Els resultats de les eleccions catalanes i els seus efectes col•laterals donen per molt. Permeten escriure a dojo sobre la crisi de ERC i la supervivència , o no, de Joan Puigcercós o el retorn d’en Carod Rovira. Obren la possibilitat de fer travesses per esbrinar quins seran els nous consellers del Govern d’Artur Mas i, fins i tot, si Duran i Lleida tornarà a Catalunya com a Conseller en Cap. Però, l’ànsia de generar notícia porta a més d’un a caure en una espiral sense fi donant voltes i més voltes sobre el mateix tema. La insistència arriba a l’extrem d’intentar fer parlar, i actuar, a molts que prefereixen romandre calladets fins l’hora senyalada en tots els partits polítics. Es a dir: durant els congressos. Alguns mitjans de comunicació i alimentadors d’intrigues s’han entestat en fer una radiografia del PSC on el pedigrí catalanista del personal es devingui el fet diferencial. Crec que s’equivoquen . A la si dels socialistes catalans, catalanisme i socialisme no són elements contraposats sinó complementaris. Ambdós estan contemplats des dels instants fundacionals del PSC i són, tant l’un com l’altre, prou flexibles i laxes com per permetre la identificació de milers de ciutadans a l’entorn de les sigles partidàries. Així les coses aquest no és, ni pot ser, el debat pendent a realitzar.
En la seva columna a la Vanguardia, Pilar Rahola ironitzava elegantment al voltant d’aquells que aprofiten les circumstàncies actuals de la desfeta tripartita per afalagar a “los plumillas catalanes” i recitar l’oxidat mantra del Grup Parlamentari a Madrid. Té raó la Pilar i també l’encerta quan clou el seu article dient que el repte de les esquerres, en general, és interrogar-se sobre què són i a què es volen dedicar en un món que ja ha canviat de base.
