nostra és una societat secularitzada, moderna i laica, malgrat que l’Església gaudeix d’uns privilegis inexplicables a principis del segle XXI. La jerarquia eclesiàstica no marca ni l’agenda ni la moral de la societat. Som una societat europea, malgrat que els pesi. I l’Església, es que no decideix com s’estima la gent, ni com s’eduquen els nens i nenes, ni com han de viure les dones, es que no ho tornarà a fer. Hi ha realitats que no tenen marxa enrere.