Durant tot el matí d'ahir dijous vaig estar reunit amb la ministra Salgado, els ministres Blanco i Sebastián i representants de tots els partits polítics per iniciar el procés de "diàleg polític per a la recuperació del creixement econòmic i la creació d'ocupació." D'entrada cal dir que la proposta de diàleg ens sembla positiva, si l'acord és de progrés i un punt d'inflexió per una sortida endavant de la crisi. Des d'ICV estem per l'acord, si serveix per a la reforma imprescindible del sistema banquer i financer, per a fer-lo més just, per garantir que el crèdit arribi a qui ho necessita i per a que les entitats que es van beneficiar dels plans de rescat deixin de tenir privilegis inadmissibles. Estem per l'acord, si serveix per avançar cap a la convergència amb la resta d'Europa, en inversions, en I+D+i, en esforç fiscal, en xifres d'atur. Estem per l'acord, si serveix per a assentar les bases d'un debat rigorós sobre la necessària austeritat pública, però sobretot per com garantir els ingressos mitjançant també eines com la fiscalitat ambiental, si serveix per a mantenir o incrementar la despesa pública i donar cobertura a les necessitats de les persones que estan sent perjudicades per la crisi i també per fer les inversions necessàries per a les polítiques anticícliques i el canvi de model.

Però si l'acord ha de servir per parlar de retallades de drets dels treballadors i treballadores, per a passar la tisora en la despesa social, per la pèrdua de llocs de feina i la retallada indiscriminada al sector públic o qualsevol altra mesura que suposi precaritzar encara més el model, ICV no es sumarà a l'acord.

I també ens preocupa que ens situem en un debat amb trampes. Algunes d'aquestes trampes ens situen a l'horitzó la retallada de drets com a única solució possible, aprofitant-se de la situació de vulnerabilitat de molts ciutadans i ciutadanes durant la crisi. Una d'aquestes trampes és l'allargament de l'edat de jubilació i els canvis en el sistema de pensions. La Seguretat Social és l’única administració pública de l’estat excedentària: més de 8.000 milions d’euros a l’any 2009 i una previsió de 2.700 per al 2.010. Tot això contrasta amb el dèficit de l’estat que serà del 10% del PIB aquest any. Espanya destina al sistema de pensions un 9% del PIB (any 2007). És una xifra molt petita en comparació amb els nostres veïns: 11,8% (UE-27), 12,3% (Zona Euro), 13,3% (França), 14,6 (Itàlia). Per tot això, entenem que s'ha de garantir el futur a llarg termini del sistema de pensions, però ara el govern ha dedicar temps i esforços en lluitar contra l'atur i no a fer propostes innecessàries, menys encara quan suposen una pèrdua de drets i busquen únicament llençar missatges als mercats internacionals. Una altra trampa és la reforma laboral, que pretén abaratir l'acomiadament, a un país on ja és el suficientment baix, tot un contrasentit quan l'atur és el principal problema i les solucions han de passar per generar ocupació.

El diàleg tot just ha començat i podem avançar que molts dels eixos d'actuació que ha presentat el govern, tot i ser excessivament inconcrets, ens semblen adequats. Esperem veure com avancen les negociacions i sobretot si els tres ministres del govern mostren més capacitat d'entesa que la que han mostrat fins ara al llarg de la legislatura. El que no farem mai és situar-nos en una posició de confrontació i negació permanent com està fent el Partit Popular, que ni ajuda a la sortida de la crisi, ni ajuda a la recuperació de la confiança per part de la ciutadania.

Podeu llegir el document (en castellà) que li hem fet arribar al ministeri amb les propostes d'ICV per la negociació del pacte social clicant aquí.

Podem sortir de la crisi, però podem sortir de moltes maneres. Al meu entendre, el primer que ha d’estar en l’agenda és l’exigència en el sector financer, on calen més normes, més regles i una nova fiscalitat. Reformes en el sector financer és el que tocaria fer, abans de parlar de reformes laborals, de retrocessos en el sistema de pensions.

El Govern de l’Estat, que s’ha limitat a aplaudir iniciatives d’altres administracions sense ser capaç d’articular una proposta sobre la matèria, el proper dimarts tindrà una oportunitat. Es discutirà, igual que fa ara 5 anys, una Proposició de Llei nostre sobre la creació d’un impost sobre les operacions de canvi de divises, bitllets de banc i monedes, es a dir, la creació de la taxa Tobin. Fa 5 anys el PSOE feia una intervenció a favor votava en contra, mentre Martínez Pujalte, portaveu del PP, parlava de les excel•lències d’un model sense regles ni control. Ara però el Govern ha aplaudit les iniciatives de l’Administració Obama, i de ser mínimament coherents, hauria de permetre que es tramités la llei. Portem masses anys sense fer res, i permetre la seva tramitació com a projecte de llei seria un gest que permetria veure com el Govern és capaç d’exigir alguna cosa a les entitats financeres.

Aquest dies que es parla d’Estat, potser hauríem de recuperar la idea que els pactes d’Estat han de ser en primer lloc entorn allò que ha afectat més la nostra economia. Seran capaços de construir un pacte d’estat sobre els moviments especulatius? La resposta, el dimarts a la tarda al Congrés dels Diputats.

És curiós veure com quan un planteja ser més exigents amb els bancs perquè aquests garanteixin el crèdit que no arriba, o parla de mediambient et titllen de ser ideològic. En canvi quan desde determinats sectors parlen de retallada de drets, d'abaratir l'acomiadament, d'allargar l'edat de jubilació fins els 67 anys diuen que s'obren debats. Hi ha qui creu que d'aquesta crisi ens en podem sortim retallanat drets dels més vulnerables, siguin pensionistes, immigrants o joves; i llavors hi ha qui creiem que el que toca és ser més exigent amb aquells que l'han creada, i estic pensant en el sector financer.
Si dic tot això és perquè aquest matí, després de l'entrevista amb en Josep Cuní, el comentari d'en Joan B. Culla ha titllat el nostre discurs d'ideologista, com si hi hagués res més ideològic que les propostes que venen del terreny de la dreta; propostes d'ajustos estructurals que en res ajuden a solventar el principal problema que té ara l'economia, la manca de crèdit.
A diferència del PP, jo no me n'alegro que les coses vagin malament, però crec que la responsabilitat està en dir que ara no es poden avalar polítiques de dretes ni retallades de drets. Hi ha un full de ruta alternatiu. Fent els deures, i fent-los en allò que ningú s'atreveix. En el sector financer, deixant de ser un govern poruc amb els bans. En el camp energètic, amb estratègies reals d'estalvi i eficiència. I amb un major impuls de les energies renovables. Garantint polítiques en inversions que canvïen el model productiu, en R+D+I, en ferrocarril convencional i inversions que amplien drets i generen ocupació, com són les polítiques socials. Però malauradament, el Govern espanyol no sembla estar disposat. Prefereix combinar aquesta espera a que el creixement europeu ens tregui de la crisi, sumant-li ara les retallades de drets que va prometre que mai faria, i que representen una pretesa imatge d'ordre i estabilitat.
El millor que pot passar no són unes eleccions anticipades, perquè s'acabi obrint pas la dreta. Però la fòrmula per evitar-la no pot ser un govern que es diu d'esquerres que (es deixa arrastrar per les propostes de la dreta) fa allò que la dreta faria. Necessitem un altre full de ruta, el que hauria de fer un govern que es reclama d'esquerres.