Estic bastant d'acord amb Xavier Roig, quan diu que -de moment- les revelacions de Wikileaks afegeixen poca substància a les línies generals de la política exterior nordamericana. Queda clar que els preocupa el que ja sembla que els preocupa, amb anecdotari i judicis personals afegits que poden ser més o menys curiosos o divertits, però no contradiuen frontalment el que es pot apreciar des de la superfície.

Això val per a la diplomàcia dels Estats Units, que és el que importa de debò. Però no tant per als personatges secundaris que regenten remotes províncies de l'imperi i que, a través de Wikileaks, apareixen ben dibuixats, amb el contorn realista que ofereix el que mana -ministres, presidents, reis, alts funcionaris...- quan s'adreça a algú a qui considera superior, com l'administració dels EUA.

És el cas de dos miserables. Es diuen Juan Fernando López Aguilar, exministre de Justícia, i Cándido Conde-Pumpido, fiscal general de l'Estat. Quan el PSOE va arribar al poder, el 2004, ells van ser els encarregats de mentir als familiars de José Couso, assegurant que aixecarien les barreres governamentals perquè es pogués tramitar el procés contra els tres militars nordamericans que van matar el càmera de Tele-5 a l'hotel on es refugiava la premsa internacional, a Bagdad. La realitat és que, en paral·lel, donaven garanties a l'ambaixador dels Estats Units de que farien "tot el possible per a què el cas s'arxivi".

Almenys José Maria Aznar va afrontar de cara totes les manifestacions contra la guerra de l'Iraq. De la mateixa manera que va aguantar que els càmeres de totes les cadenes deixessin a terra la seva eina de treball quan passava ell per davant. Aznar era moltes coses, però no un fals.

José Couso era un dels millors càmeres amb qui he treballat. I una bona persona. En tota la seva vida ell mai no va actuar com Conde-Pumpido i López Aguilar. Per això ell va anar a Bagdad a guanyar-se la vida explicant la veritat i els altres dos encara repten pels passadissos de Madrid.