Aquest dimecres vaig intervenir al Congrés per interpel•lar al govern sobre la recuperació de la memòria històrica. Han passat dos anys i mig des de l'aprovació de la llei que era el punt de partida, l'inici del llarg camí que calia recórrer per recuperar la memòria de les víctimes i els represaliats del franquisme a uns dels estats amb més desapareguts forçosos de tot el món. Un Estat on es va confondre perdó amb oblit i amnistia amb amnèsia. Són molts els punts en els que cal avançar en el desplegament de la llei, són molts els recursos públics que cal destinar. Però hi ha una deficiència que destaca per sobre de la resta: el via crucis personal que estan vivint moltes famílies per recuperar els cossos d'aquells familiars assassinats, enterrats a cunetes i a fosses comuns. La fiscalia de l'estat i l'Audiència Nacional els hi ha donat l'esquena i ha impedit qualsevol iniciativa, com la del jutge Garzón, que pretenia fer una investigació conjunta de totes les desaparicions. Aquesta negativa ha obligat a cada víctima a haver-se de buscar la vida pel seu compte i haver d'anar jutjat per jutjat per trobar als seus familiars desapareguts. Davant d'això, el govern s'ha d'atrevir a fer el que no va voler fer quan es va aprovar la llei, a modificar els articles 11,12, 13 i 14 de la llei de la memòria històrica per garantir la responsabilitat pública i institucional en les tasques de localització, identificació i exhumació o dignificació, evitant l'injust procés de judialització per la recerca de les víctimes.

Lamentablement, aquesta actitud passiva del govern, quedant-se de braços creuats, com comentava a l'anterior entrada al bloc, es repeteix davant qüestions com la crisi econòmica, l'Estatut o la memòria històrica. He escrit molt en aquest blog sobre la passivitat del govern de Zapatero davant la crisi, primer negant-la, desprès minimitzant-la i ara adoptant mesures excessivament superficials. També he parlat extensament sobre la manca de valentia, impròpia d'un govern teòricament d'esquerres, per encarar una reforma fiscal progressista o la regulació del sector financer. Com deia, també he parlat molt sobre la passivitat i el passotisme de Zapatero en la qüestió de l'Estatut de Catalunya i la sentència del deslegitimat Tribunal Constitucional davant els atacs d'aquesta dreta irresponsable que representa el Partit Popular . Atacs que no només van contra Catalunya sinó que ataquen els ciments de la democràcia i aquest gran pacte que va suposar la transició. Atacs als que alguns han qualificat amb encert com intent de contrarreforma del procés democràtic espanyol.

El darrer episodi de passotisme el trobem amb la qüestió de la memòria històrica, que va motivar la meva interpel•lació. Tenim una ofensiva sense precedents de la dreta, però nosaltres no ens volem conformar solament amb denunciar aquesta ofensiva. El que volem és que s'aparqui la passivitat i que el govern ens digui que vol reformar lleis perquè ningú pugui dir que perseguir els crims del franquisme és delicte, perquè la Llei de la Memòria digui que és responsabilitat de les administracions acompanyar a les víctimes i és responsabilitat pública de les administracions no amb part de les despeses. Que reformin lleis i que compleixin amb els pactes amb la Llei de la Memòria en la disposició addicional tercera, amb les polítiques públiques de recuperació de la memòria. Es tracta de que el conjunt de les administracions, especialment l'Administració General de l'Estat, garanteixin que aquest no sigui un país que quedi en la desmemoria. I es tracta de confrontar amb la dreta, aquesta dreta que no s'atura i que malauradament està guanyat terreny.

