“És una llei per la galeria”, “serà desviada”, “es proclamarà a les ambaixades d’Àfrica”... ironitzen els gossos de la guerra francesos. La Llei sobre la repressió de l’activitat dels mercenaris, adoptada per unanimitat per l’Assemblea Nacional el 3 d’abril del 2003, no justificaria el to triomfalista de l’exministre de Defensa, el socialista Paul Quilès, davant els diputats: “França podrà honrar-se de ser el país occidental dotat de la legislació més rigorosa en aquest camp”.
Aquesta llei, proposada el 2002 per Alain Richard, ministre de Defensa de Lionel Jospin, crea una categoria criminal nova en dret francès, els mercenaris, penibles de cinc anys de presó a una multa de 75.000 euros. Aquestes penes estan agreujades pels organitzadors del reclutament (set anys de presó i 100.000 euros de multa).
A partir de llavors es considera mercenari tot individu “especialment reclutat per combatre en un conflicte armat”, que no surti d’un estat part en aquest conflicte ni membre de les forces armades, que “prengui o intenti prendre una part directa en les hostilitats [...] amb vista d’obtenir un avantatge personal”. Aquesta definició protegeix els legionaris, integrats en l’exèrcit francès. Contràriament a la convenció adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 4 de desembre del 1989, la Llei francesa exclou també del seu camp d’aplicació els consellers militars i els tècnics reclutats en el marc d’acords de cooperació o de contractes industrials, que no tenen vocació de combatre.
“Aquest projecte de llei respon a una petició premiant i justificada de país amic, principalment africà [...]”, declarava, el 6 de febrer del 2003, davant el Senat, Michèle Alliot-Marie, la ministra de Defensa. En efecte, l’adopció de la Llei contra els mercenaris constitueix una prova de bona voluntat de París respecte dels governs africans. Aquesta hipòtesi sembla confortada per l’únic exemple, avui, d’aplicació d’aquest text. A l’agost del 2003, Ibrahim Coulibaly (àlies IB), un dels caps militars de la rebel·lió ivoriana, i una desena de presumptes còmplices eren detinguts a París per intent de “desestabilització” de la Costa d’Ivori (derrocament, fins i tot assassinat, del seu president Laurent Gbagbo). Sobrevivint a aquest fons de tensions molt vives entre París i Abidjan, aquesta sèrie de detencions comportava comentaris satisfets del president ivorià (1), el qual, irònicament, és “el darrer que ha contractat oficialment mercenaris francesos”, es burla un pilar del sector parisenc d’aquest tipus d’activitat.
Per Philippe Leymarie*
Article traduït per Rut Jou
Un centenar d’homes i un Boeing 727 provenint de l’Àfrica del Sud; armes que havien de ser carregades a Zimbabwe, on l’avió va ser inspeccionat el març del 2004; els cervells —el britànic Simon Mann i el sud-africà Nick Du Toit, exdirigents d’Executive outcomes (1), l’excompanyia més important de seguretat privada del continent africà—, als quals se’ls havia promès una retribució d’un milió de dòlars; un probable financer, sota el cop d’una inculpació, Mark Thatcher, fill de l’exprimera ministra britànica; connexions possibles amb un alt funcionari del Pentàgon (2); i un opositor refugiat a Espanya, Severo Moto, que esperava a les Canàries el top per prendre el poder a Guinea Equatorial, el Kuwait d’Àfrica, eliminant Teodoro Obiang Nguema, president d’aquest petit Estat des de fa vint-i-cinc anys.
Aquests són els ingredients de l’operació mercenària més espectacular d’aquests últims anys, en un fons de petroli, i d’interès creixent de les companyies americanes per a les reserves d’or negre del golf de Guinea (3).
Es creia pràcticament desapareguts aquests horrors que fa molt temps havien format part del paisatge africà; eren des de mitjan anys seixanta al Congo (convertit en el Zaire, i després en la República Democràtica del Congo); als anys setanta i vuitanta, a les Comores, a les Seychelles, a Benín, a Guinea, a Rodèsia (convertida en Zimbabwe) i Angola.
El Regne Unit, França, la República de Sud-àfrica i Israel estan entre els grans proveïdors d’aquests soldats perduts. Durant aquests anys dominats per les lluites anticolonials i la guerra freda, el rei Hassan II del Marroc, el president gabonès Omar Bongo, el règim blanc de Ian Smith a Rodèsia (Zimbabwe), o dirigents francesos com Jacques Foccart —secretari general d’Afers Africans de l’Elisi— i l’exprimer ministre Michel Debré, diputat de l’illa francesa de la Reunió, els havien aportat un suport més o menys discret.
Un dels mercenaris més emblemàtics, Robert Bob Denard, saltava de Rabat a Kisangani, de Conakry a Cotonou, de Salisbury a Pretòria, de Libreville a Moroni: volia lluitar contra el comunisme i assegurava que no actuaria mai contra el seu país, França, “encara que si —segons el principi dels llums tricolors— passava a taronja... sense esperar el verd (4)”.
