Feeds:
Entrades
Comentaris

Avui, 17 de maig, celebrem el El Dia Internacional contra l’Homofòbia i la Transfòbia (en anglès: International Day Against Homophobia, IDAHO). Es celebra en commemoració de l’eliminació de l’homosexualitat, l’any 1990, de les llistes de malalties mentals per part de l’Assemblea de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) I tanmateix, la Transsexualitat continua encara essent definida en certs manuals de psiquiatria com a “Trastorn de la identitat sexual”.
Se m’acut compartir amb els lectors el següent article-comentari que beu a les fonts de l’antiguitat.
Segons un antiquíssim mite grec, al principi els gèneres humans no eren dos sinó tres: el masculí, el femení i l’androgin. Aquestes tres menes de criatures, a més a més, no eren simples com ara, sinó dobles. Els anomenats homes, en realitat eren dos homes complets, units per l’esquena, amb els seus corresponents caps i extremitats, de manera que cada unitat tenia quatre braços i quatre cames. El mateix, és clar, passava amb les dones. El cas dels andrògins, però, era completament diferent: aquests eren un compost heterosexual, consistent en una dona i un home, units de la mateixa manera que els anteriors.
El mite també explica que aquests éssers disposaven d’una extraordinària vigoria i alhora eren enormement orgullosos, de manera que un dia es van atrevir a conspirar contra els déus i a pujar al cel per tal d’atacar-los. Es veu que Zeus mateix els va castigar. El correctiu consistí a dividir aquestes criatures per la meitat, cosa que feu aparèixer per primera vegada damunt la Terra el desig amorós: tan bon punt cada naturalesa quedava migpartida, les seves meitats començaven a anhelar la reunió.
Aquest mite té un significat molt evident: posant-los tots en peu d’igualtat, intenta donar compte de la diversitat dels desigs amorosos que tenen els humans i alhora prova d’explicar la intensitat i el sentit d’aquests desigs. En efecte, l’amor dels uns envers els altres és connatural i no és res més ni té altre objectiu que recuperar l’antiga naturalesa. Seguint el fil d’aquesta interpretació, les criatures humanes actuals són incompletes i desitgen retrobar el que els manca, segons sigui l’original del qual provenen. Així, aquells homes que són partició dels homes primigenis, és als homes a qui estimen. El mateix escau de dir de les dones. I pel que fa als homes i dones descendents dels antics andrògins, aquests tendeixen, a diferència dels anteriors, a desitjar els individus de sexe contrari.
La cultura de l’amor actual no és aliena al sentit d’aquest mite. Nosaltres, amb una metàfora menys afortunada, anomenem «trobar la nostra mitja taronja» a la feliç ocasió d’ensopegar per fortuna amb una persona a qui podem estimar, amb qui ens entenem sempre –o gairebé, tot s’ha de dir–, i al costat de la qual desitgem passar la nostra existència, sigui del sexe que sigui.
De l’amor s’ha dit gairebé tot, sovint amb no poca hipocresia i moltes vegades amb mala consciència i amb la boca petita. I quant a la relació existent entre el que els individus fan i allò que està ben vist, acceptat, tolerat o permès per la llei, la major part del temps ha estat conflictiva i plena de variacions. Sembla ser que ara, finalment i feliçment, la legalitat, que sempre es lleva tard i que força cops és més parcial que equitativa, ha acabat reconeixent drets iguals a gustos diferents.

Fixeu-vos en el picapedrer: ha donat noranta-nou cops amb el mall damunt la pedra i aquesta només s’ha escantellat en alguns indrets. Es diria que el mall no li ha fet sinó pessigolles. Allà la tens, immensa, imponent, sòlida. L’home, rajant de suor, deixa caure l’enorme martell als seus peus i, per un moment, rumia si no serà millor deixar-ho estar. Però és que, convenientment escairada, aniria tan bé per al llindar de l’edifici… A la fi, el picapedrer empunya un altre cop el mall, el branda damunt del cos i colpeja amb força damunt la pedra. Sense un gemec, aquesta es parteix en dues. Continua llegint »

Debat de caps de llista a Lleida. Dilluns, 09/05/2011

No va ser el primer debat entre els candidats, i tanmateix, és el que millor mostra tant les seves propostes -el que diuen- com el que ells i elles són.

Al meu poble hi vivia un pagès que deia, ple d’una saviesa antiga i reposada, que tenia moltes ganes de treballar però que gràcies a Déu, se les podia aguantar. I era, no ho dubteu, l’home més feliç del món; tenia un tracte amical i distès i la seva conversa era fluïda i enraonada. Mancat de rellotge, mai no tenia pressa per arribar enlloc ni objecció a fer quan hom li proposava de fer-la petar una estona al cafè.
Aquest home senzill havia anat a escola el necessari per a no ser considerat analfabet, però com d’instint i sense teoria havia copsat l’essència del treball. Així, deia que si treballava –i ho feia, bé havia de llaurar i sembrar cada tardor i segar a l’estiu- era perquè li calia per a poder menjar cada dia, i afegia que no pensava caure en el parany de fer-ho més del compte: “Jo només treballo per viure” era el seu mot d’ordre.
Sorneguer i irònic contemplava l’aqueferament dels altres pagesos del poble, que maldaven per estendre les terres de conreu o demanaven crèdits per a fer una granja de porcs o de vedells amb l’estèril esperança de fer més diners per a poder-los gastar, en una folla dansa circular. Incapaç d’enveja, admirava els llustrosos cotxes dels veïns, vells ja però en prou feines estrenats per manca de temps.
Un dia el capellà del poble li va dir enmig d’una partida de botifarra i en to de broma que estava donant un mal exemple als pagesos joves amb això de llevar-se tard i posar-se el darrer a passar la terra. La resposta fou antològica. “Mossèn, vós hauríeu de saber millor que jo que no faig més que seguir l’exemple de Nostre Senyor, que només va treballar sis dies i el setè es va posar a jeure pel que restava d’eternitat.” Continua llegint »

