Mocs per donar i per vendre!

dijous, 9/12/2010

Tan bon punt arriba el primer fred, les escoles bressol s’omplen, inevitablement, de mocs, estornuts i tos.  Es comença cap a l’octubre i ja no s’acaba fins que torna el bon temps. I, que jo sàpiga, no podem fer res per aturar-ho!

El que sí que podem fer, però, és parar atenció a com moquem o deixem que es moquin els infants. A moltes escoles bressol ja tenim instaurat el que anomenem “el racó dels mocs”. Sona una mica estrany, i fins i tot potser escatològic, però té una gran funció, tan higiènica com educativa.

El racó consta d’un dispensador de mocadors de paper, un mirall a l’alçada dels infants i una paperera. Així de senzill. I el fan servir en funció de les seves habilitats i del seu interès.

Al principi, quan les educadores veiem que tenen mocs, els avisem perquè en prenguin consciència, i els proposem que vagin a buscar un paper per mocar-se. Si encara no dominen prou bé el fet de mocar-se en si, ells ens porten el paper i  nosaltres els moquem. Quan acabem, els preguntem si el volen llençar a la paperera. I normalment ens responen que sí (segurament si els obliguéssim a fer-ho, no sempre ho voldrien fer…). I si, pel que sigui, no volen, el llencem nosaltres.

Amb el temps, a mesura que perfeccionen els seus moviments i que van despertant l’interès per mocar-se, ho van aprenent a fer ells sols. El mirall els ajuda a veure si s’han netejat bé o si han d’insistir una mica més.

I el que més m’agrada: quan un infant veu que un altre té mocs, li va a buscar un paper i el moca, normalment amb cura i delicadesa, tal com li agrada que l’hi facin a ell…

Castanyes… al cistell!

diumenge, 31/10/2010

Davant la invasió imparable de costums i tradicions forànies estem encara més obligats a celebrar les nostres, que no són ni millors ni pitjors, són les nostres!

Divendres a l’escola vam celebrar la Castanyada. Al matí, va venir la Maria la Castanyera, ens va explicar el conte de “Les castanyes i cargols amb banyes”, a fora el pati, mentre tots l’escoltàvem i l’ajudàvem a cantar, ben vestits per l’ocasió: faldilles, mocadors, davantals… També hi vam convidar totes les famílies, perquè poguessin compartir amb els seus fills una dia especial a l’escola.

Després d’escoltar la història de la Maria la Castanyera, la vam acompanyar a cantar i ballar la seva cançó, la de “La Castanyera”:

La Castanyera, popular

Quina alegria quan ve el fragment de “sona la música, laralaralarero, sona la música laralaralalà!”

Després vam menjar castanyes torrades que havien portat els petitons de l’escola i, en general, van tenir molt d’èxit! Mentrestant, de fons, sonava una selecció de cançons de la tardor i la Castanyada que ja havíem estat escoltant uns dies abans.

Al llarg del mes d’octubre, vam tastar tot de fruits típics de la tardor: carbassa, moniatos… I aquesta setmana va arribar la cirereta del pastís! Els més grans de l’escola van fer panellets! Cada infant va portar algun ingredient i, entre tots, van elaborar la massa. L’endemà van fer les boletes i hi van posar pinyons, ametlles, cacau en pols, coco… I els van portar a coure al forn del poble. Que divertit!

Ara només ens queda viure la festa de la Castanyada en família. Que la gaudiu molt!

Torrem castanyes, de País de Xauxa

La vaga

dimarts, 28/09/2010

vagaQue la reforma laboral ens perjudica seriosament, és evident. Que no hi ha dret que ens retallin el sou indiscriminadament als que no tenim cap culpa de la crisi dels nassos, és una obvietat. I molt rabiosa. Que hem de sortir al carrer i fer-nos sentir, segurament és el millor que podríem fer d’entre les poques possibilitats que tenim davant d’un govern que no escolta.

Però, ves per on, topem amb els serveis mínims! No podem fer vaga i tancar l’escola bressol. Resulta que hi hem de ser tres persones per quatre grups d’infants (un d’ells, el de nadons, que tenen entre 5 i 9 mesos).