Aquests gossos de la guerra que pretenien defensar la civilització van ser sovint manipulats pels serveis d’informació i les multinacionals occidentals (com la companyia petroliera Elf, a França). Sobretot han deixat una imatge de salvatgeria, de rapinya, indisciplina i, com al Congo als anys seixanta, han instal·lat la confusió.
Per Hernando Calvo Ospina*
Article traduït per Rut Jou
Al final del Tour de França 2004, les terceres places individuals —Ivan Basso— i per equip les van guanyar els ciclistes de l’equip CSC. Molts pocs seguidors saben que aquestes inicials signifiquen Computer Science Corp., i encara menys que es tracta d’una transnacional lligada a les forces de seguretat americanes. Aquesta relació es va reforçar el març del 2003 quan l’CSC va adquirir DynCorp, una de les societats militars privades (SMP) preferides de Washington.
Des de les acaballes del 1993, DynCorp és present a Colòmbia. Encara que se suposa que exerceixi les seves activitats en el marc de la lluita contra el narcotràfic, l’empresa participa, en companyia de més de trenta SMP, en la guerra dirigida contra les guerrilles —Forces Armades Revolucionaris de Colòmbia (FARC) i l’Exèrcit d’Alliberació Nacional (ELN)—, però també en la repressió del moviment social. Sota contracte directe amb el Departament d’Estat Americà, el Pentàgon o l’US Agency for International Development (USAID) (1), aquestes SMP defensen, en efecte, els interessos de la súper potència. Gràcies a elles, Washington va fabricar el principal conflicte privatitzat del món (fora de l’Iraq).
Va ser el 23 de setembre del 1999 quan el president Andrés Pastrana va tornar a Washington després d’haver obtingut del Sr. William Clinton una ajuda d’1,7 mil milions de dòlars per finançar el Pla Colòmbia; tant per vetllar l’opinió pública com per evitar l’impacte psicològicament negatiu d’una intervenció massa visible, el nombre de militars americans autoritzats a treballar en operacions antinarco a Colòmbia es va limitar a quatre-cents. De totes maneres, si es tracta d’evitar una intervenció oberta —del tipus de Granada (1983) o Panamà (1989)—, a Washington no li importa donar suport a Bogotà a través dels sistemes amb èxit d’informació, formació i entrenament. Aprovant el Pla, el juliol del 2000, el Congrés americà autoritza, a més de la dels militars, la presència de quatre-cents subcontractats civils, restricció que seria fàcilment desviable. La llei es referia a americans, el Departament d’Estat i les empreses com DynCorp contractaran personal guatemaltenc, hondureny o peruà, superant així alegrement els límits fixats.
En efecte, el Pla Colòmbia només legalitzava les activitats que realitzaven ja moltes d’aquestes empreses. Ja que, excepte per la seva importància nova i la seva qualificació, les SMP no són una novetat en aquest país.
Per Peter Warren Singer*
Article traduït per Rut Jou
“El comerç no pot existir sense la guerra, ni la guerra sense el comerç”
Jan Coen, governador de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (1614)
Comprometre estrangers per portar les seves pròpies batalles és una pràctica tan antiga com la guerra mateixa. Gairebé tots els imperis, de l’antic Egipte a l’imperi Britànic de la reina Victòria, van usar tropes estrangeres sota una forma o altra. D’altra banda, la literatura i l’art popular, en qualsevol època, desborden de relats així. Prenent part en conflictes a títol individual, d’una banda o de l’altra, en funció del que ofereix més, aquests estrangers es van conèixer en la llengua corrent sota el nom de mercenaris. Podien actuar en el marc d’entitats molt organitzades. En tot cas, la seva motivació principal era el benefici.
Aquestes accions privades en el camp militar sovint han reflectit el desenvolupament de l’economia i de la societat de mercat. En alguns casos, hi eren a l’origen, igual que van generar les bandes militars organitzades segons les pertinences ètniques o culturals. També han contribuït al naixement de les primeres veritables societats i contractes escrits, a l’ascens en potència de l’empresa individual, muntatges financers subtils, etc.
En la història del món, els períodes on l’estat va ser l’ostentador del monopoli de la violència han estat l’excepció i no la norma. Com escrivia Jeffrey Herbst: “La privatització de la violència ha estat un aspecte recurrent de les relacions internacionals abans del segle xx (1)”. D’altra banda, el mateix estat en tant que govern, només ha aparegut en els darrers quatre-cents anys. Sovint és el mercat de la violència privada el que ha permès la construcció dels poders públics.
En efecte, les organitzacions militars privades han prosperat especialment en els períodes de transició sistèmica, quan, sota governs afeblits, poderoses capacitats militars (sovint superiors a les capacitats locals) es trobaven disponibles al mercat. En un context així, les societats transnacionals sovint són els actors organitzats amb més eficàcia.