En els passadissos del Congrés algú em va dir que mai una no sentència havia donat tant que parlar. El problema és que mai havíem vist com el que hem vist. Mai s'havia infringit el dret a una sentència dictada pel tribunal ordinari predeterminat per la llei, quan el Tribunal cridat a resoldre té paralitzat el procés de renovació dels seus membres. Mai havíem tingut al Tribunal paralitzat en les seves deliberacions per causa de l'enroc en posicions polítiques predeterminades. Mai s'havia faltat com ara al deure secret en les deliberacions, ni hi ha precedents d'una pèrdua tan absoluta de la imparcialitat quan ja coneixem totes les postures a priori. Mai, en una sentència tan decisiva, s'havia trigat prop de 4 anys, infringint la tutela judicial efectiva. Mai ningú havia tingut la barra de dur al Constitucional articles que havia votat en l'Estatut Andalús, disfressant el anticatalanisme de constitucionalisme. Mai s'havia filtrat una no sentencia, com globus sonda per a veure quina era la reacció de l'opinió pública, dedicant-se el TC a calibrar les reaccions polítiques. Mai havíem tingut un constitucional que tan poc imparcial, que filtra i fa política, i que pretén dictar sentència, amb les regles alterades, amb 4 dels seus membres en fals. Un Tribunal que és incapaç i que està, sense autoritat i sense legitimitat. I com tot això mai havia avui era el torn del president Zapatero de no respondre el de sempre. L'apel·lació a l'autoritat del Constitucional, al respecte per una institució que no tenen ni els mateixos membres de la institució. Malauradament la resposta ha estat la de sempre, i la conseqüència és que un òrgan de la importància del Constitucional es continuarà degradant. La resposta que esperava era una altra. Que garantirien que un Constitucional renovat complís amb les lleis i la Constitució -- que diu que els mandats dels magistrats són de 9 anys-. Que faríem que un Constitucional renovat complís amb les normes i amb les formes. Però lamentablement ens hem trobat amb l'argument de que el PP no voldrà. La qüestió és d'actitud. L'ofensiva de la dreta segurament no té precedents. No els té en el terreny econòmic on després d'anys de responsabilitats de les entitats financeres ara es posa l'accent en l'abaratiment dels acomiadaments. L'ofensiva de la dreta és desacomplexada en el terreny judicial, quan pretén jutjar a aquell que ha intentat jutjar els crims del franquisme. I l'ofensiva de la dreta és absoluta quan és capaç de degradar fins l'infinit una institució com el Constitucional, podent arribar a albirar una sentència que suposi la fractura del pacte constitucional. És en aquest context on no val, sabent que la primera i principal responsabilitat està en el PP, que no val la resposta expectant del president del Govern. Tinc la impressió que des de Moncloa infravaloren les conseqüències d'una sentència adversa. I que adopten l'estratègia del deixar fer. Però està clar que aquesta actitud, sumada a una pèssima política de nomenaments, on el magistrat Aragón és un exemple que es suma a casos com el nomenament del senyor Divar com a president del CGPJ, ens pots portar al límit de l'abisme.

Avui li he fet arribar aquesta carta a David Martínez Madero, director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, indicant que ICV se suma al pacte de l'OAC per expulsar la corrupció de la vida pública. Un pacte que considerem necessari i molt positiu que ha de significar un canvi de les regles del joc:

Sr David Martínez Madero
Director de l’Oficina Antifrau de Catalunya

Benvolgut Sr,

Em poso en contacte amb vostè després de tenir coneixement de la seva proposta d’un acord per impulsar un conjunt de mesures per impedir que es repeteixin els casos de corrupció que estem vivint aquests darrers mesos a Catalunya i a l’Estat Espanyol.

Malgrat no tenir encara accés al document elaborat per l’Oficina Antifrau de Catalunya, algunes de les propostes que han estat publicades mantenen una coincidència plena amb el decàleg de propostes que ICV va impulsar després dels casos de corrupció del Palau de la Música i del cas Pretòria. Aquest decàleg, que també li faig arribar, va ser tramés a la resta de formacions polítiques catalanes a finals de l’any 2009.

Des d’ICV valorem molt positivament qualsevol procés que permeti fer avançar iniciatives per acabar amb els casos de corrupció. És per aquest motiu que li traslladem la nostra predisposició a signar l’acord que vol liderar l’Oficina Antifrau de Catalunya.

Per aquest motiu em poso a la seva disposició per mantenir un intercanvi d’impressions, si així ho creu oportú, sobre les seves propostes.

Atentament,

Joan Herrera Torres
Secretari General d’ICV


Adjunto el text íntegre del pacte contra la corrupció, per la transparència i el bon govern proposat per ICV el novembre de 2009:

http://www.iniciativa.cat/icv/documents/1840