Sí, podríem pensar que si hi ha poc personal, les famílies es quedaran els infants a casa i no passarà res. Però… i si no? I si les famílies no poden? I si no volen fer vaga? També tenen el seu dret, no? A la ràdio deien fa uns dies que dos de cada tres treballadors no farien vaga.

Llavors, què fem amb les criatures? Perquè amb tres educadores per quatre grups d’infants, no pots sortir de la classe ni per anar a fer un pipí! Ja no parlem de si un nen es fa un trau o qualsevol altra cosa semblant.

A més, no podem fer vaga de canviar bolquers, de donar esmorzar, d’atendre les necessitats dels infants, que són les mateixes que qualsevol altre dia.

O sigui que ens queden dues opcions: treballar o treballar. Fins demà!

Adaptació: sí o no?

diumenge, 19/09/2010

adaptacio si o noQuan una criatura comença a anar l’escola bressol, se separa per primera vegada del seu nucli més proper. Se’n separa per primera vegada durant tantes hores i tants dies. I això no és gens fàcil.

És llençar-se de cop a allò desconegut: espais, infants, mestres, materials… i tot això, sense la presència incondional dels pares o la família més propera!

Què passa pel cap d’una criatura quan viu aquest procés és difícil de saber, però ens podem imaginar que, en un principi, ho pot viure com una sensació d’abandonament: la mare –la meva mare–, em deixa aquí sol i se’n va! I per això ploren, i ploren, i ploren. Fins que, de mica en mica, van entenent que la mare (o el pare o qui sigui) torna a buscar-lo, cada dia, sens falta.

Però això és un procés i, com a tal, requereix temps. Temps i paciència.

Les escoles bressol són, en bona part, una mesura per a la conciliació de la vida familiar i laboral. Però els i les professionals que hi treballem procurem no perdre de vista el benestar dels infants. Amb aquest objectiu ben clar, planifiquem els cursos, preparem els espais, seleccionem els materials i organitzem els dies d’escola, els horaris i el procés d’adaptació.

Per això proposem a les famílies noves que les primeres setmanes de curs, els infants vinguin només una estoneta al matí. Primer amb algun familiar proper, que s’estigui amb la criatura un temps, mentre ella es va familiaritzant amb la mestra, els companys, els espais… De mica en mica, els familiars van marxant, cada dia una estoneta més llarga.

Tampoc vénen tots els infants de cop; un vénen a primera hora del matí i els altres a última hora. D’aquesta manera, la mestra pot atendre millor les necessitats afectives d’uns infants que, en la majoria de casos, es queden desconsolats quan marxa el pare o la mare.

Així és com ens agrada viure el procés d’adaptació, perquè entenem que és el millor per als infants. Però entenem, també, que per les famílies pot arribar a ser molt complicat està disponibles durant aquests dies per acompanyar els seus fills durant poques hores.

I com en tot, hi ha de tot. Hi ha famílies que no els agrada, perquè els fa anar molt malament. N’hi ha que fan mil i un malabarismes per poder compartir amb el seu fill aquest moment tan important i per facilitar-li el màxim aquest procés. N’hi ha que no els suposa cap problema perquè ho tenen fàcil per combinar-s’ho. N’hi ha que no “hi creuen”, però es resignen a fer aquests horaris. I segur que encara hi ha molts més punts de vista!

Quin és el vostre? Què en penseu? Val la pena viure aquest procés de manera gradual? Ho heu fet, vosaltres? Us compensa? Com ho heu viscut?

L'últim mico

diumenge, 12/09/2010

Em sembla que no mentiria si digués que l’educació és l’últim mico del nostre país, i la primera etapa d’educació infantil en concret és l’últim mico de l’educació.

A vegades, però, aquesta diguem-ne desgràcia té algun avantatge. Com, per exemple, que no ens afecti el nou calendari escolar. Simplement perquè no ens contemplen.

La ignorància envers aquesta etapa educativa, doncs, ens ha permès, a les escoles bressol que ho hem volgut, començar el curs amb infants el dia 13 de setembre, en lloc del 7, i no tancar l’escola una setmana durant el febrer.