Després de la caiguda de l’imperi Romà, l’Europa occidental va caure en l’edat de les tenebres i tot el que tenia a veure amb una economia de mercat va desaparèixer. En una època —el feudalisme— en què la capacitat per governar era feble, fins i tot inexistent, les obligacions especials lligades al servei militar van esdevenir el mecanisme pel qual es va crear cada exèrcit. Malgrat els deures socials imposats per les relacions feudals, els soldats llogats sempre van ser una part integrant de cada exèrcit medieval. Sovint efectuaven tasques tècniques que els altres enrolats, moltes vegades per períodes curts, no podien complir. Les bandes de treballadors hàbils, llogant-se al millor postor, van constituir les primeres organitzacions militars privades. Sovint s’especialitzaven a usar una arma especial, com la ballesta, indigna dels senyors, però que necessitava massa pràctica i saber fer per tal que les tropes de pagesos les manegessin. Més tard, els especialistes de canons i armes de foc van formar una societat internacional que guardava gelosament els seus secrets professionals, protegida pel seu propi sant patró.
Una visió clàssica de la guerra voldria que fos obra dels exèrcits públics. No obstant això, històricament, els actors dels conflictes sovint han estat entitats privades de caràcter lucratiu. Avui, la situació caòtica de l’Iraq posa en evidència la importància sense precedent de l’externalització d’algunes funcions de defensa als Estats Units. Proporcionant homes, serveis i material, les societats militars privades (SMP) hi ocupen un espai creixent en l’arquitectura de la seguretat nacional. Aquest recurs a les empreses anomenades de seguretat facilita la projecció puntual de forces a l’estranger, estén la influència geopolítica i tecnològica de les grans potències, permet rodejar els controls parlamentaris, evita les conseqüències nefastes d’accions de legitimitat dubtosa, substitueix els exèrcits de mitjans reduïts. Als països del sud, el recurs a les SMP és la marca d’un afebliment global dels estats, els pressupostos dels quals es redueixen. A les nacions industrialitzades, permet a les elits polítiques usar, en primer lloc, la porositat de les fronteres entre públic i privat. En tot cas, confonent les referències, aquesta barreja de gèneres s’efectua al marge del dret i de la responsabilitat política.
Per Sami Makki*
Article traduït per Carme Geronés / Carles Urritz
Uns mesos després de la caiguda del règim de Saddam Hussein, a l’Iraq hi havia unes vint mil persones vinculades a la seguretat privada. Expliquen aquest fenomen la incapacitat de les tropes dels Estats Units a l’hora de mantenir l’ordre i la demanda cada cop més important dels actors internacionals, com ara els inversors nord-americans presents a l’Iraq. Amb la degradació de les condicions de seguretat, han proliferat aquests grups occidentals —les societats militats privades (SMP) o Private Military Companies—, i han arribat a representar oficialment un conjunt de més de vint-i-cinc SMP, bàsicament nord-americanes i britàniques, catalogades pels serveis del Departament d’Estat dels Estats Units en un document titular Security Companies Doing Business in Iraq, amb data del maig del 2004. Aquestes societats no són altra cosa que la part comercial que destaca en un món més fosc.
D’ençà de la fi de la guerra freda, les pràctiques d’externalització (outsourcing) es van desenvolupar amb gran rapidesa en el si de les forces armades dels Estats Units, sota els efectes conjugats de la mundialització dels sectors militars industrials, la reducció dels exèrcits i les exigències de racionalització dels pressupostos de la defensa. L’externalització, forma avançada de la subsidiarietat, per a uns volums financers importants i amb la implicació d’un repartiment de riscos entre l’Estat i el sector privat, constitueix d’entrada una aplicació dels mètodes del New public management, d’acord amb les polítiques liberals de privatització (1).
Aquests noves societats públic/privat haurien de respondre a les obligacions pressupostàries i alliberar fons que permetessin modernitzar les forces armades i desenvolupar i adquirir sistemes nous d’armes. El Departament de Defensa afirmava així, el 2002, que podria estalviar més d’onze mil milions de dòlars entre el 1997 i el 2005 gràcies a l’externalització. Es tractava sobretot d’efectes propagandístics destinats a ocultar les conseqüències de la transformació de l’organització i de l’economia de la defensa mitjançant la reducció del nombre d’empleats federals en benefici del sector privat.
Les crítiques van ser dures quan l’exèrcit dels Estats Units va anunciar, l’octubre del 2002, que s’externalitzarien més de dos-cents mil llocs de treball en el marc de la tercera fase de la privatització. Segons un bon nombre d’experts, la radicalitat d’aquesta reforma no comportarà necessàriament una eficàcia més gran (2). Segons el sindicalista Robert Harnage, president de la Federació Americana de Funcionaris Federals, “[a la primeria del 2003] el nombre de persones que treballava amb contracte a Defensa era quatre vegades més important que el de funcionaris civils”. En opinió seva, l’externalització “significa, doncs, una supressió de llocs de treball i la desaparició d’una certa ètica de la responsabilitat [individual] (3)”.
Per imprimir els articles de les edicions lliures has d'estar registrat, és fàcil, ràpid i gratuït. Si desitges
convertir-te en un altre lector de Le Monde diplomatique en llengua catalana. REGISTRA'T AQUÍ. Problemes amb l'entrada (cookies)
Subscriu-te a la
versió digital de
Le Monde Diplomatique en català.
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.