Després de formar part dels dos governs més escorats cap al nacionalisme de la història de Catalunya - Estatut, nou sistema de finançament, multes lingüístiques, llei del cinema, llei de consum, pacte per la immigració, etc - Resulta que per al senyor Antoni Castells i altres polítics il·lustres del PSC aquest partit ha de ser més nacionalista. Com si no ho hagués estat. I això que porten 30 anys a la primera línia gràcies als vots 'espanyolistes', que tenen com a referent el socialisme espanyol.
Diu Castells que cal prendre com a referent Joan Raventós. Amb tots els respectes personals - em va tocar passar la nit del cop d'estat de Tejero amb Raventós a la seu del PSC de Rambla de Catalunya, la seva gestió no es pot qualificar de reeixida, ja que durant aquesta es van repetir les majories absolutes de Jordi Pujol i això que el PSC tenia el vent a favor (recordem els resultats de Felipe González a la dècada dels 80). El PSC va perdre el nord en portar Josep Tarradellas. Posteriorment, Raventós i Raimon Obiols van veure Pujol com el seu pare, amb una barreja de temor reverencial i subordinació ideològica. I ara els autodenominats 'catalanistes' del PSC continuen buscant la seva personalitat, com si fossin adolescents.
És possible que el socialisme català sigui un Titanic, com diu Castells. Si és cert, a això hauran contribuït polítics com ell, que sempre han estat a missa i repicant i que estan disposats a abandonar la nau amb rapidesa, si no se’ls garanteix que es mantindran fins a la jubilació a primera línia. Els ciutadans de Catalunya han votat CiU (un 38%, lluny del 46% del 1984, 1988 i 1992 o de 40,9% del 1995) per motius econòmics (la crisi desgasta els partits en el poder), però també per descansar de les 'ocurrències' del tripartit, govern on el senyor Castells ha jugat un paper destacat. Això del grup parlamentari - un tema absolutament menor que arrosseguen¡ des de 1978 - és una cosa que determinats dirigents socialistes treuen a la llum cada vegada que fracassen i volen donar-ne la culpa als altres. Quan guanyen- gràcies en bona part als vots 'espuris'- se n’obliden i a cobrar, que són dos dies. Per a CiU (bé que fan), qualsevol pacte amb el govern central és una conquesta. En canvi, per al tripartit és una renúncia. Així no es pot anar ni a la volta de la cantonada.
Jo crec que Castells ha de ser feliç i formar el seu partit per contrastar quant l’estima el poble de Catalunya.
