Opinió

A l’article de la setmana passada, on feia un breu anàlisi de la situació postelectoral, i referint-me a ERC, deia: “El pitjor que podria passar és que l’actual Esquerra tornés a les pràctiques suïcides de sempre”. Dit i fet. Divendres dia 10, Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident en funcions de la Generalitat, expresident d’Esquerra i un dels pesos pesants del partit, en les seves primeres declaracions després del 28-N, parlava clar i català. Deia que els responsables d’un partit que en unes eleccions perd la meitat dels escons i dels vots haurien d’haver dimitit la mateixa nit electoral (es referia a Joan Puigcercós i Joan Ridao); que la campanya del seu partit ha estat “pèssima”, de segona divisió i obsessionada amb polemitzar amb els petits rivals (Solidaritat i Reagrupament) enlloc de tractar de tu a tu als grans (CiU i PSC).

A Carod-Rovira li poden criticar moltes coses –que ell és tant responsable com la resta de la creació del tripartit, que les crítiques s’haurien de fer als òrgans interns del partit...—però ningú li pot retreure que les seves afirmacions no siguin certes. Algú li podrà criticar que parla per despit –ell mateix reconeixia als micròfons de Jordi Basté que fa un any que no parla amb l’actual president d’ERC, Joan Puigcercós—però a Carod no li falta autoritat moral per dir el que diu. Sobretot, perquè sempre es podrà vantar que durant la seva presidència el partit va arribar a tenir 21 diputats i 416.000 vots, el doble dels que té ara.

Però en el fons, malgrat les pugnes intestines, les factures polítiques pendents i el lògic malestar pel fracàs electoral, Esquerra té una assignatura pendent que amb el temps no ha acabat de resoldre: com es vol posicionar políticament. Durant els darrers 30 anys, l’històric partit de Macià i Companys ha tingut una línia poc previsible on han pesat més els factors conjunturals i de lideratge que un cos ideològic ben definit. Per posar solament alguns exemples: en que s’assemblen els projectes polítics d’Heribert Barrera i Joan Hortalà, Àngel Colom o del tàndem Carod-Puigcercós?. Amb moltes coses no. El discurs de Barrera i Hortalà tenia en el seu accent nacional el seu principal fil argumentatiu i, per aquest mateix motiu, per construir gairebé des de zero l’edifici autonòmic de Catalunya van donar suport a la CiU de Jordi Pujol. El tàndem Carod-Puigcercós van fer exactament el contrari. Van tenyir el seu discurs d’un marcat accent d’esquerres que els va portar a enfilar fins a la presidència del país dos polítics socialistes, Pasqual Maragall i José Montilla, que no van guanyar les eleccions. I l’Esquerra d’Àngel Colom va ser la de la desacomplexada reivindicació independentista i antiviolència; la d’un partit que no dubtava a condemnar on fos un atemptat terrorista, que va ser un actor principal en el desmantellament de Terra Lliure i de la incorporació dels seus membres a la vida política. De fet, es podria dir que Colom va convertir ERC en la casa comuna de l’independentisme amb l’entrada del Front Nacional de Catalunya, Catalunya Lliure i de l’entesa amb Nacionalistes d’Esquerra.

La nova etapa d’Esquerra cap a on es dirigirà. Mantindrà el front d’esquerres amb PSC i IC --tot i el que li ha representat el tripartit-- o prioritzarà el seu perfil nacional? Explorarà, com suggeria Carod, un nou espai polític amb Ferran Mascarell i Montserrat Tura o reforçarà el seu discurs independentista? El problema que arrossega Esquerra és d’indefinició i, sobretot, de previsibilitat. Allò que és previsible potser no és molt brillant però dona seguretat. I avui en dia la seguretat i la tranquil•litat és un valor a l’alça.