i actuar en consecuencia!

No vaig votar SCI per coherència i tampoc ho faria ara, però tindran tot el meu suport mentre plantin cara als unionistes, d'una punyetera vegada i no es venguin per quatre xavos. Estic molt content del meu vot a Rcat, és el vot més util que he fet a la vida; m'assegura el meu benestar emocional per bastant de temps.

La Política en Catalunya requiere tal higienización que pongo en duda que un concienzudo barrido, un enjabonado persistente y un abundante baldeo sean suficientes para disipar el tedio, la resignación y la desconfianza que provoca en el grueso de la ciudadanía. No obstante, a la mayoría de representantes políticos no los hallará por ello llorando a moco tendido sino en disputas pueriles e insustanciales cuando no en magníficas y orquestadas maniobras de distracción para mejor entretener a la opinión pública mientras medran al amparo que les ofrece el Poder. Con la pertinaz crisis económica planeando sobre la mayoría de las familias que residen en esta comunidad, desde cierta formación política (por remarcar el último pretexto para traer a colación un tema que, de todos es sabido, es recurrente desde cualquier postulado ideológico) se han permitido deslizar, a los que somos naturales del lugar, que la actual legislación sobre la financiación de partidos obliga a bordear no sé qué líneas legales para mejor sufragar los gastos que la desacreditada actividad trae aparejada (explicado de este modo incluso despiertan cierta conmiseración, ¿verdad?). Sin embargo, obvian irrespetuosamente que el deseo generalizado del contribuyente es restringir significativamente las ingentes partidas presupuestarias destinadas para tal menester (a quien guste presentar alguna duda sobre lo extendido de la pretensión se le aplaca el prurito invitándole a hacer un referéndum –consulta popular tan anhelada para otros menesteres menos demandados-). Por consiguiente, desde el poder gubernativo, o en su defecto desde el que lo ostentó sucumbiendo a semejantes debilidades, no vacilarán un solo instante en desautorizar sistemáticamente, sin sonrojo alguno, al osado que se manifieste en contra de este perverso orden de cosas establecido desde arriba, con dislates semejantes al “estamos hablando de cantidades insignificantes” (¡más insignificante es la revalorización anual de la pensión de mi querida mamá y…!). Tras el primer golpe defensivo, pasa a ser ineludible contraatacar taimadamente, justo en ese preciso instante en el que reina cierta mezcla de desconcierto e indignación en quien se ha convertido ya en declarado adversario, y lo hacen tratando de seducir al “pesado”. Tienen por costumbre esbozar una almibarada sonrisa al tiempo que espetan un “convénzase, buen hombre, esto que para usted es un gran handicap para el óptimo gobierno de nuestro maltrecho erario público, en realidad, no pasa de ser el chocolate del loro”. Pero si llegado a tan indeseado extremo, el “inoportuno” ciudadano de turno es, además de tozudo, tan corto de entendederas que no capta que nada tiene que hacer ante quienes atienden las apremiantes necesidades del pueblo llano como los que oyen llover, pues, ¡ay madre!, además de retirarles el vocativo de “buen hombre” en menos que canta un gallo, son muy capaces de jurar y perjurar, por lo más sagrado, que susodicho individuo es, ni más ni menos, que el hijo de la mismísima Demagogia.

Home, tu realment la vas cagar per que devies haver votat al SI, i així no hauries llençat el teu vot a la paperera del col·legi

Sempre el mateix: queixar-se i queixar-se. Els catalans han escollit a CiU perquè resolgui els problemes. Doncs queixeu-vos a ells quan calgui. Els espanyols ja defensen els seus interessos; som nosaltres els que no en sabem gens. El 28N, jo vaig votar a Reagrupament per començar a solucionar d'una punyetera vegada totes aquestes queixes, però els catalans som burros per naturalesa i per tant tenim els polítics que ens mereixem. Quan deixeu de queixar-vos i us feu adults políticament, podrem fer alguna cosa. Mentrestant toca callar i en tot cas quan calgui, exigir a CiU que compleixi les seves promeses.

