El secret del President

Hi ha coses en la política que mai es diuen però que se sobreentenen, especialment els que porten tota la vida entre congressos i eleccions. Els partits són més o menys forts, si els qui els dirigeixen saben quan han de fer un pas enrere per deixar el camí expedit als que els han de succeir en la primera línia de combat, com ells en el seu dia van recollir d'altres el testimoni del lideratge que els va fer viure en primeríssim pla els esdeveniments que van transformar la societat a la que volien servir. Moltes vegades costa reconèixer que aquest moment ha arribat, buscant explicacions ideològiques al que és una decisió de pur sentit comú. I això tan evident està passant ara mateix en dos dels grans partits que vertebren Catalunya. Avui, per no avorrir, em referiré a un d'ells; un altre dia, si els sembla, hi dedicaré unes línies al que segurament vostès també tenen en ment. El que m'interessa ara és el PSC, que és la segona força política del país. Un partit que viu un escenari convuls després de la gran derrota electoral que ha patit. Derrota que va obligar al seu líder, el President Montilla, a deixar el seu escó i anunciar que, després d'un Congrés a celebrar després de les municipals, lliuraria al seu successor o successora la primera secretària general amb seu i despatx al barceloní carrer Nicaragua. Què volia demostrar el President amb aquestes decisions? Doncs, en primer lloc, com gairebé tots hem comentat, que assumia personalment la derrota i que donava pas a noves cares i nous noms que portaran de nou al socialisme català a la victòria que sedimentarà el seu futur. I en segon terme, que aquest futur només era possible des de la discussió congressual i el pacte entre totes les famílies ideològiques. Només això? Doncs em temo que no, i aquest és el seu secret més ben guardat. El que no va dir és que com ell, tots aquells que van formar part del seu govern, haurien de deixar el seu escó perquè "els nous" puguin fer el dia a dia del Parlament i afavorir una imatge de renovació al PSC. Com vostès m'entendran, els parlo dels i les Honorables Maragall, Nadal, Tura, Geli i com no, el maldestre director de campanya Jaume Collboni que bé faria a imitar l'exemple del seu col.lega convergent Madí, que fins i tot guanyant-lo per golejada, marxarà als Estats Units a estudiar durant un any. Naturalment, en aquesta llista podrien entrar per raons òbvies Celestino Corbacho i, per descomptat, el gran Antoni Castells, que ara s'ofereix com a salvador de les essències nacionalistes del socialisme català. Creuen vostès que el periodista potser ha perdut el cap? És possible, però la meva intuïció em diu que el president no ho va dir tot quan va anunciar la seva marxa. De vegades, a la vida, quan un és honest o honesta, no necessita que li diguin segons quines coses, perquè se sobreentén fàcilment.

Manuel Fernando González
Editor i Director
www.catalunyapress.cat
www.pressdigital.es