Les darreres setmanes hem assistit a una autèntica allau d'informació confidencial del Departament d'Estat dels EUA, que, per obra de Wikileaks, ha passat a convertir-se en allò que els analistes anomenem “informació oberta”. Més enllà de les reflexions, òbvies, sobre la dificultat de gestionar confidencialment gran quantitat d'informació digitalitzada i garantir la seguretat d'una xarxa a la que tenen accés milers de persones, de diferents graus de seguretat, queda la pregunta que més m'interessa: i Catalunya? Doncs de l'anàlisi d'una selecció de cables “desclassificats” il·legalment per Wikileaks i d'alló que la premsa de Madrid ha volgut publicar (i El País no acostuma a tirar-se pedres a la teulada) cal prendre nota d'algunes coses.

En primer lloc i, com no podria ser d'altra manera, el focus de l'ambaixada és en les relacions estat a estat, el negoci de la diplomàcia és aquest, i els diplomàtics nord-americans quan es refereixen a Catalunya ho fan com a “regió”. Una gran quantitat d'informació filtrada relativa a Espanya ho és sobre els polítics que formen o poden formar govern a Espanya i les seves intencions, i amb una certa precisió. En canvi els cables sobre política catalana sorprenen per la seva absència, en un moment en que s'estava negociant l'Estatut. Les referències a Catalunya són més aviat contextuals. En algun moment es desafina: en un cable del 2006 es qualifica ERC, llavors entusiasta aliada de Zapatero, de “ultra-nationalist Catalan party”, cosa que senzillament no era ni és així (ni Ciutadans qualifica ERC d'aquesta manera). La conclusió que se'n desprèn és que, a no ser que formin part d'un paquet de documents no filtrats o d'un de “filtrats” de veritat des de Madrid, no hi ha cables específics sobre Catalunya. El nostre país apareix en aquests cables amb importància relativa i sempre en funció de com afecta a l'estabilitat d'Espanya.

La segona qüestió és que a Catalunya els nord-americans tenen interessos estratègics molt clars en seguretat. Als documents de Wikileaks es fa evident la seva gran preocupació sobre el terrorisme islamista i la penetració del crim organitzat, especialment el rus. Probablement les connexions atribuïdes en altres cables entre govern i màfia russa, la fan ser especialment observada.

Les infraestructures i la posició geoestratègica de Catalunya també juguen el seu paper: el port de Tarragona i la farmaceutica Grífols reben atenció en els dos casos des d'un enfoc de defensa, i la seva importància respecte el seu ús pels militars nord-americans.

Tot i que aquests documents no són més que part de la informació durant un període de temps concret que genera l'ambaixada de Madrid, cal adonar-nos de la importància estratègica que la nostra seguretat interior té per als Estats Units. La gestió del contraterrorisme a Catalunya i la lluita contra el crim organitzat poden ser per Catalunya instruments estratègics en les relacions internacionals. I no s'ha de perdre de vista els actius catalans en infraestructures i el valor que els atorguen des de fora.

Algú podria dir que la diplomàcia americana no ens coneix prou, i podria ser cert. Però el punt important és si som rellevants. De la llista d'interessos nord-americans presents a Catalunya no n'hi ha cap fora del control del govern de Madrid i en mans catalanes. Madrid segueix controlant les infraestructures, la justícia i ha orientat les seves forces de seguretat a Catalunya al contraterrorisme i el crim organitzat. Com és evident la rellevància no passa pels discursos i els titulars als mitjans, sinó per les capacitats reals, i aquells que les tenen són objecte d'interès i d'interlocució. Els qui vulguin fer progressar el país, i això seria complicat amb l'oposició dels EUA, ho hauran de tenir ben present.