No sóc ni pro sionista ni antisionista. Sóc “teatreru”, i d’aquí l’exemple. Em refereixo a Shylock, el protagonista de El mercader de Venècia, i l’estranya relació que manté amb el seu autor, William Shakespeare. El dramaturg el destrossa, a Shylok. Li fa pagar la seva altivesa enfront dels cristians fins al límit de la més cruel de les humiliacions. Però sorprenentment, enmig de l’obra, Shakespeare posa en llavis de l’usurer les més belles paraules antiracistes que s’han escrit mai: Que no tenim dues mans els jueus? / Que no tenim dos ulls, com vosaltres? / Òrgans, dimensions, sentits, afectes i passions? Aquest joc fins a cert punt pervers provoca, en el públic o el lector, una curiosa sensació: la d’alegrar-se de la mala fi d’algú a qui una estona abans hauria defensat contra tot i tothom.

Traslladat a l’actual campanya electoral, ve a ser com acusar de provocador i incendiari algú que es limita a denunciar els greuges comparatius de la diferent pressió fiscal que s’aplica sobre determinats territoris. Com acusar un partit d’aferrar-se a la poltrona, quan no ha tingut cap problema a renunciar-hi per defensar un vot negatiu carregat de dignitat. Com titllar una gent d’immobilistes quan fa dècades que tiren de la corda, sovint massa en solitari. Com acusar-los de traïdors quan resulta que han aixecat un corpus legislatiu capaç de transformar el país de dalt a baix. Com atacar el seu presumpte servilisme enfront de l’enemic, la seva suposada renúncia davant de la història, la... el... tot.

Shylock acaba malament. Potser s’ho ha buscat, ves a saber. Però el públic, que ha arribat a odiar-lo, surt del teatre conscient que les paraules més compromeses que ha sentit les ha deixat anar aquell camàlic de la història: Si ens punxeu ¿no sagnem? / Si ens feu pessigolles ¿no riem? / Si ens emmetzineu ¿no ens morim?

Però no patiu, que el vell empestat seguirà endavant. Al cap i a la fi, Shakespeare l’ha dotat, potser a contracor, d’una qualitat innegable: una tossuda i inesgotable valentia.