VISQUI LA PEPA

Em refereixo a Pepa Fernández Vallés, que, precisament, no és una radiofonista qualsevol. Pepa porta onze anys al capdavant dels matins del cap de setmana a Radio Nacional-Radio 1 i això, en aquests temps que corren, serà per a alguns un miracle, però jo els puc assegurar, des d'aquesta humil tribuna, que només és conseqüència d'aquests factors: Treball, rigor, intel·ligència i un profund amor a la Ràdio al que cal sumar el respecte i complicitat que transmet a "les seves escoltants".

Però permet-me estimada lleidatana que, per animar a aquestes noves i ben preparades -a la facultat- generacions de radiofonistes que ens precedeixen, recordi un vesprejar de Juny de 1999.

Començava l'estiu i vam coincidir en un d'aquests molts saraus -presentació- als quals ens conviden i als quals habitualment, segons els nostres horaris i obligacions, solem enviar a algun col·lega en representació nostra. Però aquella tarda, a la Barceloneta, estaves tu i em vaig fixar que la teva mirada -en aquell moment dirigida al Mare Nostrum- no transmetia felicitat, sinó al contrari: preocupació. Et vaig preguntar i em vas explicar que per temes legals d'encadenament de contractes t'havien donat "vacances forçoses", o sigui, sense cobrar durant tres mesos i que no et preocupessis que per a Setembre ja t'oferirien alguna cosa.

Recordes el que et vaig dir?: "Tranquil·la col·lega, que encara que en aquesta professió el que vas fer ahir no serveix per avui, has demostrat a Catalunya que no tens por al treball ni als nous reptes, segur que alguna cosa bé et donaran". I t'ho van donar, déu n'hi do si t'ho van donar: substituir a Nuria Guitart (excel·lent companya meva en els seus inicis a Radio España de Barcelona) i a Magín Revillo, que es marxaven de corresponsals a Estats Units.

A partir d'aquest moment, estimada Pepa, has estat tu la que ha sabut gestionar el que et donaven, creant un programa en el qual no apareix la crispació política ni la crònica rosa, però sí altres moltíssims continguts apassionants, divertits, culturals, humans i fins i tot algun que semblaria sobre el paper "difícilment radiofònic", desenvolupats amb la simpatia, brillantor i "tempo" adequats.

Es nota, Pepa, el teu amor a la vida i a passejar el programa per tota Espanya (8 de cada 10), així que apropiant-me d'un títol del mestre Soler Serrano, si algun dia et diuen de canviar-ho pots posar-li aquest "La Vida és Ràdio".

PDTA: En cas de retallada de pressupost -corren temps difícils- te'n vas a la casa d'obstinació amb els 2 ONDAS, l'Antena de Oro, els dos micros de plata de A.P.I. i resta de guardons.

Tot abans de perdre a algun del teu equip, especialment a aquest de Bilbao que està ara més fi que quan feia "El musiquero". ¿Què li dónes a Iñigo?