«Tingues compassió, sóc cec», amb rètols que contenien missatges com aquest, moltes persones cegues demanaven almoina fa no pas gaires anys. Durant segles, les persones invidents han estat condemnades a l’exclusió social. No eren admeses al sistema educatiu –ningú no havia pensat que poguessin aprendre a llegir–, no ho eren tampoc al sistema productiu –què pot fer un cec? Deien– i, en fi, sovint eren bandejades de la societat i condemnades a la mendicitat. Com han canviat les coses, per a bé! Abans les persones amb discapacitat feien nosa a la societat, i les úniques atencions que rebien tenien la forma de caritat, productes de la benvolença i no pas de la justícia.
Però les persones discapacitades tenen els mateixos drets que les altres! Sí, però hem trigat molt a reconèixer-los-els. Les primeres escoles per a cecs i sords són del segle XIX, les primeres lleis que permeten el seu accés al sistema educatiu són del segle XX…, i encara resta molt a fer. Continua llegint »

PARE – Fill, vine aquí, hem de parlar.
FILL – Què passa, pare?
PARE – Hi ha una ratlla al cotxe. L’has feta fet tu?
FILL – No ho crec, si he entès bé la definició de “ratllar el cotxe”, no puc dir, sincerament, que hagi ratllat el cotxe.
PARE – Bé, ahir no hi havia cap ratlla, i tu vas agafar el cotxe ahir per la nit, i ningú més l’ha conduït des d’aleshores. Com es pot explicar la ratlla?
FILL – Bé, com he dit abans, no tinc cap record de ratllar el cotxe. Si bé és cert que vaig agafar el cotxe la nit passada, jo no el vaig ratllar. Continua llegint »

Si ens pregunten quant guanyem a la feina, normalment només se’ns acut parlar de la nòmina que percebem, després d’impostos. Alguns cops, especialment si la nòmina és baixa, afegim, com per compensar, que ens permeten triar l’època de les vacances, o que el lloc de treball és agradable i els companys són bona gent. Continua llegint »

Silvio Berlusconi i el papa Benedicte VI (ex cardenal Ratzinger) moren el mateix dia. Però per causa d’un error administratiu dels de dalt, Berlusconi és enviat al cel i el papa a l’infern. El Papa fa una reclamació a Llucifer, el qual s’afanya a arreglar la paperassa i l’error és esmenat.
Però l’administració divina és lenta i el Papa ha de romandre un dia a l’infern. L’endemà, a primera hora, el Papa és enviat al cel i Berlusconi a l’infern. A mig camí es troben i s’aturen un momentet a fer-la petar.
El Papa: –Disculpa per l’error!
Berlusconi: –No té cap importància.
El papa: –Tinc una gran il•lusió per anar al cel.
Berlusconi: –No et pensis, no és pas gran cosa.
El Papa: –Com que no? Tinc moltes ganes de trobar-me la Verge Maria.
Berlusconi: –Renoi, em sembla que per a això fas un dia tard.

No estem divertits ni res amb les pocasoltades de Berlusconi. Però la cosa no queda en pocasoltada, al capdavall cadascú pot fer el que vulgui amb la seva vida privada. El que resulta estrany no és que a Itàlia hom li rigui les gràcies sinó que s’escapi un cop i altre d’una justícia que l’empaita pels seus delictes –no solament de llit, sinó econòmics–.
Hi ha una dita en la qual faig confiança sempre. La vaig llegir per primer cop en un llibre de Josep Pla. Deia que tot el que puja baixa. A fe que, aplicat a Berlusconi i a la seva particular follia, té tot el sentit. Espero que també valgui per a la seva posició política.

El cor té unes raons que la raó desconeix, va dir Pascal fa una pila d’anys. I a fe que tenia raó. Pensin, per un moment, en el procés que segueixen a l’hora de prendre qualsevol decisió important. De bon començament “sentim” inclinació per una de les alternatives, si n’hi ha, o “veiem clar” que hem de fer una cosa o una altra. Això no és altra cosa que una emoció, una intuïció, un “no-sé-què” visceral que sorgeix espontàniament. Hom ho nota al cos, escenari on les emocions representen els seus papers. És a l’escalfor rogenca de les galtes, al nus de estómac, a la cremor del ventre o a l’aspresa de la boca que hom percep l’emoció. Continua llegint »

Dos consellers recorrien una ciutat de l’interior en plena campanya electoral. Arriben a una escola on necessitaven cadires, taules i ordinadors. Un dels conselleres li explica al director que compten amb un pressupost limitat i que no poden garantir res. Després es traslladen a la presó i el director els demana llits i aliments per als reus. El mateix conseller es compromet a aconseguir els suficients diners per cobrir les necessitats i construir una piscina, una pista de futbol i posar cable en tots els televisors. Continua llegint »

Entrades anteriors »