Una nova visió de la història mundial
L’Índia i la Xina van desfermar el 23 de gener discussions sobre les qüestions frontereres, suspeses des del 1962. Entre els intel·lectuals asiàtics, s’ha iniciat un debat sobre la idea d’Àsia. Davant l’imperi Americà, alguns volen sobretot construir un sistema regional. D’altres, com Wang Hui, intenten transcendir el nacionalisme i donar un sentit a la identitat asiàtica que escapa de la dicotomia Orient contra Occident.
Per Wang Hui*
Article traduït per Rut Jou
A Àsia igual que a Europa, el debat al voltant de la construcció d’entitats regionals fortes, capaces de contrabalançar la potència americana, pren una nova dimensió. En efecte, la mundialització liberal i el nou imperi —dues nocions aparentment diferents— formen a partir d’aquí la trama dels tractats militars, de les associacions econòmiques i de les institucions polítiques internacionals. Conjuntament, estableixen un ordre global que tanca les esferes política, econòmica, cultural i militar —ordre que es pot anomenar imperi o imperialisme neoliberal.
Les societats europees intenten protegir-se amb ajuda d’una forma de regionalisme. Així, per exemple, Jürgen Habermas, en el seu article “Per què Europa necessita una Constitució (1)”, proposa construir una democràcia postnacional seguint tres grans eixos: formar una societat civil europea, instaurar una esfera pública política a escala d’Europa i crear una cultura política que tots els ciutadans de la Unió Europea (UE) puguin compartir.
Per la seva banda, la Xina s’ha centrat des de fa uns anys a adherir-se al tractat de l’Associació de les Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN) segons la fórmula del deu més un (2), i el Japó immediatament li ha tallat el pas suggerint la fórmula del deu més tres (la Xina, el Japó i Corea del Sud). El 2002, una agència de premsa japonesa afirmava que, “tot i que s’accelera la unificació d’Àsia, [...] el sentiment de distància entre el Japó i la Xina tendirà a desaparèixer naturalment al curs de la unificació regional; una conferència que reuneix els dirigents de l’Asean, del Japó, la Xina i Corea del Sud, que proporcionaria la primera ocasió d’iniciar negociacions regionals que excloguessin els Estats Units, potser acabaria per desembocar en una versió asiàtica de la reconciliació entre França i Alemanya (3).
Quan els deu països de l’Europa de l’Est van entrar a la Unió Europea, l’1 de maig del 2004, un diplomàtic japonès i un investigador indi de ciències polítiques van proposar que la Xina, el Japó i l’Índia esdevinguessin els pilars d’una versió asiàtica de l’OTAN.
Però cal saber el que els asiàtics entenen quan parlen d’Àsia. El que provoca tres preguntes. Primera, des del segle xix, els diferents aspectes de l’asianisme sempre han estat estretament lligats a les diferents formes de nacionalisme. Segona, la idea d’Àsia recorre dues nocions oposades: el concepte colonial japonès centrat en la gran esfera asiàtica de coprosperitat i la concepció socialista d’Àsia que es basa en els moviments socialista i d’alliberació nacional. En el context de l’esfondrament del moviment socialista i d’una reconstrucció de les representacions d’Àsia, què pot fer l’herència socialista? Tercera, si intentem superar l’estat nació, la reinvenció d’Àsia implica substituir la representació de l’estat supranacional per la del segle xix.
|