Aquests dies són nombrosos els articles d'opinió i les declaracions de polítics socialistes sobre les causes de la desfeta del PSC i com afrontar el futur. La meva opinió sobre la primera qüestió es pot resumir que els socialistes han patit una tempesta perfecta, producte de la juxtaposició de causes alienes i pròpies. Entre les causes no directament imputables al PSC destacaria les dificultats de la socialdemocràcia per mantenir la seva identitat en una Europa pensada des del liberalisme i el desgast dels partits governants, sigui quina sigui la seva ideologia, per la crisi econòmica. Però les responsabilitats pròpies no es poden obviar. Una aliança antinatural, mal explicada. Concessions als socis i falta de solidaritat entre ells i amb el govern central. Un candidat amb escassa brillantor. Un partit que porta massa anys més preocupat de la gestió institucional que del rearmament ideològic i la implantació entre les noves generacions. D’altres hi afegeixen la manca d'autonomia respecte al PSOE.
I el futur? Per descomptat, l'anàlisi prèvia condiciona la resposta. Però també els objectius que es busquin. No sóc dels que creuen, com sembla que fan Castells o Maragall, que el PSC ha de trencar amb el PSOE i formar una "convergència d'esquerres". Ni tampoc que el debat nacional o les relacions amb el PSOE siguin determinants. Més enllà de la parafernàlia, les polítiques practicades des del Govern, en matèria nacional, per CiU i PSC són molt semblants. És més, el Tripartit, en molts temes, ha anat més lluny que CiU en vint-i-tres anys. El PSC, això sí, ha d'aparcar els seus dubtes metafísics. Això d'un ésser amb dues ànimes no hi ha teòleg que ho sustenti. La defensa d'un catalanisme obert i plural és una identitat prou potent i arrelada a Catalunya. El que hauria d'evitar el PSC és deixar-se arrossegar –en això coincideixo amb Pilar Rahola–, pels "plumilles" de torn i passar-se el dia preguntant-se per la seva identitat i pel grup parlamentari propi al Congrés. Pel que fa a l'organització territorial, el desenvolupament federal de l'estat és un full de ruta amb molt de recorregut i que ni la pròpia CiU posa en qüestió (encara que prefereixi parlar de "pactes" amb l'estat).
Però no només són importants els temes identitaris. El PSC, com tota la socialdemocràcia europea, ha de repensar com connecta amb la joventut i com refà un discurs ideològic no dogmàtic però engrescador i que lligui amb les noves realitats socials d'un món postindustrial i globalitzat. I en aquest terreny només es pot avançar amb una aposta inequívoca pels drets de les minories, per un laïcisme que fomenti la responsabilitat individual i social, per una aposta de veritat pel creixement sostenible i l'ecologia, per la solidaritat intergeneracional i planetària, per una actitud exigent però oberta amb la immigració, per la promoció dels emprenedors, tant si es tracta d'empreses o treballadors. I s'ha de pensar quina Europa vol l'esquerra, perquè, si persisteix la deriva neoliberal actual, els problemes són a tocar. I, és clar, trobar un líder adequat als nous reptes
De feina, no els en falta pas.
Francesc Moreno
Director d'
Eldebat.cat