Els motius són bastant obvis. Als CEIP segurament oferiran activitats extraescolars durant la setmana blanca, amb monitors o personal aliè al centre educatiu. A l’escola bressol, però, és un disbarat deixar criatures tan petites amb personal nou per només 5 dies, alterant la manera de funcionar, l’organització, les seves rutines, els seus referents… No té sentit.

Com a contrapartida, disposar al setembre d’aquesta setmana de més (la que havíem tingut sempre, vaja!) ens permet iniciar el curs amb millors condicions: podem fer les entrevistes individuals amb cada família per conèixer les dades més importants de cada infant quant a alimentació, repòs, salut, joc…

Podem, també, preprar els espais de manera acurada, tenint en compte el que sabem dels infants que tindrem a cada grup, coordinar l’equip, elaborar material, planificar el servei de menjador… i moltes altres coses i cosetes, que potser no es veuen, però que són realment importants per iniciar el curs de la millor manera possible.

Demà ja rebrem els infants a l’escola. Els infants i les famílies. No sabem com anirà, però comencem el curs amb il·lusió, amb ganes que els infants se sentin a gust amb nosaltres, amb l’espai i amb la resta de companys. Amb ganes que el procés d’adaptació sigui el més satisfactori possible, tant per les criatures, com pels pares i per les mestres. I amb ganes que, en definitiva, els infants siguin feliços i puguin créixer en tots els sentits.

Alegria, que és festa major!

divendres, 27/08/2010

Falta molt poquet per la festa major del meu poble. A tothom, qui més qui menys, li agraden les festes que se celebren a la seva localitat. Però una de les coses que més em fascina de la meva festa, de la nostra, és la intensitat amb què la viuen les criatures…

No és estrany veure nadons de pocs mesos vestits de castellers, del ball de les gitanes o amb les faldilles del ball de panderetes.

No ens sorprèn, tampoc, veure com els més petits corren pels carrers, dies abans de la festa, a la recerca dels balls i les figures assajant a l’aire lliure, fent-ne partícip a tothom que passeja per allà. O mirant els aparadors de les botigues decorats amb el drac, l’àliga o els gegants.

Les criatures canten les músiques dels balls i n’imiten les seves coreografies. Ballen el drac, abaixant el cos i aixecant els braços per darrere, talment com les seves ales; ballen els gegants, amb els braços ben amunt per ser tan alts com ells; toquen les panderetes, tres passos endarrere, tres passos endavant, o agafen qualsevol cinta per ballar les gitanes.

festa majorfesta major2

I no té preu veure’ls la cara que fan quan, a l’hora de la veritat, en cercaviles i processons, veuen els gegants, o l’àliga, o les faldilles del les balladores voleiar quan giren, o senten els sons de les gralles, els flabiols, els timbals… Quins moments tan emocionants!

Però això no és tot. A primers de setembre s’acaba la festa, però reneix pocs dies després, quan comença el curs escolar. Totes les escoles i llars d’infants, en més o menys mesura, parlen de la festa, la canten, la ballen, l’escolten, la veuen. Es podria dir que per les criatures, tot l’any és festa major! I que duri!

Bona festa major!!!

Bones vacances!

dijous, 29/07/2010

bones vacancesEt passes mig curs esperant les vacances i, quan les veus a tocar, només penses que bé que t’aniria tenir uns dies més per treballar. Arriba el final de curs i la feina se sobredimensiona… Àlbums que recullen el procés dels infants, informes, entrevistes amb les famílies, reculls fotogràfics, vídeos, la festa de final de curs…

Sembla que no te’n sortiràs, però -ves per on- te n’acabes sortint; cada any passa el mateix. I ara ja estem de vacances i amb tota la feina feta.

Quan acaba un curs, és inevitable mirar enrere i fer-ne una valoració global. Hi ha cursos més fàcils i n’hi ha de més difícils. Aquest, per mi, no ha estat gaire plàcid, però ben mirat, en el fons, ha estat molt positiu.

Perquè mentre estàs vivint situacions conflictives, només saps (o pots) veure’n la part negativa, però amb el pas del temps, t’adones que totes aquelles dificultats que et resultaven tan dures t’han ajudat a créixer, personalment i professionalment. I això s’ha de valorar.

