¡Com se'ns queda el cos després de rebre una bona salutació! Quan algú et troba pel carrer i se li il·lumina el rostre al veure't i, després, estreny la teva mà amb convenciment, et sents reconfortat. I més, encara, si aquesta persona no té pressa a despatxar-te. No com aquests altres que passen pel teu costat sense detenir-se i et diuen que se'ls escapa el tren o que perden el seu vol, i que, en una altra ocasió, parlarem.
En aquesta ciutat populosa que és Barcelona, tots correm com a formigues boges. La majoria vivim lluny dels nostres llocs de treball. Al final del dia, a gairebé tots ens espera un llarg viatge. La tan sana costum de prendre una cervesa al costat dels companys, després de la feina, en aquella mitja horeta de conversa distesa, lamentablement, s'ha perdut. Quan sonen les sirenes, tots sortim xiulant.
En aquesta urbs bigarrada et pots passar anys sense veure els amics. Et consoles amb una trucada telefònica de tant en tant i poc més. Potser, quedes per trobar-te amb algun d'ells qualsevol dia d'aquests, però resulta que, com gairebé sempre ocorre, just en aquesta data se'ns compliquen les coses i seguim sense poder veure'ns fins a qui sap quan.
La setmana passada, em vaig topar amb un matrimoni amic amb el qual feia mesos no coincidíem. Ella em va donar un parell de petons i no va reparar en elogis sobre el meu aspecte personal. Li vaig retornar la floreta dient-li que ella no havia canviat gens i que seguia tan jove i tan bufona com sempre. El seu espòs em va encaixar la mà efusivament, i es va referir a l'abundància dels meus cabells. El meu amic té poc pèl, però jo vaig elogiar la seva espessa i ben cuidada barba blanca que li confereix un aire senyorial. Després vaig fer al·lusió al seu bon gust a l'hora de triar abillaments. Portava una camisa a quadres d'un maco pujat. No en va, aquest bon amic meu va ser dissenyador de la indústria tèxtil, abans que aquest sector es perdés gairebé totalment.
Encara que un es prodigui en llagoteries, si l'expressió és falsa, el llenguatge traeix. Però els nostres mutus afalacs eren espontanis. Destil·laven afecte i franquesa. Em consta que, en aquell instant, els tres vam aconseguir un moment de fresca i estimulant alegria.
Vam estar d'acord quan els vaig proposar utilitzar sempre aquesta forma de salutació com a antídot contra aquells que ens saluden malament. Aquests, que amb aire distanciat i agre, amb prou feines mouen el cap quan et veuen. Els que només emeten un grunyit en lloc de donar-te el bon dia. Aquests personatges que un dia qualsevol, sense que sàpigues per què, se t'apropen, et miren de dalt a baix, i amb un somriure ple de ferotgia es refereixen al teu excessiu pes. O et deixen anar que a la cama esquerra dels teus pantalons, en lloc d'una ratlla, portes dues. O t'assenyalen la taca de tomàquet que et vas penjar a la camisa, aquest migdia, en menjar els macarrons.
No m'agrada que es prohibeixi res. Crec, potser utòpicament, que arribarà el dia en què l'educació, l'enteniment i la solidaritat, tornin inútils les coercions. Però ara com ara, si estigués al meu abast, prohibiria la forma de saludar d'aquests cantelluts. Que jo no necessito les seves salutacions. Que per a alguna cosa tinc aquest mirall del bany, enfront del que m'afaito tots els matins; insolent cristall que a mesura que passen els anys em saluda amb major menyspreu.
