Jacques Derrida i ‘Le Monde diplomatique’
Article traduït per Carme Geronés / Carles Urritz)
Jacques Derrida, filòsof i escriptor que va morir el 9 d’octubre, sempre va ancorar la seva reflexió en les qüestions contemporànies. El que li va suposar moltes crítiques. La seva implicació en l’espai públic el va conduir, el 8 de maig del 2004, fins a l’escena del Palau d’Esports a París, on Le Monde diplomatique festejava els seus cinquanta anys rodejat d’intel·lectuals i militants de tots els continents. Publiquem el text que va pronunciar en les seves excepcionals circumstàncies. Sens dubte una de les seves darreres intervencions públiques a França.
París, a França, parlant la seva llengua, i França a Europa. Els llocs que assumeixen i porten aquest nom, els llocs on es porten i es prenen una paraula pública i una responsabilitat política relativament lliures, poden convertir-se aquests llocs sense presumpció, sense paradoxa ni contradicció, en els centres pensants, actuants, irradiants, d’una altermundialització digna del terme? A aquesta pregunta, la meva hipòtesi, la meva esperança, respondran “sí”, un “sí” que miraré d’argumentar.
Com a amic fidel i lector agraït de Le Monde diplomatique, voldria retre homenatge a allò que considero la publicació, l’aventura i l’ambició periodística més notables d’aquest mig segle, és a dir, de tota la meva vida d’adult i de ciutadà. I no solament a França, a París i a Europa. En el decurs d’aquests cinquanta anys que han passat, que han passat indiscutiblement i irreversiblement, Le Monde diplomatique haurà representat per a mi l’honor i el valor del que ha estat, a través d’una informació íntegra i rigorosa, sovint introbable en una altra banda, i més que no pas un model periodístic heretat del millor passat, haurà significat, alhora, en el mateix moviment, una crida i una exhortació per al futur.
Per al futur del món, el de França i d’Europa, sens dubte, però també més enllà. L’evocació, el reportatge, l’anàlisi sense concessió i sense unilateralitat dels fets han estat aquí sens dubte la norma, però també, al mateix temps, la crida a fer allò que no està fet i, per tant, queda per fer. La crida a afirmar, a reafirmar, a avaluar, a decidir. Així doncs, no és tan sols el passat d’aquesta gran publicació el que jo voldria honrar, sinó també allò que ens demana, allò que ens exigeix a nosaltres i al món per al futur. Per això mateix aquestes paraules, a més de constituir una salutació i un homenatge, seran uns desigs per al demà.
|