Me’n vaig, també, i malgrat tot, amb molts bons records del curs perquè, per sobre de tot, hi ha les criatures. I les criatures t’omplen de moments fantàstics, et fan riure i plorar, et fan dubtar, qüestionar i decidir. Et fan aprendre i reaprendre. I, sobretot, et fan estimar.

Que tingueu tots unes bones vacances! I aprofiteu per gaudir al màxim de les vostres criatures, que creixen molt ràpid! ;)

Artistes de cap a peus!

dilluns, 5/07/2010

Un curs escolar dóna per molt. Al llarg dels deu mesos, les criatures pinten sobre papers blancs, negres, grocs, blaus, grans, petits, prims, gruixuts, amb ceres, amb pintures, amb els dits, amb pinzells, amb esponges…

artistes de cap a peus3

Amb l’arribada del bon temps, però, podem donar regna solta a la nostra creativitat! Fa molta calor i cal aprofitar el temps a l’aire lliure fent diverses activitats. La més típica, els jocs d’aigua. La més… (qualifiqueu-la com vulgueu!), és la de pintar-nos de cap a peus!

artistes de cap a peus1Posem a l’abast dels infants (vestits només amb bolquers, calcetes o calçotets), pintures de diferents colors i pinzells de tots tipus. A partir d’aquí… tot s’hi val!

És impressionant veure com s’ho passen de bé! Pintant-se la panxa, els peus, les mans, els braços… Els seus i els dels altres! Donen llibertat a la seva imaginació i creen autèntiques escultures humanes!

Es converteixen en artistes. Artistes de cap a peus!

Justos per pecadors

dimarts, 22/06/2010

No sóc experta en economia, ni m’hi acosto, però em sembla que és evident que la maleïda crisi no és culpa dels treballadors que lluiten cada dia per tirar endavant amb el que poden.

Els culpables els podem anomenar polítics, especuladors, estafadors, monarques o qualsevol personatge d’aquests que es dediquen a jugar amb els diners de la gent sense pensar en res més que en el seu interès.

I com acaba això? Pagant justos per pecadors: reducció del sou dels funcionaris (i dels laborals, ep! No tenim els mateixos privilegis que els funcionaris, però a l’hora de rebre, estem tots al mateix sac).

El fotut del cas és que segur que molta gent pensa que als funcionaris ja els està bé, que tenen places fixes, que van a la feina a complir la llei del mínim esforç*, que a les 3 en justos per pecadorspunt els cau el boli, que…

D’aquest tipus de funcionaris, per desgràcia, n’hi ha (massa, dira). Però n’hi ha molts d’altres que tot això no sabem ni de què va. Altra vegada, justos per pecadors.

I què hem de fer? Una vaga? De què servirà, si els que prenen aquestes decisions són els que no han pagat mai un àpat de la seva butxaca? Aquests ens han d’escoltar? Ens han d’entendre? Ens han de respectar? Ho tenim fotut…

-

-

-

*Un home va a l’ajuntament i pregunta al de l’entrada:

- Que no treballen a la tarda?

- No, és al matí que no treballen. A la tarda ja ni vénen.

Quina calor que fa!

dilluns, 14/06/2010

SANY1390Quan arriba el bon temps i pugen les temperatures, a les escoles hi fa moooolta calor! I si ens hi estem fins al juliol, la calor s’allarga molts dies.

Llavors, què podem fer? Doncs jocs d’aigua, una manera divertida i refrescant de passar la calor a l’escola!

Només ens calen alguns recipients grans plens d’aigua, utensilis diversos per jugar i treure’ns la roba!

Podem fer servir ninots de plàstic, regadores, culleres, pots de diferents mides, recipients foradats (tipus colador o semblant), nines… I molta imaginació!

SANY1378No ens enganyem: fer jocs d’aigua a l’escola comporta molt d’enrenou (desvestir-los, treure’ls la sorra un cop acaben de jugar, eixugar-los, tornar-los a vestir de cap a peus, evitar que es tornin a mullar un cop vestits…

Però, realment, val la pena, perquè s’ho passen pipa i s’obliden de la calor durant una bona estona!

I, a més, tot s’hi val: jugar a fer trasvassaments amb els pots, tirar-se aigua amb una regadora, esquitxar-se els uns als altres, posar-se a dins d’un recipent amb aigua, banyar les nines, mirar-s’ho des de la distància…