El primer acte d'austeritat serà no pagar un duro en infraestructures. I això no vol dir que no en facin, en tot cas les adjudicaran, com van fer amb Pujol, a les empreses amigues que els hi paguen les campanyes electorals. Així doble acte d'austeritat, no es gasten res en campanyes i l'erari públic s'estalvia milions de calerons. I així els catalans continuarem pagant els peatges més cars d'Europa alhora que amb el sucós IVA que això genera serem tant solidaris amb l'administració espanyola i també catalana que tots serem contents i feliços.

Sembla mentida que ningú recordi que fa vuit anys, abans del defenestrat tripartit, i durant 28 anys interminables els convergents van tenir a la seva gent dins l'administració: càrrecs de confiança, tracte de favor, prevaricació... Algú dels molts que reneguen del tripartit em podria assegurar que ara, el Mas i la seva gent, no faran el mateix que ja van fer amb anterioritat el Pujolet i la seva colla?

El que estigui lliure de pecat que llencí la primera pedra.

Segur que els de dretes i convergents no són els primers a llençar-la...

La corrupció a l'estat espanyol és com el nacionalisme: no existeix el nacionalisme espanyol. La corrupció a Espanya es mou per darrera o per sobre de la llei. D'aquesta manera es transforma en invisible.

Amic Observador: els lectors de Nació Digital lamentem que t'hagis quedat sense feina. No pateixis, ja en trobaràs, encara que potser no guanyis el mateix que amb el tripartit. Pots penjar el currículum a infojobs, per exemple. Molta sort, però deixa de donar-nos la tabarra amb les teves obsessions putxiflowers, que ja no colen. Una salutació cordial.

Ja sabem que quan CIU diu que "cal concert" vol dir en realitat que si el vent bufa de cara s'intentarà pacte fiscal, i que això de la "campanya orientada a l'austeritat" de CIU no és altra cosa, a la pràctica, que el partit més endeutat (50% del deute dels partits catalans) i la campanya més llarga i més cara de tots.
I sort encara que CIU ja no té la collaboració d'en Fèlix Millet, d'en Montull, d'en Alavedra i de'n Prenafeta, tots ells grans gestors orientats a l'austeritat, orientació aplaudida pel Salvador Cot, com era d'esperar en un "periodista" convergent.

"...no es tracta d'un fenomen català, a Espanya el sistema es reprodueix exactament igual."

Bé, de fet, cronològicament és al revés. A mesura que els catalans hem anat tenint parcel·les d'Estat hem anat reproduint --potser una mica atenuats-- aquells vicis que tant ens regiraven les vísceres, exemplificats pel "vuelva usted mañana" i el "no sabe usted con quién está hablando". I em temo que, si disposéssim d'Estat propi, probablement fóra un rèplica a menor escala del podrimener centralista espanyol. Però, d'això, ningú no en parla. En tot cas, algun il·luminat es treu de la butxaca un "constitucioneta" que preveu exèrcit i tot, una institució que en aquestes latituds és poca cosa més que una tremuja que no para de xuclar diners.

I això que "les esquerres" venien a fer les coses "diferents". La caiguda de careta de la superioritat moral de les dites esquerres explica l'ensulsiada del 28-N. No hi busqueu "grups parlemanetaris propis" ni "estratègies no enteses". És la paxi, estúpids !!

Treballo a l'administració pública. He vist amb els anys això que acabes d'escriure. Ara bé, mai no ho havia vist amb tanta intensitat i profusió com amb l'època del tripartit. En aquest sentit, les esquerres superen, i amb molt i molt escreix,les dretes; si és que al segle XXI hi ha esquerres i dretes. Seria bo que algú fes un llibre sobre les implicacions laborals dels cognoms en la vida pública durant els últims set anys. Cauríem de cul.